Vernissatge

Un hombre es invitado por sus amigos a la celebración de su nueva casa. Debería de ser una reunión agradable, entre amigos, con risas… pero la situación se va tensando.
Los anfitriones, modernos, con dinero y con una modo de vida que creen que es la correcta no dudarán para verter en su amigo una avalancha de criticas contra su estilo de vida de nivel bajo.
Como acabará la reunión???

Una obra de una hora de duración se me ha acabado por hacer pesada. Debido a la incomodidad de la situación, los silencios, lo repetitivo de todo… ¿es esto lo que querían mostrar con esta representación? Si es así lo han conseguido. Si no es así… veo un problema.
La obra me ha gustado. Situaciones que he visto reflejadas en mis vivencias personales.
Los actores han estado fantásticos todos y solo quiero desear que la platea se llene totalmente porque se lo merecen.

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.