Lluís Pasqual s’endinsa en l’obra del napolità Eduardo de Filippo amb un muntatge que ha batejat com A teatro con Eduardo. Et donem 5 raons per les quals no te’l pots perdre.
1. FINS ARA, LES OBRES DE FILIPPO A BARCELONA SEMPRE HAN ESTAT UN ÈXIT
El napolità Eduardo De Filippo (1900-1984) va ser un gran home de teatre. De fet, és una de les figures de teatre més importants a Itàlia, fins al punt que allà el coneixen, senzillament, com a Eduardo. Orson Welles deia, fins i tot, que era el millor actor del món. Sigui com sigui, el que està clar és que, en aquesta passió pel teatre, hi van contribuir decididament la seva mare, la sastressa teatral Luisa De Filippo i el seu pare, l’actor i director Eduardo Scarpetta, amb qui va debutar amb tan sols quatre anys. Amb tot, a Catalunya la seva obra ha estat, fins fa no gaires anys, poc representada. Això sí, quan s’ha representat, sempre ha estat un èxit: des del Dissabte, diumenge i dilluns, dirigit per Sergi Belbel el 2002 (i on, per cert, també hi havia tres actors que trobarem al muntatge del Lliure: Mercè Sampietro, Jordi Bosch i Francesca Piñón) a Le voci di dentro de Toni Servillo i L’art de la comèdia de Lluís Homar de la temporada passada.
2. LA SEVA ÉS UNA OBRA POPULAR QUE TRACTA L’ESPECTADOR DE MANERA INTEL·LIGENT
Les obres de De Filippo estan basades en la tradició napolitana, en la vida dels seus carrers, en les converses populars; són vitals, divertides, però alhora no amaguen una forta càrrega política i de rebuig als abusos de poder. Lluís Homar el definia com “el paradigma de la paraula popular: un teatre fet i pensat perquè el públic la gaudeixi”, però sempre «des d’un tracte a l’espectador com el que és: una persona adulta, intel·ligent». Lluís Pasqual com l’home que “estima tot allò que toca”, siguin personatges o espectadors. Amb influències de Pirandello, Goldoni i Txékhov, a més de la Comedia dell’Arte, si una cosa el defineix és que escrivia teatre des de l’escenari i per a l’escenari. I és que De Filippo era actor, director i autor. De fet, sempre es reservava el paper protagonista per a ell mateix i tenia clar per a quins membres de la seva companyia escrivia cadascun dels papers.
3. LA DIRIGEIX UN DELS GRANS DIRECTORS DEL PAÍS, LLUÍS PASQUAL
A teatro con Eduardo és el primer muntatge que dirigeix Lluís Pasqual amb textos del napolità, però ja ha demostrat amb escreix que amb el teatre italià, hi té la mà trencada. Qui no recorda Els Ferèstecs de Goldoni? Però no només això, és un d’aquells directors amb qui tot actor vol treballar. Ho deia Francesca Piñón a la roda de premsa: la seva gran motivació, a banda de l’obra i els companys, és clar, era treballar amb Pasqual. «És un dels millors directors del país i s’ha de dir». Les seves últimes obres també han estat un gran èxit. Per esmentar-ne només dues: El Rei Lear ha exhaurit dues temporades seguides i El caballero de Olmedo va captivar el públic barceloní i madrileny, a més de triomfar a la Biennal de Venècia. Aquí ha explicat que el repte és trobar el to per adaptar-lo al català, menys barroc que el napolità.
4. SÓN DUES OBRES EN UNA
A teatro con Eduardo són, en realitat, dues obres: Home i senyor (1922) i La gran il·lusió (1948). Dues hores sense pausa de teatre i teatre dins el teatre –“com una nina russa que dins en conté una altra i una altra»– amb un rerefons cru que Pasqual compara amb els confits de les comunions: dolços per fora, però amb una ametlla amarga dins. Home i senyor, de la qual només se’n representa el primer acte, mostra l’assaig d’una companyia en un hotel després que, la nit abans, patissin la indiferència i insults del públic. Mentre que La gran il·lusió és un joc, una peça metateatral amb màgia inclosa que interpel·la a l’espectador amb una pregunta: què és millor, conèixer la realitat, o fabricar-se una il·lusió?
5. COMPTA AMB UN GRAN REPARTIMENT I MÚSICA EN DIRECTE
Ramon Madaula interpreta un marit abandonat per la seva esposa; Jordi Bosch l’il·lusionista que li fa creure, durant quatre anys, que no ha estat així. «Prefereix un mag, que un psicòleg –diu Madaula–, fins que arriba la realitat». Els acompanya un gran repartiment: Mercè Sampietro, especialment satisfeta de poder fer, per fi, una comèdia i a més, al Lliure, on actua per primer cop; Teresa Lozano, Francesca Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez i Oriol Guinart, a més de Laura Aubert i Robert Gonzalez que també toquen i canten cançons tradicionals napolitanes. El repte? «Interpretar els papers com si fossin dibuixos animats, no persones, amb un pòsit important de poesia i melancolia –explica Madaula–. Hem de fer que el públic s’emocioni, però sense fer-ne una tragèdia en cap moment».
