T de Teatre: E.V.A

una comèdia sobre l’amistat on es tracten temes com les diferents formes del dolor i també la forma de processar-los, tracta de la realització professional o de la necessitat de posar ordre a records de la nostra vida…Els actors, per la seva banda, compleixen amb escreix amb la seva feina, tot i que caldria destacar la sempre solvent Àgatha Roca i a la divertidíssima Rosa Gámiz. He sortit encantada!!! https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2017/07/14/e-v-a-t-de-teatre/

L’obra m’ha interessat per que aborda el tema de l’amistat, l’ambivalència de sentiments, el dolor i la dificultat que tenim per connectar-hi. Costa que la gent perdi la por i comprovi que sentir el dolor ens fa més forts i més lliures davant la vida. En el moment en que això s’accepta és com treure’s un llast.
Les actrius són entranyables i jo destacaria també la versatilitat de Jordi Rico.
La posta en escena és dinàmica i amb pocs canvis es creen diversos ambients. La música i les projeccions també hi ajuden.
No és una obra extraordinària però per a mi és la millor de les que he vist darrerament.

Una obra impresindible i sorprenent… Felicitats a T de Teatre per aquests 25 anys!!!

Un espectacle LAMENTABLE a nivell tècnic. En la funció del dimecres 19 de juliol hi va haver problemes de so durant tota l’obra. Alguna cosa petava (com si fossin petards de la nit de Sant Joan) cada minut o minut i mig. El resultat va ser tan DECEBEDOR que fins i tot una de les actrius (Àgata Roca) va haver d’explicar que la funció ja s’havia acabat (ningú del públic havia començat a aplaudir perquè no havíem percebut que era el final) i va demanar disculpes pels problemes tècnics. Va explicar que s’havien plantejat aturar la funció des de l’inici, però que, pensant que ho solucionarien, van decidir continuar. UN FRACÀS.
El pitjor de tot, però, és que després de posar una reclamació per demanar que ens retornessin els diners de les entrades (el que es fa habitualment quan compres un producte defectuós) encara no he rebut ni una trista resposta acceptant els fets. LAMENTABLE!

Son un fan del grupo y me cuesta ser objetivo. Creo que E.V.A. es un muy buen trabajo. Personalmente me emocioné y, también por mi trabajo que cada día me lleva a tener que enfrentarme al tema dolor, en algunos momentos, me sentí muy cerca de los personajes. Creo que ha sido un gran homenaje que el grupo quiso darse para celebrar los 25 años. Aprecié mucho el punto de metateatro. Obra muy articulada con muchos ingredientes, tal vez demasiados y admito que algunos momentos y creo algunos personajes prescindibles. Aún así no encuentro que la obra se haya hecho larga ni desequilibrada. Ritmo. Arriba en todo momento. Las 4 fantásticas. De verdad. Agata tal vez creció más que las demás pero sutilezas. Todas con una evolución bien marcada por el texto y por la interpretación. Disfruté viendo que en ese escenario estaban pasando cosas en el alma de los personajes. También estético, agradablemte estético y fluido. Los cambios, las transiciones. Felicidades T de Teatre!!! Gracias por vuestra profesionalidad!!

E.V.A. al Romea ple de gent gran que fa soroll (cada teatre té el seu públic). Doncs més del que esperava. Cert que era poc, que no sóc gaire de “T de teatre”. Proposta massa televisiva, des dels títols de crèdit (dels que se’n fotia en Gorina a “Watching…”) fins a la distribució escènica de les 4 històries, a mode de pantalla partida. I clar, les tan de moda projeccions. Què té de bo? Que és obra nova. El fàcil era fer un “best of” dels 25 anys, encantades d’haver-nos conegut i tirar d’èxits. Doncs no. S’embarquen en històries sobre el dolor, l’anestèsia que el silencia però no el mata, afrontar-lo ni que sigui tard i mirar de superar-lo per a abraçar el plaer de viure…sabent que no tot és de color de rosa un cop marxa la cuirassa del patiment. Llàstima que es quedin a mitges.
Com acostuma a passar als muntatges de diverses històries que al final conflueixen, el resultat és irregular. Té moments molt, molt bons com la conversa al restaurant entre l’home que vol una relació i la dona que es defineix com a insensible i d’altres molt fluixos, com la sobada història de la casada que flirteja, interpretada de forma exageradíssima. L’escenografia és tot un encert dotant d’amplitud i profunditat enorme l’escenari, i és que el Manrique per aquests aspectes i lligar-los amb la il·luminació i ambient sonor té un do.
Em quedo amb la dolguda Marta Pérez, protagonista també d’un monòleg final on es manté on toca quan el fàcil era desbarrar, i l’ Àgatha Roca, amb el paper agraït (però que no encaixa gaire a la història global) aquí sí, el de picades d’ull als espectadors i seguidors de la Cia, explicant què vol dir ser actor amb molt d’humor. Ara, també s’enfronta com el seu personatge a tot un repte del que dubta, amb raó, que surti ben parada com és cantar.
Què li falta: de fet li sobra alguna història, forçada per tal que cada actriu en tingui una i per moments buscar menys la comicitat i endinsar-se del tot amb el tema del dolor, perquè el millor de l’obra es quan s’han posat serioses i dramàtiques.