Xavi Pijoan

Amb Bull, Sixto Paz torna a posar la mirada en un autor britànic, després d’haver dut a escena el Tender Napalm de Philip Ridley. En aquest cas, el text escollit és de Mike Bartlett, una obra curteta i incisiva que interroga l’espectador des d’abans de començar, ja que, tant l’imprescindible escrit de Pau Roca (director) al programa de mà, com una veu en off que ens convida a preguntar-nos si a la vida som dels que toregen o dels que som torejats, i del que no ens adverteix és de que qualsevol de les dues opcions ens deixa en una situació gens desitjable: fas mal o et fan mal? Tres companys de feina esperen el seu cap que ha de […]

Martina Cabanas, autora del text i directora del muntatge, ha posat el focus en la generació dels nascuts al voltant de 1980, i per tant, coetanis del neoliberalisme que Ronald Reagan i Margareth Thacher van imposar a mig món. Una generació desil·lusionada, conscient que no se’n sortirà i sabedora que el futur no està en les seves mans. Una generació que sent el pes insuportable d’una societat que només té ulls pel mercantilista i desprecia tot allò que no generi un benefici immediat. Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez han volgut obrir-se camí, d’una o altra manera, en el món del teatre, però les seves expectatives s’han vist frustrades i han estat incapaços de donar un cop de timó […]

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com «Ells saben que això ja no té marxa enrere…» o «Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…» que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]

Per anar bé, alguna cosa hauria de rebentar dins nostre cada cop que anem al teatre. A Blasted tot rebenta perquè cal que ho faci per començar a reconstruir. Sarah Kane entén cada text que escriu com un seguit d’explosions que han de desmuntar tot allò preconcebut que han passat a formar part d’un magma espès absolutament indiscutible, o millor dit, indiscutit. No és casualitat, doncs, que l’Alícia Gorina s’hi hagi fixat per dur-la per primer cop a Catalunya, tenint en compte que la seva mirada també és pertinaç i igualment compromesa, com ho és la de l’anglesa. Compromesa amb l’ésser humà i amb una voluntat de posar en evidència la realitat sense embuts.

De la intimitat de Hampstead Downstairs al West End, i ara, a La Villarroel, per sort per als espectadors catalans. Sílvia Munt accepta el repte d’Amelia Bullmore que és a la vegada un caramel que et fa salivar des de la primera pàgina, i un viatge ple de desafiaments que poden fer trontollar el resultat final. El to del text de l’escriptora anglesa exigeix la directora catalana decidir si vol que la seva obra es decanti cap a la sitcom o mantenir un equilibri que l’acosti al drama. Les noies de Mossbank Road explora les entranyes de l’amistat entre tres noies, en la morfologia de la seva relació, en la necessitat de tenir algú al costat, en la dificultat a l’hora […]