El temps que estiguem junts

Se nota que este espectáculo, el mejor que ha interpretado la ya casi desaparecida Kompanyia del Lliure, surgió de un taller de trabajo entre actores y director. Se nota la experimentación, incluso aquello que se decidió conservar y todo aquello que se descartó. Se nota, sobre todo, si intentas sentir el espectáculo más que verlo, analizarlo o razonarlo. El temps que estiguem junts es, por encima de cualquier convención, un ejercicio catártico que pasan los actores y que acaba llegando al público como un tsunami. La propuesta argumental es quizás lo que menos importa, a pesar de que la superposición de dos realidades temporales en el mismo espacio da unas posibilidades de juego inmensas. Pero lo que sí importa de verdad es el trabajo actoral, y en este caso es de admirar la absoluta predisposición y la total generosidad de todos los intérpretes, del primero al último.

Quizás sí que la obra deja muchos interrogantes abiertos y se saca algunos ases de la manga, pero es que Pablo Messiez no intenta hacer una obra de ciencia ficción ni dar explicación a todas las variantes argumentales, cosa que Javier Daulte quizás sí haría. En este caso importa el sentimiento, la emoción pura y el dolor. Solo el comienzo de la pieza -un comienzo magnífico, de los que se recuerdan- ya nos da pistas de por donde irá la cosa. En definitiva, un espectáculo imprescindible que se tiene que ver, sí o sí.

El temps que estiguem junts és un regal que ha rebut (per fi) la Kompanyia, en forma de text fet a mida per Pablo Messiez. El muntatge, que relata un moment molt concret de la vida dels personatges, és com una fotografia, una instantània que copsa totes les emocions, els sentiments i les sensacions que experimenten els protagonistes.

En escena veiem dues històries, la d'un grup que es reuneix un cop a la setmana per fer catarsi i intentar foragitar el seu dolor (tan diferent, tan semblant) i la d'una parella que decideix començar una vida junts en un pis de lloguer.

Amb unes interpretacions arriscades, potents i honestes, entre les que destaca, sens dubte, una Júlia Truyol senzillament meravellosa, El temps que estiguem junts és un muntatge que entra per la pell i apel·la la nostra emotivitat per sobre de la racionalitat. Un viatge increïble.

Més informació a Somnis de teatre

Con la irrupción de Javier Daulte en el panorama cultural de nuestra ciudad, a principios del nuevo siglo, aprendimos que el teatro no tenía que tener miedo a abordar cualquier género (incluso los tradicionalmente cinematográficos) y que el trabajo colaborativo entre dramaturgos y actores podía producir resultados fascinantes. El también argentino Pablo Messiez demuestra, ahora, con El temps que estiguem junts ser un buen discípulo de esta escuela pero también (y sobre todo) del teatro de Daniel Veronese, con una pieza emotiva, compleja y misteriosa. El nuevo montaje de la Kompanyia Lliure es, sin duda, el más arriesgado e interesante de los que nos han presentado hasta ahora. Construido a partir de un taller donde trabajaron las emociones, los miedos y las inquietudes del grupo, Messiez propone una brillante sinfonía de desconsuelos donde la realidad convive con la poesía, los conflictos filosóficos y la lógica del inconsciente.

La obra es un apabullante recital interpretativo de estos jóvenes intérpretes que nunca, hasta ahora, habían estado tan bien aprovechados, formando un buen equilibrio dentro de su fantástica diversidad. El experimento de mezclar el espacio y el tiempo de dos realidades no es nuevo pero esto no hace que el producto sea menos original, especialmente, porque la propuesta funciona muy bien como metáfora de la convivencia, sin mostrar demasiado interés por el teatro de ciencia-ficción. El espectáculo deja abiertos muchos interrogantes (quizás demasiados, para según qué espectadores) pero, emocionalmente, se entiende todo. Las coreografías de movimientos, la contraposición de estados de ánimo, los monólogos, las canciones y las diferentes secuencias de acciones remueven el espíritu y son tan variadas como sorprendentes, hipnóticas o sobrecogedoras. Se trata, en definitiva, de un viaje creado desde la intuición, con los defectos que esto comporta, pero repleto de magníficos hallazgos y de momentos para el recuerdo especialmente valiosos. Al fin y al cabo, ¿quién entiende, de hecho, las emociones y la vida? ¿Quién es capaz de explicar la existencia sin dejar ninguna laguna por el camino?

