Xavi Pijoan

Els que no vam tenir la oportunitat de veure El despertar… al Gaudí la temporada passada hi anem advertits al Victoria: «no serà el mateix», «es perdrà proximitat»… És clar que no podem fer la comparació, però també ho és que el muntatge de Marc Vilavella fa l’olor de l’artesanal, d’allò manufacturat amb la intenció de desvetllar una veritat emmascarada, perquè la veritat sempre ho està. El teatre, avui, sembla trobar-se en un enforcall cada cop que ha d’enfrontar-se a la posada en escena d’un esdeveniment del passat, i ha de triar entre l’opció historicista i l’actualitzada. David Pintó escull una tercera via, que consisteix a crear un diàleg entre passat i present sense necessitat de forçar la transposició d’elements del […]

Diu Xavier Fàbregas: «L’ésser que ha perdut la mare, que ha viscut en una condició marginal, és el que, segons Guimerà, està en una condició òptima per a dur a terme una idealització de l’amor i integrar-se plenament si troba algú amb qui compartir aquest ideal». El Jon de Sol solet s’adequa fil per randa a aquesta descripció i, de fet, forma part d’una llarga llista de personatges guimerians que s’hi adiuen. En Jon és marginat per la societat no per voluntat pròpia, sinó per les circumstàncies que l’han desposseït de totes les vituts a què les convencions socials atorguen la màxima importància Malgrat tot, Guimerà no estava massa interessat en el teatre social i posava a posar el focus en les […]

A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se’n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps. Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l’ha desnonat i per l’home que l’ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d’andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l’explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica como tu en […]

Pablo Finamore i Román Lamas han llegit bé Horacio Quiroga, tan bé com per insuflar en la Badabadoc l’aire de soledat, intempèrie i admiració per la selva que gravita en els contes del contista uruguaià. El salvaje descriu el moment traumàtic en què l’ésser encara amb trets simiescs s’adona que s’allunya dels qui fins ara pertanyien a la seva mateixa espècie, i s’adona també de la soledat en què es troba. Finamore s’explica des de la fisicitat, la del salvatge que se’n sap i que pren consciència que podrà ser víctima o victimari, i que el seu cos és, de moment, l’única prova de sí mateix. Finamore es toca contínuament, com qui vol cerciorar-se que efectivament existeix, que és. Tal […]

El personatge fantasmagòric que interpreta Montse Bernad ens convida a imaginar-nos que som a una festa que hem organitzat nosaltres mateixos. Aquest és l’inici d’aquest espectacle de creació col·lectiva dirigit per Roger Ribó, de qui hem vist fa poc, també a La Vilella, Et vindré a tapar. La invitació a la imaginació és una invitació al teatre, és clar, i una declaració d’intencions del que )e(espai en construcció vol de nosaltres, els espectadors. En aquest sentit, l’obra és una creació col·lectiva en què hi han participat la companyia esmentada però també el públic, que haurà d’implicar-se d’una manera o altra en el resultat final. La Cristina (Blanca Solé) i en Ricard (Xavier Pàmies) viuen una història d’amor més o menys convencional […]