Terra baixa: L’art de trencar els mobles i observar-ne la runa

Terra baixa
24/02/2022

El programa de mà d’aquest espectacle comença amb una declaració del seu director i ideòleg, Roger Bernat, que diu: POTSER SÓC EL MENYS INDICAT (així, en majúscules).

En una entrevista, el mateix Bernat explica el que ja sabem de fa temps: no li interessa el teatre de text de tota la vida, sinó l’andamiatge del fet escènic, allò que habitualment s’oculta, la deconstrucció dramatúrgica i l’exploració de la relació públic-intèrpret-escena.

Un excel·lent punt de partida conceptual que ens podria permetre anar més enllà i descobrir nous prismes, investigar noves profunditats, lectures o deconstruccions, en aquest cas, de l’obra de Guimerà, de la proposta de Puigserver o del teatre, en general. Tanmateix, finalitzada Terra baixa, costa sintetitzar cap reflexió o entendre què és el que proposa Bernat en aquest acte de frivolitat teatral.

La proposta: cada nit, l’obra és interpretada per un grup d’actors diferent que surten a escena sense haver memoritzat el text ni haver assajat —naturalment— l’obra. A través d’uns aparells inal·làmbrics enganxats a les seves orelles, escolten les rèpliques dels actors del muntatge que va estrenar Fabià Puigserver, l’any 1990, al mateix (!) Teatre Lliure, i les reprodueixen. Si les intencions o interpretacions s’assemblen més o menys a les originals, poc ho podem saber des de la platea, ja que l’espectador no té accés ni a l’enregistrament acústic de l’obra, ni a les imatges (que sí veuen els actors, si volen, a través d’una pantalla situada darrera de la platea).

L’elenc està format per la flor i nata de l’escena catalana, per tant, a nivell escènic, l’espectacle funciona relativament bé. De fet, l’obra que acabem veient és bastant fidel a l’original, excepte en el fet que existeixen retards en algunes rèpliques perquè l’intèrpret encara escolta la indicació per l’auricular o bé està situant-se a l’escenari. Tot plegat, sembla que assistim a un primer assaig al qual els actors porten els personatges ben preparats de casa. Més enllà… costa entendre cap intenció, transgressió o revers escènic per part d’un director també present a escena, que sembla passar-s’ho força bé amb la broma.

L’única reflexió que aconsegueixo extreure’n és que vivim a un país amb un pressupost cultural a la cua d’Europa, amb dotzenes de companyies, dramaturgs i idees en llista d’espera perquè el tap generacional fa temps que està ben fermat, i que els pocs teatres amb certa capacitat econòmica cerquen l’Ítaca de la modernitat a la deriva, apostant per frivolitats que deixen perplex un públic al què, si alguna cosa se li pot retreure, és un excés d’educació i fidelitat. Perquè pagar 29€ per veure això… és d’absolut escàndol.

En una cosa sí que encerta, el director: potser no era el més indicat.

← Volver a Terra baixa