Josep Maria Ribaudí i Martí

En doble sentit perquè és una obra en clau de conya i està de conya. Esbojarrada, desenfadada i fins tot desmarxada, però dirigida amb precisió perquè no s’esbotzi per les costures (no sé si m’acabo d’embolicar). La peça passa als llimbs, que jo em pensava que havien fet suspensió de pagaments, però es veu que no, que encara funcionen. A quatre coristes, anys 30, 50, 80 i 90 que van actuar al Club Café Maravillas, els va passar el mateix: els va caure un focus al cap i van estirar la pota. Per això estan ara als llimbs… Si us agrada divertir-vos, aneu-hi. http://bit.ly/22aAzfk

Una obra complicada que ens parla de la soledat, a no ser que soliloquejar amb algú (un oxímoron) no vulgui dir soliloquejar amb un mateix. Més soledat. En una escenografia quasi buida i una il·luminació que transmet una sensació de fred i aïllament, els personatges s’acostes a uns micròfons i ens expliquen (s’expliquen?) el que els passa, pensant en veu alta. Persones joves que no es comuniquen o ho fan malament, que estan estancades, que no creixen, que segurament busquen una mica d’afecte… sense saber-ne. Vaig sortir de la sala amb fred a l’ànima. http://bit.ly/1jZ03K2

Al voler muntar un musical a base de retalls, tot i ser retalls de qualitat; el musical no és un patchwork. El músical és un gènere que requereix molt de rigor. Només puc dir que m’ha semblat un fracàs, però admeto que potser tenia mal dia. Obriu el link del final i hi trobareu la crítica completa. http://bit.ly/1RJo064

Perquè a més de Mag Lari fa quatre personatges més, artistes convidats que l’acompanyen en aquest espectacle de cabaret màgic. Posada en escena de luxe, d’aquelles que no hi falti de res: il·luminació, música vestuari… i sentit de l’humor. Trucs de màgia de gran format, aparicions, desaparicions, partir ajudants pel mig, fins i tot trucs innocents que semblen trets de la capsa de màgia Borràs que anys enrere li van portar el Reis. Jo no sóc de màgia, però m’ha semblat un bon espectacle. Els espectadors s’ho han passat molt bé. http://bit.ly/1RdeTLu

Sí, perquè aquesta obra escrita, dirigida i interpretada per la Majo Cordonet ens parla de la família, i tot i que segurament no és la seva, la que ha deixat a l’Argentina, segur que hi ha moltes coses que… diguem hi fan pensar. Per començar et demanen que acudeixis a veure l’obra portant una foto de quan eres petit, cosa que a mi em remet a la capsa de sabates que tinc a casa plena de fotos… familiars. La peça està estructurada per sketchs, alguns de curts i altres de molt curts. A escena només la Majo i el Nicolás Rivero, però sense veure’ls hi estan presents una criatura i la mare (i sogre)… Al final un epíleg amb projeccions […]