Filumena Marturano ens connecta amb Nàpols, amb l’italià (quin esforç per recrear-ne l’accent dialectal identificant-lo amb el català; i l’estàndard, amb el castellà) i amb patrons de vida que potser es podrien considerar ancestrals. Filumena Marturano també és una simfonia de veus, de personatges (alguns plans; la majoria, molt ben perfilats), de riures i, en resum, de molt bon teatre. Filumena Marturano és una de les grans produccions de la companyia La Perla 29, que em porta a fer una reflexió: els guions escrits per autors del Mediterrani (en aquest cas, d’Eduardo de Filippo) els hauríem de considerar molt més. I amb aquesta idea no vull malinterpretacions, perquè és clar que hi ha autors dels set mars imprescindibles de conèixer i d’interpretar, però subratllo que les obres italianes les hauríem de tenir més en compte.
I dit això, anem al gra. L’actriu Clara Segura és la Filumena Marturano, una dona que no va poder ni aprendre a llegir ni escriure, que va haver de deixar casa seva quan tenia 17 anys, per malviure com a prostituta, i que lluita per aconseguir formar una família amb l’home que ha estimat durant vint-i-cinc anys. Ai las! L’home, Domenico Soriano, (atenció, una de les interpretacions més magnífiques, interpretat per Enrico Ianniello) no s’ho havia plantejat mai. La vida relaxada d’home amb una bona posició econòmica, l’havia portat a viatjar per tot el món, sense lligams, perquè sempre havia pensat que era la millor manera de relacionar-me amb el món. En aquest punt, hi faig una pausa en l’explicació de la trama. La Perla 29 és capaç de cuidar tant tots els detalls de les obres que representa a la Bibilioteca de Catalunya, que darrere de la porta dels lavabos penja en petits rètols frases cabdals que després els espectadors escoltaran durant la representació. Jo vaig tenir la sort de llegir-hi: «O sigui que jo he dedicat tota una vida a lluitar per formar una família, i ara la llei no m’ho permet? Això és justícia?».
Tot plegat, té lloc al menjador d’una casa napolitana, en què hi ha servei (tres persones que s’encarreguen del manteniment de la casa), en què les flors no hi falten (les roses vermelles amb molt de significat!) i en què els espectadors tenen la sensació d’estar més a prop que mai en aquesta llar en què s’explica la vida d’una dona que té bons sentiments, molt de sentit comú i que diu frases que no s’obliden: «Els fills són fills», i bé que s’ho acabarà creient i ho assumirà Domenico Soriano. Així doncs, la millor recomanació final que puc fer és que hi aneu. Entreu al menjador napolità situat dins d’una part de les instal·lacions de la Biblioteca de Catalunya, en aquell espai tan bonic del Raval de Barcelona, on t’obren la porta que toca al carrer d’Hospital de Barcelona, perquè se n’hagin anat tots els espectadors la tancaran tot seguit. Moltes gràcies, La Perla 29 per donar-nos l’oportunitat una vegada més d’escoltar la Filumena!