Comencem amb un cos a terra, tal com passava a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, primera part del “Tríptic de l’epifania” que Josep Maria Miró escriu en forma de monòlegs que giren al voltant de la destrucció de la bellesa, de l’agressió del cos de l’altre. La majordoma és, per tant, el segon monòleg del tríptic, en aquest cas, per a una actriu i una sola veu (a diferència de El cos més bonic… que feia pensar en Rashomon tant com en Twin Peaks), la de la majordoma, que ens explica, mitjançant una estratègia narrativa habilidosa i efectiva, els fets ocorreguts en dos moments diferents del seu passat.
Desconec fins a quin punt Miró ha volgut lligar la història a algun cas real, però la veritat és que ressonen històries de què, malauradament, tots hem sentit a parlar durant 2024. La necessitat patològica de disposar del cos de la dona, de fer-lo malbé, de destruir l’altre. El que subjau, però, en L’impossible és el mal d’una societat malalta que ha normalitzat l’abús de poder, la mercantilització de la intimitat… La majordoma no entén les raons dels qui li han fet mal, i en bona mesura, els espectadors tampoc i potser no és una bona idea mirar d’entendre-ho. El que sí que cal, i on rau la potència del projecte de l’autor i director, és posar-ho en evidència, acostar-nos amb sigil a qui pateix, a qui ens proposa compartir el seu patiment, sense sentimentalisme però amb tota la força commovedora de la veritat.
Rosa Novell entoma un repte molt ambiciós, en el qual dir el text amb la precisió adequada, amb les pauses necessàries, amb els accents prosòdics on cal… o no fer-ho, esdevé definitiu a l’hora que el muntatge sigui o no reeixit. Sense embuts, el que fa Rosa Novell aquests dies al Heartbreak només té un nom: lliçó magistral d’interpretació. Perquè fa visible l’invisible, perquè troba la distància justa amb el públic i perquè diu el text des d’un lloc profund i vertader.
La majordoma és una mena de crit sord que cal que reverberi, una experiència reveladora de teatre excepcional.