Francesc Esteve i Tomàs

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

A vegades és millor anar a veure una obra sense saber gaire el que et pots trobar. I com en aquest cas veure una petita joia. La relació entre una noia i un noi, una relació estranya que de mica en mica vas esbrinant els motius d’aquesta depèndencia entre els personatges. Tot dintre del menjador d’una casa i durant la nit. De mica en mica, anem esbrinant el que ha succeït i els motius que han portat aquesta estranya unió. Amb un treball gestual d’en Sergi Torrecilla que m’ha fascinat. He estat pendent en tot moment de la seva expressivitat, del moviment de les mans i la seva veu per crear el malalt mental de Helver. Tot i que hi […]

Aquest cap de setmana he vist Zona Franca, i aquest dimecres fa estada a la Sala Muntaner. Una obra escrita per David Desola als anys noranta. Un escriptor desconegut a casa i que va fer les amèriques per poder triomfar. Una obra que va estar de gira més de 2 anys per l’estat espanyol, triomfant per la resta del mon i en cartell durant 5 anys a Mèxic. Una proposta que sense sortir de la comèdia, és a la vegada patètica sense entrar en el riure fàcil. Gran treball de direcció, unir a dues generacions d’actors per tenir la complicitat que es necessita. A més …

Una crítica sobre la societat a través de la indústria del cinema. L’obra, tot i tenir un inici que li costa arrencar, un cop que ho fa ja no té qui l’aturi. En el treball que David Selvas realitza del seu paper vam poder veure la transició del pensament i ànims que el personatge va lliurant durant tota l’obra. Julio Manrique va oferir el personatge estrident i passat de voltes, que enlluerna a Selva amb la seva proposta de produir una pel·lícula. A més…

Dijous vaig tenir la sort de poder assistir a l’estrena d’”Una altra pel·lícula” de la Brutal. Com en totes les estrenes va ser una trobada de tota la gent del sector. Una sàtira amb molt mala llet del món del cinema. Segur que al finalitzar l’obra et planteges quina opció hauries realitzat. A escena un trio Selvas–Manrique–Aixalà. Vam estar davant un duel interpretatiu entre David Selvas i Julio Manrique. Tot i que a parer meu el guanyador de la nit va ser David Selvas. Una altra pel·lícula