La companyia Dagoll Dagom ha aconseguit que la nostra vida es pugui comptar per les vegades que hem vist Maricel. Jo l’he vista tres cops, amb aquesta, per tant, tinc tres dècades segures al cabàs (més algunes, poques més). La proesa també fa que la comparem amb les edicions anteriors. Ai, la Blanca! Com ens agrada l’Alèxia Pascual, però tan bé que també ho feien totes les actrius anteriors que l’han succeït: Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ana San Martín.
Els qui no l’han vist mai l’obra (quina sort els petits que hi van a veure-la) es trobaran amb una acció trepidant, que avança a còpia de cançó, virtuosament cantada, i d’uns personatges que saben transmetre bé la seva bondat (atenció a la bona interpretació del capità). Els qui comptem anys per obra vista ens recreem en les escenes recordades, en aquells moments que volem reviure una i altra vegada: la cançó de la poma del grumet; les veles s’inflaran; el moment de la traïció.
I el més destacable de tot, especialment d’aquesta última vegada que Dagoll Dagom ens regala: el vaixell té tanta identitat pròpia com els personatges. Sense aquell vaixell que omple l’escenari del teatre, l’acció de ben segur que seria diferent, i per això aixeca tantes passions entre els espectadors com ho fan els actors. Ah! I el més emotiu: que l’obra acabi i el públic canti les cançons mentre els llums encesos indiquen que l’obra s’ha acabat. Que per sempre s’inflin les veles!