Lluís Mayench Pierre

Posada en escena elegant i sòbria d’una família que s’està podrint per dins. Un text increïble i ben presentat (tot i que amb algunes irregularitats a nivell actoral) que treballa tota l’estona en la fina franja de la identificació. La construcció de la peça ens permet seguir-la perfectament i, alhora, ens deixa veure molt detalladament les relacions entre els personatges. Entre el seu passat i ells. Entre el seu futur i ells. Les seves pors i desitjos apareixen en forma de falsos monòlegs interiors que ens permeten tenir una panoràmica interna de cadascun d’ells. És una molt bona oportunitat per apropar-se a un dels dramaturgs Nord Americans que van posar el seu petit gra de sorra en el canvi de […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable. Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic […]

Malgrat tenir gairebé 200 anys, el text es manté igual de fresc que el primer dia “gràcies a” la dramatúrgia de Roger Torns que desmantella totes les escenes que no fan referència al protagonista o a les forces socials que configuren el seu destí (Malgrat que perdem l’univers de Büchner pel camí) . Per exemple, el personatge de Maria queda encara més en un segon pla però sorprèn amb una trama alternativa que simplifica l’argument de l’original sense perdre gens de força. En certs moments aquesta proposta esdevé un cop sec a la ment dels espectadors. L’ús dels personatges-titella, la cançó, l’estètica funny games i la imatgeria postmoderna proposada (i quina moda això d’utilitzar ampolles d’aigua!) fa que tot i […]

M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça. No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…