“El temps que estiguem junts sorgeix d’una proposta, ara fa un any, quan Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, va invitar a Pablo Messiez , actor, dramaturg, autor i director argentí, a conèixer els nois de la Kompanyia Lliure, amb la finalitat de realitzar amb ells un taller sobre la idea de ”les primeres vegades”. Messiez fascinat pel talent d’aquests joves actors decideix finalment muntar un espectacle, que tot just i que s’acaba d’estrenar , les entrades comencen a estar exhaurides.

Tot i que era una incògnita de què aniria aquest muntatge, de seguida que vaig tenir el meu abonament, vaig reservar les entrades. Les raons?, perquè Messiez era l’encarregat d’escriure i dirigir la proposta, i pels actors que l’havien d’interpretar. Doncs bé, no em vaig equivocar; “El temps que estiguem junts” és una obra intel·ligent, una peça d’orfebreria, un joc d’històries paral·leles que es mou entre el que és real i l’irreal, dos temps superposats en un mateix espai, una obra enigmàtica que t’enganxa des del primer minut.

La posada en escena està cuidada al detall, tant en escenografia, com en moviment, il·luminació i so. Els silencis, diàlegs, monòlegs i música estan molt ben administrats.

“El temps que estiguem junts” ens presenta dos mons dins d’una mateixa casa. Dues maneres de conviure. Per un costat la d’una parella d’enamorats que s’acaba de mudar, i per un altre un grup de persones, que per diferents motius han perdut les ganes i el desig de viure. Mentre per un costat la parella buscar respostes mitjançant el diàleg als conflictes que sorgeixen al llarg del temps de convivència; els altres, el grup de persones, difereixen en opinió, mentre alguns creuen que s’ha de parlar, altres prefereixen el silenci  com a remei del seu dolor.

El temps que estiguem junts és una obra plena de textos filosòfics , una obra on el temps és el tema central per parlar-nos de la necessitat de parlar o no per poder conviure. Jo soc de les que creu que parlar és necessari per poder conviure, i una de les coses més importants pel funcionament en les relacions de parella.

Només em resta que felicitat a tota la Kompanyia del Lliure que fan una feina extraordinària. Tots absolutament són realment increïbles. Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol sou genials !!!

Ahir dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l'Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.

La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l'entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d'aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d'esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.

Un espectacle que ens presenta dalt l'escenari dos universos paral·les, d'una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s'hi traslladen a viure plens d'il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.

D'altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan Amargós, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan Solé i Júlia Truyol) i un nen (Quim Àvila), que s'ajunten els dissabtes. S'autonomenen "Els Inconsolables" i els uneix el fet d'haver patit alguna tragèdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiències que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint després del dolor. La música i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, però no se'n surten.

Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) ... ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l'entusiasme d'aquests joves actors.

Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida és possible.

Una posada en escena mil·limètrica per fer possible la coexistència en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi és present en tot moment, però que també ens ofereix moments per somriure o riure obertament.

Cada personatge té el seu monòleg que en certa manera senyala allò, amb el que personalment, s'identifica més. Una proposta singular feta a mida de cada intèrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.

En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l'espectador, tal com manifesta el seu director, el més important de la peça no és entendre-la al 100% sinó sentir-la al 100%.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Si voleu veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Potser no havia d'haver començat per una obra "difícil" després d'una aturada de més de dos mesos, però el fet evident és que en aquesta obra no hi he entrat i m'he perdut com una burra en un garatge. Bona posada en escena i per a mi res més. Tampoc puc valorar les actuacions; és difícil fer-ho quan estàs pendent del rellotge.

 

 

 

 

Crítica completa »    http://bit.ly/2IbvaQ9