Sinopsis

Emma Vilarasau protagoniza una historia de amor acompañada de un gran reparto.

SINOPSIS

Victòria, una mujer que vive en la Barcelona de 1951, protagoniza un triángulo amoroso en medio de la lucha política clandestina. Ella no sabe que la necesidad le obligará pronto a tomar partido entre las ideologías permitidas y las prohibidas… El último texto de Pau Miró, una de las voces más destacadas del panorama teatral contemporáneo catalán.

Recomendada a partir de 14 años.

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Emma Vilarasau protagoniza una historia de amor acompañada de un gran reparto.

SINOPSIS

Recomendada a partir de 14 años.

Ficha artística

Ver ficha entera

Opiniones del espectáculo 8

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Ambicioso relato histórico

Hay que reconocer que el TNC, cuando quiere, sabe programar obras que, gusten o no a todo el mundo, tienen todos los elementos (formales y temáticos) para representar el modelo de teatro público que contenta a sus espectadores más fieles. Escrita y dirigida por Pau Miró, Victòria es un relato histórico sobre el estraperlo de los años 50, el miedo, los secretos y la dignidad social mucho más sencillo, en realidad, que lo que pretenden sus ambiciones. La ambientación de la época, tanto en vestuario y escenografía como en pequeños detalles como los libros y cómics que lee el personaje más joven, están perfectamente cuidados y esto da una gran verosimilitud al montaje. Desgraciadamente, al texto le falta pulso narrativo, intriga, ritmo, arrojo de thriller. La historia se detiene demasiado en situaciones costumbristas y cuando, finalmente, avanza, sus enredos melodramáticos acaban por desarrollarse con diálogos explicativos más propios de un culebrón televisivo que de un gran drama como éste. Sus actores están bien aunque tampoco se lucen demasiado debido a la linealidad del arco de la mayoría de las tramas. Por suerte, el espectáculo guarda un as en la manga: el valor de su mensaje final. En este sentido, sus intenciones son tan claras, sus valores tan contundentes y su enseñanza tan firme y decidida que puede conseguir convencer a una gran parte del público por motivos morales e ideológicos, a pesar de todo su recorrido anterior: lento y poco efectivo.

21/05/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una victoria demasiado solemne

Da la sensación que Victoria es fruto de un encargo, o más bien dicho de una intención oculta: la de volver a repetir el éxito de aquella Barcelona de Pere Riera. El problema es que Pau Miró -hasta ahora más preocupado por historias y personajes contemporáneos- no es un autor que satisfaga a públicos de todo tipo. Hay que reconocer que en esta obra se le adivina un gran esfuerzo por encontrar escenas y atmósferas que convenzan a todo el mundo, pero el tono general de la pieza -y en especial, su dirección- resulta demasiado solemne y el ritmo no atrapa del mismo modo a todos los espectadores. La barbería acaba resultando demasiado aséptica y la frialdad del conjunto, sólo rota en las escenas claves del segundo acto, lo invade todo y se apodera incluso de algunas interpretaciones. Es cierto que la escenografía de Max Glaenzel es imponente, pero tampoco se entiende que el hiperrealismo de la barbería contraste tan ostensiblemente con el vacío absoluto de los otros escenarios de la obra.

Sea como fuere, Victoria es un montaje teatral que hay que ver por varios motivos. Porque es como un aventi de Marsé trasladado al escenario, porque reivindica (descaradamente y sin rubor) la memoria histórica, porque tiene momentos que se inscriben en la mejor tradición del género negro, porque intenta combinar historia y melodrama, porque tiene un envoltorio que la hace muy atractiva, etc. No será lo mejor que haya programado el TNC esta temporada, pero sí estamos seguros que ayudará a llenar muchas butacas.

14/05/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50

M'havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l'hora de veure-la representada a l'escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l'escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50. El que valoro més de tot és el text, escrit especialment ara per Pau Miró, en rebre l'encàrrec del director del TNC Xavier Albertí i donar-li total llibertat per aixecar des de zero una nova producció teatral. En aquest text està tot molt ben mesurat i documentat, en el que ens explica una època de la postguerra, partint de personatges que no tenen potser cap poder polític, perquè a la fi són gent normal del poble, atemorits per una dictadura feixista que coartava qualsevol llibertat i que els feia sentir-se vigilats en totes les seves accions.

Punt i a part és la magnífica i extraordinària escenografia que omple l'enorme escenari de la sala gran, amb una barberia d'aquella època.

Crec sincerament que estem parlant d'una de les millors produccions d'aquesta temporada. No tan sols la recomano, sinó que crec que es tracta d'una d'aquelles propostes escèniques IMPRESCINDIBLES per tots els espectadors que estimem el Teatre.

La meva valoració sencera AQUÍ

10/05/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

No m’ha conveçut

“Vitòria” és una història que ens parla de por, repressió, solitud, supervivència i corrupció a la Barcelona dels 50 després de la Guerra Civil, en una barberia en el barri del Raval. Un barri on no hi viuen herois, sinó gent normal que tenen por i s’amaguen sota una màscara per poder sobreviure. Callar, desconfiar per poder sobreviure. Por.

“Victòria” és una obra on es planteges les petites “victòries” amb la que una part de la població combatia la dictadura davant un règim franquista.

Petites històries entre gent humil de barri, una ex-cupletista mare i el seu fill, el triangle amorós entre un falangista, un republicà i Victòria una vídua que intentarà regentar la barberia del seu difunt marit. Fixeu-vos que curiós... la victòria és en mig, entre el falangista i el republicà, casualitat o simbolisme...

