Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen la capacitat de convertir en estrelles les persones i alhora de d’anul·lar-les. I tot en qüestió de pocs dies. També es necessita que la persona tingui qualitats naturals, com ara saber comunicar-se, expressar les seves idees amb seguretat i contundència i, el millor de tot, tenir la capacitat de crear frases com a titulars. Segur que podem pensar en persones que han sortit d’àmbits molt diferents que han deixat fins i tot la seva feina per convertir-se només en tertulians de ràdios i televisió perquè han complert aquests requisits. I els podrà anar bé sempre que siguin coherents amb el personatge que representen, i que, per tant, no menteixin entre el que diuen i el que fan.
Aquesta és la tesi que l’obra de teatre Cacophony representa amb excel·lència a la sala Becket. És clar que és la tesi general, perquè els detalls estan tan ben descrits en l’obra, que no els revelarem perquè s’han de conèixer allà, a la sala que encercla per tres bandes l’escenari. I quan hi aneu, comprovareu que el teatre també atreu la gent jove, que aplaudeix l’obra dirigida per la directora Anna Serrano Gatell, que és qui alhora ha traduït (juntament amb Oriol Puig Grau) l’obra escrita per l’autora de Liverpool Molly Taylor.
Per acabar, remarco la dificultat de dirigir una obra amb actors i actrius que es mouen constantment en l’escenari per explicar una història que va del passat al present. El fil narratiu està molt ben travat, i l’actuació dels artistes és memorable. Si cal dir-hi alguna remarca em centraria només en la introducció al nus de l’acció, que és un pèl llarga, perquè el més important és el nus i el desenllaç. S’entén perquè l’acció vol situar bé la narració, però amb menys dedicació l’obra guanyaria en dinamisme. Dit això, és l’única remarca que es podria assenyalar a una obra que és un 10.
Deixo un enllaç a una conversa entre l’autora de l’obra, Molly Taylor i la directora Anna Serrano, que és una perla. Aquí la teniu.