M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça.
No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…