Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Ballarina i coreògrafa, Ariadna Peya s’ha format en dansa a Barcelona, Nova York, Londres i Berlín. Com a ballarina, ha treballat a musicals com Grease o Flashdance i ha coreografiat el recent èxit El despertar de la primavera. Amb la seva germana Clara Peya, forma part de la companyia Les Impuxibles. Ara, afronta el repte de dissenyar el moviment i les coreografies de Maremar, el nou musical de Dagoll Dagom.
Ariadna Peya : Ara mateix, encara estem descobrint una mica què és, exactament, això que tenim entre mans. Portem tres setmanes i hem fet molta feina. Hem treballat molts materials però encara estem intentant unificar totes les àrees. Ens estem plantejant des d’on abordem el tema, el grau d’abstracció que tenim i decidint quins llenguatges té l’espectacle.
Teatre Barcelona: Com vas entrar en el projecte?
Jo em vaig incorporar quan ja tenien tots els ingredients. Ja sabien que farien un Shakespeare amb música de Lluís Llach. També sabien el nombre d’actors i que volien que fos a cappella. A partir d’aquí, em vaig sumar a l’equip per dissenyar junts com es pot explicar aquesta història.
Quina va ser la teva primera impressió?
Em va semblar un projecte molt especial i, precisament per això, em va interessar molt. L’aposta és diferent i a mi m’agrada que hi hagi una mica de risc. Que fos un Shakespeare també m’atreia i el fet que la dansa formés part essencial, des d’un inici, a l’hora de plantejar la creació.
Per tant, en aquest cas, la dansa no serà només ornamental com passa en alguns musicals, no?
Exacte. Jo, la dansa, no la visc mai com a ornamental. Per mi, és un llenguatge expressiu igual que la paraula i la música. Així és com jo la treballo. Dit d’una altra manera: la forma és una conseqüència. És una manera d’explicar la història però el més important és el que estem dient.
Com esteu combinant el teu treball coreogràfic amb les cançons?
Afortunadament, m’entenc molt bé amb l’Andreu Gallén, el director musical. Em sento molt a gust. Ell està fent una feina molt bonica amb la qual jo empatitzo molt i crec que va molt a favor d’allò que estem explicant. En aquest sentit, està sent molt fàcil posar-li moviment. A més, estem en diàleg constant. Ell escolta moltíssim les necessitats que jo tinc i també construïm idees plegats. Tot és molt orgànic i enriquidor.
Sembla un procés físicament molt exigent…
Jo, respectant a tothom, evidentment, i intentant cuidar als actors, estic sent exigent perquè aquest projecte és així i tothom ho sabia des del principi. Crec que el projecte ho requereix. Tots són meravellosos però això no treu que hem de fer un entrenament cada dia, ens hem de posar bastant al límit i acabar la setmana molt cansats. Penso que és important perquè és la manera com podrem arribar lluny amb aquesta feina.
És habitual que un muntatge doni aquesta importància a la dansa?
Excepte en els espectacles de dansa, pròpiament, on el cos és un canal molt protagonista, la dansa, dins de les arts escèniques, és la part a la qual, normalment, se li dóna menys importància o se la valora menys. Afortunadament, en aquest cas, s’ha posat a l’alçada de les altres disciplines. I això és el que m’agrada. Això no vol dir que no hi hagi directors o creadors que també valoren molt el treball de cos… però, en general, la dansa acostuma a estar per darrere de la resta. Jo lluito perquè això no passi perquè jo estimo la dansa i el moviment i crec que tenen una potència bestial que, moltes vegades, no s’aprofita.
Què esperes, en general, d’aquest procés?
Espero que, a poc a poc, anem entrant més i, cada vegada, estimem més el que estem fent. Espero que, al final, puguem construir alguna cosa en la qual creiem i confiem. Tinc aquesta voluntat.
