Per Jordi Vilaró / @jordivilaro70
Tal com Gioachino Rossini i Vincenzo Bellini havien fet abans, Gaetano Donizetti va ser convidat a compondre per a l’Òpera de París arran dels èxits obtinguts a Itàlia amb L’elisir d’amore i Lucia di Lammermoor. De les quatre òperes que Donizetti va versionar o compondre en francès, destaca amb llum pròpia La favorite (1840), que pocs anys després el mateix compositor traduiria a l’italià amb variacions i arranjaments diversos. Tot i que la versió italiana d’aquesta òpera és la que més s’ha popularitzat, la versió original en francès –que és la que podrem gaudir al Liceu– és la més perfecta quant a equilibri musical i dramàtic. Cal recordar que la producció operística de Donizetti se circumscriu a l’anomenat bel canto, és a dir, aquell estil musical en què l’argument se sotmet per complet a la bellesa del cant per damunt de qualsevol aspecte dramàtic. No és estrany, doncs, que les incoherències argumentals o situacions de versemblança dubtosa siguin freqüents en aquests melodrames romàntics. Els compositors belcantistes, a més, van acabar amb el recitativo secco (recitatiu acompanyat de clavicordi) per acabar atorgant orquestració al conjunt global de l’òpera. A partir de Rossini, Bellini i Donizetti, doncs, les òperes guanyen en melodia i bellesa musical.
Argumentalment, i com a bona òpera romàntica belcantista, La favorite situa l’acció en un indret llunyà en l’espai i en el temps (sud d’Espanya, segle XIV), i ens mostra un triangle amorós format pel rei Alphonse XI de Castella, que estava casat, però que tenia una amant més jove, Léonor (la favorita). Léonor s’enamorarà d’un exmonjo, Fernand, ara soldat al servei del rei Alphonse i admirat pel mateix rei a causa de la seva valentia lluitant contra els sarraïns. Els conflictes entre l’església i l’estat, el deure i la passió, així com la tensió entre l’amor espiritual etern i la passió carnal temporal configuraran la xarxa dramàtica que permetrà Donizetti projectar una música de bella factura amb tot un seguit de moments musicals memorables: de la preciosa ària per a baríton «Léonor, viens, j’abandonne», a la de «Léonor, Oh, mon Fernand» (cal remarcar que en aquesta òpera el rol femení principal recau inusualment en una mezzo-soprano i no en una soprano), passant per les cèlebres àries de tenor «Oui, ta voix m’inspire» i sobretot l’antològica «Ange si pur» del darrer acte, entre molts altres moments per recordar.
La producció d’aquesta òpera que Ariel García Valdés ja havia presentat al Liceu el 2002 (llavors cantada per Josep Bros, Dolora Zajick i Manuel Lanza) ens arriba ara de nou sota la direcció musical de Patrick Summers, el qual ja va dirigir al Liceu una memorable Cenerentola de Rossini la temporada 2007-2008 (amb Juan Diego Flórez i Joyce Didonato). Vocalment, el principal atractiu del muntatge d’ara és poder veure i sentir Michael Spyres en el rol de Fernand, un baritenor espectacular amb un registre de gran extensió i exquisidesa vocàlica, al costat de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, una mezzo de veu contraltada i elegant que interpretarà el paper de Léonor. Completen el trio protagonista el bon baríton austríac Markus Werba en el rol del rei Alphonse XI. Sens dubte una proposta fresca i estimulant per tancar la temporada liceista.
