Lluís Mayench Pierre

Poques vegades he sortit del teatre amb la sensació que he estat l’espectador més satisfet de la sala. Això, a l’hora de recomanar l’orba, és tot un problema. M’agrada la implicació dels dos actors, les constants referències a l’univers de Sèrie B que unes quantes generacions tenim al cap, i l’estructura arriscada teatralment (gairebé al més pur estil inception). Però Souvenirs també té les seves ombres. És un collage un pèl massa llarg on forma i contingut haurien d’anar més lligats i que el tema, malgrat ser actual (el turisme a Barcelona) i ser l’autèntic eix conductor, queda una mica anecdòtic. Teniu poques oportunitats de poder veure una obra d’aquest estil (i nivell). La narrativitat fa de cola per unir […]

Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d’estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d’una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode. En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d’aquesta història s’enfonsa en la recerca del seu propi «jo» i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l’infern (el seu planeta roig particular) d’un jutge de quaranta anys dialogant amb l’artificiosa i magnífica […]

Un musical de producción propia, buenas voces y música en vivo. ¿Por qué no acaba de funcionar? En primer lugar, el argumento. Siento decirlo pero es como ver un capítulo (divertido pero alargado) de una serie televisiva. Da la sensación de que lo que tenemos en el escenario ya lo hemos visto otras veces. En segundo lugar, la escenografía. Más pobre que guapa. Convierte la crítica (si es que los hay) en una especie de autoparodia que no ayuda nada a desarrollar un tema que, «a priori», parece interesante. Por último, las canciones. No quiero decir que estén mal interpretadas ni que no tengan nivel. Pero creo que le falta un par de temas que destaquen por encima del resto. […]

La Calòrica és sinònim de feina ben feta i bon teatre. Fa temps que ho demostren i, el que és més difícil, són capaços de mantenir-se en un altíssim nivell. Sempre tintats pel seu món i el seu humor particulars. En aquest espectacle, els actors expliquen males experiències laborals. Ho fan sempre des del llindar de la realitat i la ficció amb un personatge proper al grau 0. Però no us penseu que veureu monòlegs. Els altres actors col·laboren fent tota mena de secundaris que ajudaran a crear un univers que bascula entre l’humor i la crítica social. No sóc una persona que riu fàcilment veient obres de teatre. Somric amb complicitat però no ric. Doncs bé, amb aquesta obra […]

El viatge d’Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat… Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix… no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d’aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l’interès a nivell narratiu i t’atrapen a nivell emocional. L’altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual […]