Trinitat Gilbert Martínez

Sally Potter, “The Party”, Belbel i “una de les estrenes més esperades” eren quatre dels motius per anar a veure l’obra que acull el Poliorama fins al 3 de desembre. Quatre motius de pes que no aguanten en l’hora i mitja que dura l’obra. No tots els actors estan en el mateix nivell interpretatiu: n’hi ha que són versemblants, que et creus el que expliquen (Lluís Soler, Àngels Gonyalons, Jordi Díaz, Marta Ribera), però no és el cas per a la resta, massa plans i estereotipats. De fet, el mateix guió sempre ha pecat de presentar uns personatges plans i amb poca profunditat, però en l’obra de teatre s’amplifiquen els dos defectes. Malgrat això, hi ha encerts narratius i molt […]

El poder de l’actor Pere Arquillué per interpretar personatges diferents (homes, dones, adolescents, nens petits) no és cap descobriment, però a cada obra podríem dir que ho millora, que s’hi troba més còmode. I així es percep en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, que es podrà veure al Teatre Romea fins al 24 de setembre. Si l’actor s’hi troba còmode, l’espectador es remourà per dins, i potser també a la mateixa cadira. No hi ha salvació possible per a als personatges d’un poble que viuen atrapats per la incomprensió, pel pes del seu turment infantil, per la impossibilitat de sortir-se’n de les mirades inquisidores d’uns veïns que no accepten la diversitat. Com a bona […]

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: […]

La comèdia és el gènere que més reivindico. Sovint passa per frívol perquè senzillament fa riure però sostinc que és difícil aixecar somriures. Tampoc no vull dir que les obres que fan reflexionar i pensar siguin fàcil; el que penso és que no hi ha gèneres teatrals de primera ni de segona. I ara al gra. La tendresa és una comèdia d’embolics que té la guerra de sexes com a tema. Tres dones i tres homes de classes socials diferents convergeixen en un únic punt: no volen que els fills respectius coneguin persones de l’altre gènere. En el cas del pare, el cas és extrem perquè el fill petit, ja crescudet, no ha arribat mai a conèixer una dona, no […]

Per què anem al teatre? Per què vaig anar a veure «Les amistats perilloses» al Teatre Lliure de Montjuïc? Em responc: per revisitar un gran clàssic, per veure interpretar un text conegut per actors de la nostra pedrera, per saber si encara és actual un text del segle XVIII en el temps actual. I, perquè, diguem-ho sense embuts, perquè la directora és la Carol López i perquè el Lliure de Montjuïc sempre fa sentir-me en una casa gran del teatre, de les més importants de casa nostra. Totes aquestes expectatives van caure a terra, una darrere de l’altra. Per començar, l’obra em va recordar des de l’inici la moral correcta, que havíem de portar-nos bé i triar el bon camí. […]