Xavi Pijoan

Bernard Slade vas escriure Same time, next year el 1978 i va estrenar-se el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn (que repetiria en la versió cinematogràfica al costat d’Alan Alda) i Charles Grodin. Dos amants es troben un dia a l’any al mateix hotel des de 1951 fins el 1975. Llàcer trasllada l’acció de Califòrnia a La Rioja i de mitjan segle XX a finals del mateix segle. Sovint es denosta el teatre comercial (entès com a teatre popular, per a tots els públics, o per a tots els tipus de públic) en nom d’una suposada intel·lectualitat que no fa si no confondre’s amb allò que fa referència a l’essència de l’experiència teatral, és a dir, dur la […]

Quan el teatre s’ecola en la vida quotidiana, en els seus moments menys heroics i més susceptibles de ser ocultats fins que l’oblit els converteixi en quelcom que va poder passar, o no, l’experiència de l’espectador deixa de ser eminentment contemplativa i esdevé una mena de tour de force amb un mateix que, amb poques excepcions, haurà de transformar-lo en algú altre. A La Flyhard no s’hi va a passar l’estona, cal estar disposat que et cantin les quaranta, a aguantar el xàfec i descobrir que allò que veus prefigura allò que t’ha passat, que et passa o que, potencialment, podria passar-te. La Flyhard té una personalitat, una visió de món, la qual cosa no està renyida amb la diversitat estilística, […]

Quan més ens ha agradat Marilia Samper ha estat quan quan ha aconseguit desestabilitzar-nos a cops de teatre, sense concessions i sense el bonisme que, sovint, apareix i esdevé un llast insuperable per a molts muntatges. Pensem en Pulmons, Existeix, però encara no l’he trobat… En aquest casos, Samper es mostra incisiva i etziba garrotades a tort i a dret per mostrar-nos l’allò quotidià sense embuts per empènyer-nos a ser conscients que aquells a qui els passen coses a l’escenari podríem ser nosaltres. En definitiva, el millor teatre de Samper ens interpel·la i ens emociona a força de veritats amagades en les pauses i en direccions d’actors acuradíssimes que ens deixen l’ànima contracturada. L’alegria comença molt a la Samper. Una escena […]

En temps convulsos, la tendresa i la senzillesa de les coses petites esdevenen el bàlsam necessari per refugiar-nos i posar distància amb el soroll de les coses transcendentals. A la Sala Fènix potser també ho pensen i aquests dies recuperen tres espectacles del titellaire Jordi Bertran, quaranta anys de carrera que bé mereixen una repassada i una posada al dia. ¡Azúcar! dona vida a objectes quotidians que sovint fem servira la cuina: una sucrera, un llevataps, una ampolla, bombons… Dalí M. Blanch i Nelo Sebastián converteixen en realitat allò que molts hem sospitat alguna vegada, que els objectes tenen ànima, i xerren quan no els mirem. Res millor que una sucrera per reflexionar sobre les inseguretats i el narcicisme dels homes […]

Diu Xavier Albertí, director de l’obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una «sensibilitat ben afilada» a l’espectador, i Islàndia n’és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l’obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies. El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza […]