Amb les entrades exhaurides i la previsió d’una gira per diverses localitats catalanes, La Brutal ha presentat la seva adaptació de Don Joan de Molière al Teatre Nacional. Protagonitzada per Julio Manrique i dirigida per David Selvas, l’obra trasllada el mite del seductor a l’actualitat posant l’accent en uns personatges femenins més complexos i un canvi «sorprenent» en el final.
Don Joan és el mite seductor, llibertí i infidel. Un personatge que Molière va escriure el 1665 i que ara han adaptat a vuit mans Sergi Pompermayer, Sandra Monclús, David Selvas i Cristina Genebat, que també n’ha fet la traducció. «Hem estat dos mesos barallant-nos amb l’estructura, les relacions i les paraules de Molière perquè, treballant el text, ens hem adonat que hi havia tres aspectes importants a abordar: la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan». El resultat final és un text on el 70% és original, amb uns monòlegs pràcticament intactes.
Selvas reconeix un esforç important per fer front a l’evidència que la manera de seduir les dones del text original s’allunya molt de l’actualitat, i fer-ne una adaptació que lligués amb el personatge i alhora fos actual. També per evitar caure en el classisme que convertia els pagesos (aquí cambrera, Nausicaa Bonnín, i vigilant de seguretat, Javier Beltran) en babaus. A més, també hi ha un canvi complet d’espai, convertit en l’hotel on Don Joan fuig després d’abandonar Donya Elvira (Cristina Genebat).
Però el canvi més gran és, sens dubte, el final. Per tal de poder estrenar l’obra amb un protagonista que trenca totes i cadascuna de les convencions socials de l’època, Molière acaba castigant-lo cremat a l’infern. Genebat explica que en cap moment van creure que la lluita més important a mostrar de l’obra fos la que provoca Déu i per això han trobat una altra manera d’acabar la història «portant el personatge al límit». «Estic segura que agradarà, però serà tota una sorpresa», afegeix. «Presentem un Don Joan que no necessita caure de la figuera, sinó que més aviat anirà convencent el públic que té raó en el que fa, malgrat que provoca danys col·laterals».
«Don Joan és un yonki del present. És la seva forma de rebel·lió contra les convencions, allò políticament correcte i la hipocresia; contra els mecanismes de control social, començant pel penediment imposat pel catolicisme, que ell es passa pel forro. Ha decidit que la vida és divertida o no és», explica Manrique. «És un personatge molt desafiant i violent perquè d’una banda ens genera repulsió, però alhora ens fascina».
L’actor explica que, tot i que es cert que el seu «enamorament» canvia cada deu minuts, l’han treballat de manera intensa, amb la convicció que certament s’enamora i «es compromet al màxim» mentre dura. Però no li han posat fàcil, diu Selvas. «Volíem posar-li difícil al Manrique i hem buscat tres dones intel·ligents, poc donades a embobar-se que no cauen fàcilment a la seva xarxa». «Són dones contemporànies, amb les seves virtuts i defectes, a qui no pot abordar de la mateixa manera que es feia segles enrere», afegeix Pompermayer, que explica que, a més, aquí haurà de trobar un camí diferent per aconseguir el seu interès. En aquest sentit, Manrique assegura que el personatge és una mena de caçador: «sent un gran interès per la víctima, vol conèixer-la bé per poder-la caçar i és capaç de detectar l’anhel secret, l’escletxa de cadascuna d’elles».
La dona de la seva vida, però, és Sganarelle, un company de viatge similar al Sancho Panza de Don Quijote. «Ell és el romàntic, viu el present, i jo el sentimental, el que plora a les nits mirant fotografies», ironitza Manel Sans, que l’acompanya en aquest viatge per «escapar de totes les presons mentals i físiques per alliberar-se». I és que per Manrique, la vocació de Don Joan no és altra que la llibertat.
