L’Hort dels Cirerers que es pot veure aquests dies al Dau al Sec és un viatge que sembla començar l’any 1904, quan l’obra fou originalment escrita, i transitar per tot el segle 20 fins a precipitar en un final post-modern que té lloc en el moment actual (o, fins i tot, en un futur no gaire llunyà).
Un recorregut que esdevé una brillant transfiguració del classicisme a la modernitat i que aconsegueix deconstruir i actualitzar una història que parla, entre altres coses, de tallar de soc-arrel allò vell per substituir-ho per alguna cosa nova, moderna i divertida. Productiva. Tot plegat de ve de lluny. Veiem com Txékhov, als bells inicis del segle 20, ja advertia la tendència a donar l’esquena a allò real, natural, essencial, per capbussar-se en el món modern — avui, digital, artificial, interferit. El ja vell conflicte disjuntiu entre el romanticisme i el progrés, la natura i la ciutat, allò analògic i allò digital, viu o virtual.
Tot això transpira la reduïda, sintètica i impressionista versió de Mercè Managuerra. Una adaptació que ens parla d’un món que es descompon, dividit en dues classes socials: aquells que, ben agafats a la locomotora del capitalisme, esdevenen més i més, absurdament rics, i aquells que han perdut el tren, abstrets en la malenconia de tot allò que es podia tocar, ensumar, assaborir en dies vells de pausa, small-talk o silenci, que ja mai més vindran.
La posada en escena i el treball actoral desprenen l’aroma d’un plat de cocció lenta (res de microones), d’un partitura dramatúrgica investigada al mil·límetre, on la precisió de cada paraula, de cada moviment, on cada nota emocional fa pensar en una atenció al procés que, com l’hort dels cirerers, està condemnat a desaparèixer (raó: pressupostos retallats, temps de treball escurçats i reptes generals de la vida moderna que, també, actors i directores, patim).
L’obra és una destil·lació de la visió que Txékhov va tenir ja fa més de 120 anys, tant en la seva elaboració prèvia com en la seva posada en escena. Una reflexió sobre la vida contemporània que no deixa passar l’oportunitat d’incorporar música i visuals de manera gairebé irònica. Una joia tallada a mà que cal gaudir en directe i en la curta distància. Una oportunitat que no es pot deixar escapar perquè el teatre artesà, com qualsevol altra artesania —també, com l’hort dels cirerers—, té els dies comptats.
