La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment.
El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar.
Per entendre aquesta obra és recomanable saber una mica de la vida de l’autor, Stefan Zweig. Nascut a Viena, de pares jueus, esdevé un escriptor reconegut durant la dècada del 1920. Forçat a emigrar en diverses ocasions, a mida que les tropes nazis avancen de nord a sud, acaba vivint a Anglaterra i, finalment, Brasil, on, juntament amb la seva dona, es suïcida, colpit pels terrors de l’Europa del moment (al 1942, en plena Segona Guerra Mundial).
Zweig fou un pacifista de profundes conviccions humanistes i interminables turments existencials, que va tenir la dissort de viure alguns dels moments més cruels de la història recent. Aquest conflicte el trasllada als seus protagonistes per acabar postulant que la pau no s’assoleix únicament des de la contemplació espiritual sinó que cal desenvolupar una acció forta i ferma en vida, que persegueixi aquest objectiu sense descans. I que tant allò que fem com allò que deixem de fer té inevitables —i doloroses— conseqüències.
El significat moral de la història de Virata queda ben representat a la posada en escena d’Oriol Broggi, simple i elegant. La grandesa espiritual del conflicte demana una veritat escènica, humil i humana, ben entesa pel director i ben trobada pels grans Òscar Muñoz i Xavier Ripoll.
L’obra esdevé tot un passeig —de gran volada poètica i no mancat d’aventura— per la vida de dos personatges —Virata i Zweig— turmentats per la misèria de l’home, compromesos amb allò transcendental, vertader, humà i bell que aporti algun significat a tot el patiment indefugible que comporta ser viu i, especialment, viure en societat.