Des del meu punt de vista...no ha estat un espectacle d’aquells que en diem rodó, em sap greu però hi ha hagut moltes coses que personalment no m’han convençut. És cert que el repartiment és de luxe (Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau, Nil Cardoner i Mar Ulldemolins), tots actors amb molt de talent i que ho donen tot dalt l’escenari, però... han estat massa continguts !!!. Sé que en Pau Miró, segons les seves pròpies paraules ha preferit que fossin unes actuacions contingudes, que el que buscava era treballar més els personatges, la profunditat de les seves ideologies i el ritme, però em sap greu dir-ho, a mi no m’ha convençut; he vist unes interpretacions en general planes i avorrides, totes a un mateix nivell d’expressivitat. Possiblement era el que la direcció buscava, tot i que penso que no ha estat gaire encertada. Ja sé que escriure un text no és gens fàcil, però penso igual que molts companys teatraires, no és brillant, tot i que el seu context parteixi de la realitat.

Hi ha detalls que estan molt ben estudiats, com l’escenografia de la barberia, tot i que m’estranya que en aquella època i en el barri del Raval hi hagués una barberia de similars dimensions !!!, el vestuari triat per Berta Riera i Irene Fernández és l’adequat a l’època, o la manera (tan ben treballada de l’Emma Vilarasau) de com fer servir una navalla d’afaitar ( en un primer moment amb inseguretat i inexperiència, i després amb gran deseiximent).

L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, però penso que poc factible per portar de gira a altres teatres, i un gasto que trobo desmesurat tal i com està el panorama.

Hi ha detalls que no s’aguanten per en lloc : la famosa mànega de plàstic, el que una dona vídua o soltera en aquella època deixés entrar a un desconegut a casa seva, tenir un cotxe o deure tants diners per haver anat amb “donotes”.

A part se m’ha fet un pel llarga i avorrida, pel que m’ha deixat d’interessar a mitja representació.

Per tant la meva valoració com us podeu imaginar no és gaire positiva.

Gran part del públic ha aplaudit eufòric, fins hi tot hi havia gent dempeus entusiasmada.

Pot ser estic equivocada...,això és tan sols la meva opinió.

10/05/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Molt fluixa

Jo a l'any 51 ja feia temps que hi era i penso que al Pau Miró l'han assessorat malament i per això tantes coses grinyolen i no me les he cregut. Hi ha accions que no te les empasses ni amb cullera. El text tampoc és molt brillant i els actors ho han sofert, doncs costa defensar diàlegs amb poc gruix; no et pots lluir. Ara, l'escenografia espectacular, com quan no venia d'un pam. El vestuari també està molt bé.

Crítica completa » http://bit.ly/1q2EgUY

06/05/2016
Josep Via Santacana

Magnifica una historia de persones absolutament normals en situacions excepcionals que serveix per descobrir com es la gent en realitat.Una historia que ens es propera dons encara arrastrem lo que podiem dir efectes col.laterals.Per mi lo millor de la obra es que respira autenticitat, credibilitat, la protagonista que no vol problemes sino viure tranquila i que va descubrint que la realitat cal no esquivarla.L´engany, secrets, la lluita per ideals, la indiferencia,l´egoisme pensar nomes en el profit propi, la lluita i la necesitat de no oblidar, tot aixó i molt mes es Victoria.Per mi secundari, que l escenari gran del TNC dongui cabuda a una barberia espectacular en un barri com l´anomenat barri chino, en aquells anys poc creible pro no importa.L´aprofitament de la amplitud del escenari per mi destaca quan esta buit, nomes en la presencia dels personatges, i les seves paraules, la força del text per sobre de qualsevol parafernàlia.A mi m´ha trasmes emoció i al mateix temps reflexio, tot sense cap necesitat de exagerar en les situacions dramatiques, es en la contençio del relat aon esta per mi un altre merit i una millor manera de arribarme al mi el contingut. Un treball perfecte per mi de Mercè Aránega, una continguda pro in crescendo Emma Vilarasau en un paper a les Antipodes del seu a Infamia, demostrant la seva valua com una de les grans del nostre pais. Els demes tots com cal donant el tipo apropiat a cada personatge. De nou destacar també aquesta vegada a Max Glaenzel amb una escenografia feta a mida.Absolutament recomanable per tothom que tingui interes en coneixer una epoca que no hem abandonat del tot i aon la memoria historica cal refirmarla .

14/05/2016
Josep OS

Avui al TNC he vist aquesta obra que Pau Miró ha
escrit i dirigeix. Ens parla de corrupció, amor, por a parlar i repressió en una Barcelona dels anys 50. L’acció passa en una barberia que la dona en quedar vídua decideix continuar amb el negoci que tenia del seu marit. El text amb llargs diàlegs m’ha semblat mancat de força i en molts moments poc creïble el que condueix al fet que resti lluïment a aquest repartiment de luxe amb què compte l’obra, tot i que la interpretació m’ agradat. L’escenografia espectacular, però la barberia massa gran si vol ser un reflex del que en aquells anys hi havia. Molt bé el vestuari d’acord amb l’època. No dic que no m’hagi agradat, perquè no és així, però m’ha faltat força i més contundència en els diàlegs.

12/05/2016
Jordi Camprubi

Encara que la nit de l’estrena va donar una mica la impressió que al principi els actors estaven una mica encarcarats, tal com va anar avançant l’obra van adquirir comoditat i convicció i van acabar fent una representació rodona.
La història, realista i commovedora a la vegada, local, però també universal. Els personatges complexes, amb els seus dubtes i contradiccions, una escenografia molt brillant i una actuació in crescendo fins a «l’explosió» de la Vilarasau.
Bravo!

05/05/2016

Deja tu opinión