Marc Ribera

Billy Elliot, des de la seva estrena com a producció de teatre musical, l’any 2005, a Londres, s’ha convertit en un clàssic entre els clàssics, a l’alçada de joies del gènere com “Els Miserables”, “El Rei Lleó”, “La Bella i la Bèstia”, “Rent”, “Cats”, i tants altres. La producció original és absolutament rodona, amb un equip creatiu d’autèntic luxe, en el qual destaca la dramatúrgia de Lee Hall (importantíssim dramaturg i guionista cinematogràfic), la direcció d’Stephen Daldry (que, a més de musicals, també ha dirigit pel·lícules com “Les Hores”, “La Lectora” o la mateixa “Billy Elliot”) i la música del fetiller Elton John (què se’n pot dir?), un dels músics pop/rock més importants del segle XX, que també és el […]

El programa de mà d’aquest espectacle comença amb una declaració del seu director i ideòleg, Roger Bernat, que diu: POTSER SÓC EL MENYS INDICAT (així, en majúscules). En una entrevista, el mateix Bernat explica el que ja sabem de fa temps: no li interessa el teatre de text de tota la vida, sinó l’andamiatge del fet escènic, allò que habitualment s’oculta, la deconstrucció dramatúrgica i l’exploració de la relació públic-intèrpret-escena. Un excel·lent punt de partida conceptual que ens podria permetre anar més enllà i descobrir nous prismes, investigar noves profunditats, lectures o deconstruccions, en aquest cas, de l’obra de Guimerà, de la proposta de Puigserver o del teatre, en general. Tanmateix, finalitzada Terra baixa, costa sintetitzar cap reflexió o entendre […]

Caryl Churchill és una de les dramaturgues més estudiades i representades del Regne Unit. Fa ja molts anys que explora els abusos de poder, la política sexual i l’alliberació feminista a través de dramatúrgies úniques, originals, allunyades del naturalisme i dirigides cap a una exploració dels cossos individuals, familiars, polítics i econòmics que conformen la societat capitalista—patriarcal—contemporània. El desig del cor n’és un exemple. Escrita a finals dels 80, s’hi endevinen influències de Brecht —certs moments d’èpica escènica…— o Artaud —esquitxada d’instantànies performàtiques, seqüències i moviments carregats de tensió, absents de paraula, que permeten entendre, o més aviat, experimentar, la violència a l’ombra de la realitat aparent. L’obra ens presenta una mateixa escena, una mateixa seqüència espai-temps, de forma reiterativa, […]

Un dels grans valors del teatre contemporani britànic és que inverteix molts esforços en aportar innovació, originalitat, nous llenguatges, sense desviar-se de les dramatúrgies formals o clàssiques (el que diríem, vulgarment, teatre de text). Noves dramatúrgies que transgredeixen forma i fons, que conviden al públic a participar-ne de formes diverses, mantenint, però, una lleialtat al poder del text, de la paraula, del llenguatge o de la història. El text és sagrat (quan s’escriu i també quan es diu), a diferència del teatre contemporani alemany, on la innovació fa dècades que mira cap a noves escenes post-dramàtiques o, com ara s’anomena, teatre híbrid, deixant una mica de banda la història, el personatge o la congruència espai-temps per endinsar-se en el teatre […]

Monopoli és com un d’aquells simulacres de micropisos que es poden veure a l’interior de qualsevol botiga Ikea. En un espai de dimensions mínimes, s’hi conjuguen, amb destresa i enginy, tots els elements necessaris per construir una vida. Tot, aprofitant fins al més mínim raconet, i sense que en falti cap detall. Un Tetris on cadascuna de les peces forma part d’un magnífic dispositiu dramatúrgic que funciona —i entreté— a la perfecció. L’obra, que es pot veure aquests dies a la Sala Atrium, posa en escena el text guanyador del X Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal, qui també en signa la direcció, a quatre mans, amb Josep Galindo. Les interpretacions de l’Eduard Buch i […]