Josep Maria Ribaudí i Martí

Escrita per Albert Boronat i dirigida per Aleix Fauró. Començant pel monòleg del noi que ha descobert que porta una vida de gilipolles, se’n va a meditar i el descobreixen masturbant-se (quina vergonya), continuant per somnis estranys situats en festes acabades, amb les begudes acabades i els pastissets acabats… on no hi ha ningú; passades de cervatells que caminen però sembla que no van enlloc… I l’esnòrquel? Sí, hi surt. Un personatge se’l posa i es capbussa en una piscina buida de plàstic estil estoy con Toy: els genolls a fora i el cap a dins. Un disbarat mil·limetrat, per capes. Una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies… Acabareu surant en l’espai inclòs entre les parets negres de […]

Brutal aquesta Antígona que ens ha servit Miguel del Arco. Ben dirigida, ben interpretada, amb una il·luminació magnífica, bon vestuari i uns intèrprets en estat de gràcia que ens ha fet emocionar amb la desgràcia de la germana que vol honorar al germà mort. El vol rentar, el vol ungir i donar-li digna sepultura, tot i anar en contra de la llei que Creont ha promulgat. A destacar el moviment coreogràfic de tots els actors, especialment quan feien de cor grec. De pell de gallina (o era gallina de piel?) Magnífic colofó a la trilogia Teatre de la Ciudad. http://bit.ly/1Nb8WbQ

D’acord en que la història és forta, que els clàssics no estaven per tonteries i que la tragèdia és la tragèdia, però l’he trobat sobre-actuada i exagerada, especialment en els papers de Medea i Creont/Jàson. Penso que hi ha altres maneres de colpir el públic i fer-lo entrar en el drama. La il·luminació és el que més m’ha agradat, tot i que un pèl fosca. Estèticament m’ha grinyolat veure a la prota quasi nua, però amb la cartutxera del micro enganxada a la cintura; xoc entre el naturalisme en la màxima expressió i un adminicle de la tècnica. Tot i la meva opinió, el públic ha aplaudit amb força entusiasme. http://bit.ly/1Q64fpH

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i