Lluís Mayench Pierre

Els coreògrafs invisibles mouen ciutats senceres i fan ballar les persones d’arreu i de totes les edats Aquesta peça feta per adolescents d’institut i gent gran ens porta fragments de vida, de memòria, sentiments que apareixen i s’esborren amb la rapidesa que es belluga el nostre món. Una obra dolça i agradable sense cap pretensió que és capaç de fer visibles connexions que a priori semblaven impossibles. Hi ha molts ballarins/actors, molts nervis, moviments que no acaben de sortir, alguna descoordinació però entre tots han creat quelcom que va més enllà de la tècnica i que s’apropa de manera miraculosa a la vida.

Cada vegada tinc més clar que en el fons el que ens agrada és que ens expliquin històries. Per petites que siguin, per estranyes que ens puguin semblar… I Broken Heart Story és precisament això una història, un conte que sembla sortit d’una pel·lícula de David Lynch però amb un sentit de l’humor molt particular. L’escriptora amb bigoti, la nostra protagonista, es debat en el modern tema del viure i veure. Deixar-se endur per l’hedonisme i els encants de la vida o tancar-se per tal de treballar i crear un discurs crític i punyent? És possible crear aquest pensament crític sense l’experiència? I aturar-se a reflexionar quan estem nedant entre els milers d’imputs amb els quals ens cega cada dia […]

Tot el que faci flaire de Verdaguer m’enamora. Ho reconec i he de dir que sóc força fan d’Obeses així que m’és difícil cercar una imparcialitat a l’hora de recomanar aquesta obra que, per a mi, ha estat com un gran regal inesperat. Malgrat que hi ha un molt bon treball dramatúrgic en la selecció i composició del text (intercalant grans clàssics com el Sum Vermis i fragments del Cant de Gentil amb d’altres menys coneguts) , l’estructura general de la peça queda una mica fluixa. L’argument de «noi coneix a noia» està servit sense massa guarnició i amb la sensació d’haver estat reescalfat massa vegades. En canvi, l’enfrontament entre els dos Verdaguers, el jove i el vell, té gust […]

La fiesta en paz és un retaule de la transició espanyola. Les escenes són breus, simpàtiques i originals i es van succeint sense cap jerarquia per a mostrar-nos un ampli ventall de situacions. Hi reconeixerem el context (manifestacions, pel·lícules del “destape”, carlistes…) i els seus personatges ( Adolfo Suárez, Paul Preston, Maruja Mallo,…) I també espais que són, d’alguna manera, en la memòria col·lectiva i que identificarem fàcilment. Un dels grans encerts de l’obra és justament l’escriptura d’Aleix Duarri. A vegades semblen tretes de les millors vinyetes d’en Perich i d’altres, en canvi, tenen una estructura i una poètica molt elaborada. A tot això li hem de sumar un text simbòlic que travessa la peça i ens parla d’una transició […]

Not a moment too soon és una manera diferent d’apropar-nos a la figura de Merce Cunningham, Trevor Carlson, productor teatral amb una llarga trajectòria, ens presenta, a tall de conferència, els últims anys de la vida del reconegut coreògraf el qual coneixia gràcies a la relació laboral i d’amistat que van establir. Una proposta arriscada que converteix una suma de particularitats, vídeos domèstics d’en Merce i anècdotes d’en Trevor, en una història universal i emotiva (tot i el distanciament amb què es tracta). L’entrada del real en escena és, sense cap mena de dubte, el més impactant de la peça. Només en Trevor, qui ha viscut la història de primera mà, pot interpretar-la sense que esdevingui xafarderia. No espereu grans […]