Pau Miró: Terra Baixa

Vaig anar a veure «Terra Baixa» amb curiositat i un cert temor per veure com s’havia fet aquesta adaptació amb un sol actor interpretant quatre personatges (Manelic, Marta, Sebastià i Nuri). Tenia por que només fos un vehicle de lluïment de Lluís Homar… i ho és, però també és molt més que això.
L’actor aconsegueix atrapar l’espectador sense gaire més ajut que alguns elements de vestuari, una escenografia bàsica per l’interior de la casa, un decorat de fulles seques per l’exterior, i una breu però encertadíssima composició musical de Sílvia Pérez Cruz, una veu privilegiada que quadra a la perfecció amb l’obra.
Amb tot, una experiència molt recomanable que manté l’essència del text d’Àngel Guimerà i ens dóna l’oportunitat de veure un dels millors actors dels nostres escenaris.

Ahir vaig anar a veure la darrera versió de Terra Baixa amb Lluís Homar fent quatre papers bastant característics de l’obra: la parella protagonista Marta i Manelic, l’antagonista Sebastià i l’auxiliar Nuri. Tenia una gran curiositat per saber com s’havia adaptat l’obra i resolt els entrebancs que pot ocasionar anar entreteixint quatre monòlegs. La meva humil opinió queda resumida en una sola paraula: IMPRESSIONANT. Lluís Homar se supera en aquest gran clàssic replet de temes actualíssims com la submissió de la dona i la lluita contra un poder asfixiant. I l’escenografia és senzilla però amb una gran càrrega significativa, així com la música que acompanya els moments més tensos de Terra Baixa. Per últim, un agraïment molt especial. Gràcies, GRÀCIES, gràcies de tot cor a teatredebarcelona.com per haver-me donat l’oportunitat de poder gaudir de Terra Baixa tan elevadament.

He marcat l’espectacle com a imprescindible perquè ho és. Cap aficionat o aficionada al teatre de debò se l’hauria de perdre. Són d’aquels espectacles que, si no l’has vist, després et sap greu.
Però això no vol dir, ni molt menys, que sigui un espectacle rodó.
En un plat de la balança hi ha un Lluís Homar en un moment de la seva carrera que pot embrancar-se en les empreses més agosarades i se’n sortirà bé. També hi ha el text d’Àngel Guimerà, retallat però escrupolosament respectat i dit, tan ben travat i tan ben escrit, que hauria de fer reflexionar a molts autors (més que autores) amb pretensions. I també hi ha, encara que una mica més no hauria sobrat, la música de Sílvia Pérez Cruz.
I dic que no hauria sobrat una mica més d’acompanyament musical de la Sílvia Pérez Cruz perquè, juntament amb el text de Guimerà, són els únics aliats amb que compta Lluís Homar per enfrontar-se a la titànica empresa.
Tota la resta està en contra seva. He vist l’espectacle el dia 14 de novembre de 2014. Ho especifico perquè penso que és un espectacle que a cada funció deu ser diferent. Si la butxaca m’ho permetés, l’aniria a veure tres o quatre vegades i estic segur que viuria tres o quatre experiències diferents.
Avui feia un dia rúfol. La tos del públic semblava un concert (perquè punyeta no reparteixen pastilletes balsàmiques a l’entrada?) i el mateix Homar estava una mica enrogallat. Això no ajuda a crear l’ambient necessari.
Encara ajuda menys que l’obra es faci al teatre Borràs, amb una llunyania física del públic que és incompatible amb el format de l’obra, que requeriria, intimitat, complicitat de vegades, sentir el batec de l’actor…
L’escenografia és absurda, no aporta absolutament res i, sobretot la «d’interior» crea un ambient gèlid, com d’escorxador o de laboratori espacial, amb un utillatge de fireta, que no ve a tomb i fa mal als ulls.
El muntatge, inexistent. Si el director volia passar desapercebut, a fe que ho ha aconseguit, i els moments en què es nota la seva mà et fan pensar «per què no et quedaves a casa?».
Posats a fer ni tan sols hi ha hagut direcció d’actors (d’actor, vaja), sinó potser algú li hauria fet notar a Lluís Homar que, a més a més d’una veu i una dicció esplèndida, té un cos, que de vegades semblava que no savia què fer-ne i que, en tot cas, mai no es planteja com a recurs (i no parlo de gesticulacions o caracteritzacions carrinclones). També, un bon director, li hauria fet notar a l’actor que, en determinats moments, potser no calia tanta contenció i que podia accentuar mínimament l’expressivitat. La contenció és bona, aquí era necessària, però un excés de contenció (quan no és útil com a recurs escènic) pot allunyar-te tant de l’obra com una sobreactuació.
En fi, m’agradaria molt tenir l’ocasió de tornar a veure aquesta Terra Baixa, amb Lluís Homar, en un altre escenari més apropiat, amb una escenografia més necessària que mai (que no vol dir recarregada) i amb una direcció, tant escènica com de l’actor, infinítament més sàvia. Llavors, a més a més d’imprescindible, l’espectacle seria rodó.

Vaig tenir l’oportunitat de veure la primera representació que Lluís Homar va fer de Terra Baixa aquest dissabte a Argentona després de la residència que l’equip ha estat fent a La Sala per acabar d’enllestir el muntatge i vaig quedar absolutament impressionada.
Homar és en Sebastià, la Nuri, la Marta i en Manelic i els veus a tots i te’ls creus. Te’ls creus i pateixes i t’emociones amb ells. I Lluís Homar és capaç de representar ell sol tota l’obra amb una subtilesa corprenedora. I això, en la primera representació amb públic.
Una escenografia màgica i enèrgica, la música sempre transportadora de la Sílvia Pérez Cruz i una gran feina de Pau Miró a la direcció fan d’aquesta Terra Baixa un imprescindible.