Del narcisisme i altres defectes
Quan Oscar Wilde va escriure El retrat de Dorian Gray, allà pel 1890, se’l va titllar d’immoral i provocador en el context d’una societat conservadora i hipòcrita, com era la victoriana. La novel·la –una de les poques de l’autor- parla del narcisisme, l’hedonisme i l’eterna joventut; temes que ressonen en una societat com la nostra, on l’egoisme, l’individualisme i el culte al cos amenacen les relacions humanes i els valors més essencials.
La qüestió era com pujar la novel·la a l’escenari sense fer una representació òbvia i detallista que ja hem vist en moltes versions cinematogràfiques i televisives. Sembla ser que la inspiració va venir del monòleg que va interpretar Sarah Snook al West End el 2024, un espectacle on la tecnologia jugava un pes decisiu. Aquí, però, s’ha optat per regalar-nos una mena de musical de cambra, on una actriu també juga a fer tots els papers de l’auca, però amb el suport d’un quintet i de tres actors-cantants que actuen com si fossin un cor grec o els testimonis de les desgràcies de Gray. Una decisió que ens ofereix un espectacle únic, delicat i elegant.
Els recursos escènics són pocs, però suficients: un gran estructura blanca que simula el famós quadre de Gray; algunes banquetes que fan de butaques, un parell de cortines blanques i poca cosa més. Potser resulta un espai excessivament fred i clar per a una història obscura i tèrbola com aquesta, però no ens podem oblidar dels tres actors que interpel·len, ajuden i enfronten a l’actriu. Uns actors que en ocasions també formen part de l’escenografia i l’estètica de la peça. Tres intèrprets (Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort) que brillen en la part vocal i que potser queden un pèl difosos en la part gestual o de moviment.
Però per sobre de la història, del conjunt i de tot l’embolcall, la tenim a ella. Una de les actrius que ara mateix s’atreveix amb tot, i de tot en surt amb nota: Àngels Gonyalons. El seu carisma i la seva professionalitat la porten a brillar en un monòleg de moltes veus, absolutament matisat, on es necessita un autèntic intèrpret de raça. Ella ho és, i no necessita quasi cap artifici per regalar-nos la que serà una de les interpretacions de la temporada.