Todo lo que necesitas para ir al teatro

Cartelera /

Vernissatge

Vernissatge

El 2016 es el 80 aniversario del nacimiento del autor Vaclav Havel y en diciembre el 5º de su muerte. En enero de 2017 es el 40 aniversario de Carta 77, el movimiento por los derechos civiles que lideró. La pieza que se representará está escrita en 1975, durante un período de fuerte represión, posterior a la Primavera de Praga de 1968. En este periodo Havel era un autor prohibido y sus obras circulaban clandestinamente y se representaban en el extranjero. De hecho, el estreno de Inauguración en un teatro público fue en Viena en octubre de 1976, o sea que celebramos también el 40 aniversario del estreno.

SINOPSIS

Un hombre es invitado por una pareja de amigos a la celebración de su reciente decorada casa. Pero muy pronto, lo que parecía que podía ser una velada agradable, acaba convirtiéndose en una auténtica pesadilla.

Bajo la apariencia de una pareja feliz, moderna y exitosa, que cree que su manera de vivir es la correcta, se enzarzan en un alud de críticas para condenar las decisiones vitales de su amigo, revelando poco a poco los dos seres frágiles y vacíos que son y que han construido todo un mundo de apariencias con la única finalidad de que recibió la aprobación del otro.

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Hebert

    “VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen.

    El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que sembla inspirar als triomfadors? Havel va escriure l’obra, censurada, als ‘70, on mostrava que la dictadura comunista no era pas igualitària, que els del partit vivien molt bé i la resta havia de suplicar no caure en desgràcia. No sé, es podria haver fet que fos un cap que convidés un empleat, per exemple, per entendre que algú aguanti l’exhibició grollera de la felicitat, el gust, els diners, la parella (vaja, un pèl com el FB per a molts, aparador d’una felicitat que si no es mostra, ho és menys). I veiem com cada cop són més grotescs en el seu exhibicionisme, mentre el pobre Bernat, nosaltres, no pot rebel•lar-se i engegar-los mentre un rellotge marca el pas, cada cop més lent, del temps -gran recurs- en companyia d’aquests vampirs.
    L’obra, i les interpretacions, provoquen somriures i rialles nervioses de la ridiculesa i tensió que veus en aquelles converses, eternes, que es repeteixen, de rèpliques que no surten però estan a punt d’esclatar en un gran Alberto Díaz, contingut en la seva ràbia i impotència creixent.

    07/01/2017

Deja tu valoración

Tienes que estar registrado para poder dejar tu opinión. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación: