La coherència dels pares revolucionaris

Coherència, revolució i pares són paraules antònimes. Si ets revolucionari i vols canviar el món, pensa que canviaràs d’idea quan tinguis diners a la butxaca gràcies a una bona feina i, més tard, quan siguis pare.
Aquesta podria ser una de les grans idees que l’obra “Love, Love, Love” transmet, però és una idea concisa per abraçar una obra que es basa en una parella que es coneix a finals dels anys seixanta a Londres i la veiem evolucionar fins arribar a l’actualitat.
El que més em va sacsejar de l’obra: copsar el mal que poden fer uns pares que exigeixen tant a una filla llesta i bona filla quan ells mateixos no van fer mai cas als seus pares. I quant de debat que pot generar aquest tema que aborda el director Julio Manrique a l’obra. De fet, l’amor dels pares als fills pot ser pervers, pertorbador i anorreador.
Per continuar, destaco la interpretació. Els quatre actors estan en sintonia en qualitat. Cada un d’ells interpreten fins a la versemblança més versemblança el seu rol. Segur que molts hi veieu al vostre entorn un pare com el David Selvas. O una mare que no calla com la Laia Marull. I una filleta obedient i patidora com la Clara de Ramon. O un nen al qual se’l deixa estar, perquè pobret és com és com l’interpretat pel Marc Bosch.
Finalment, un bravo per l’escenografia i per la coherència del nom de l’obra amb tota l’acció de l’obra, i també amb el final.
Com no podia ser en una obra de teatre actual, hi ha pantalles, però en aquest cas ajuden a entendre quan estem situats en el passat i quan en el present dels personatges (els anys 90). Tant és així que, quan l’acció arriba al present, les pantalles cauen a terra. Patapam.
Un bon efecte per a una obra de teatre brillant.