Soc el vent

Sóc el vent del dramaturg noruec Jon Fosse dirigida per Marc Chornet .Dos personatges sols en una barca. Parlen. D’allò que veuen. D’allò que són. Potser d’allò que eren. Potser d’allò que va passar. Potser del que està passant. Potser del que passarà.





Aquest diumenge va ser el dia Mundial de la Salut Mental, i no vaig escollir millor dia per anar a veure aquesta obra de teatre. Un text que parla sobre el suïcidi d'una forma molt natural.





Dos homes en un vaixell conversen sobre alguna cosa que va ocórrer, alguna cosa que va fer un dels dos. En principi no diuen res especial, van amb frases curtes i ens van introduint en el tema. Tots dos tracten de desgranar diferents raons de per què s'ha de viure i de com s'afronta la solitud en la vida. Naveguen en la mar, com quan anem navegant per la vida.





Els dos homes es deixen anar i volen alliberar-se en cada frase que diuen. Anem prenent decisions on les conseqüències són irreversibles. I fins al final no sabem si farà aquest pas decisiu. Si podrà tenir la força per tirar endavant o queda només en un intent d'anar pels penya-segats que poden veure des de la barca on passa tota l'acció.





Tant Miquel Barceló com Hans Richter m'han agradat en el seu paper dels dos personatges, a més l'escenografia no treu el punt d'atenció als protagonistes.





Aquesta proposta torna a parlar d'aquest tema tabú per la societat, el suïcidi. Una malaltia que malauradament pot afectar a tothom i que és una realitat. Tots tenim un quadre d'estrès, de depressió o d'angoixa. I aquests problemes poden fer que decidim posar fi a la nostra vida. I d'això parla l'obra. De la decisió de portar a terme aquest comiat de la vida quan veiem que no tenim res més a aportar. Possiblement el fet de preservar la vida i de no parlar de la mort, ens pertorba i ens inquieta quan parlem de la mort sense cap embut.



Cada vegada que veig una proposta com aquesta, me n'alegro de com deixem de veure com una persona dèbil i covard, i més com una persona més forta del que sembla. Pot veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, vaig a veure Sóc el vent, un text de Jon Fosse, dramaturg no tan conegut a casa nostra, però de gran prestigi al seu país, Noruega, i tot el nord d’Europa.

La referència al dia té a veure amb el retrat que fa Fosse de l’esperit humà. Protagonista i antagonista semblen sintetitzar-se en dues cares d’una mateixa moneda. Dues forces oposades que es necessiten i es repel·leixen, que es complementen i entren en conflicte, com el bé i el mal, l’esperança i la depressió, la malaltia i la sanitat. El mar —el món— els envolta. Un contenidor infinit, tan bell com perillós, lligat a la nostra existència de manera indefugible, tot i que aliè a la nostra fràgil dependència.

Sóc el vent és una obra que se serveix de l’ambigüitat poètica, i del meravellós subtext que exigeix el teatre, per generar un espai oníric que convida l’espectador a endinsar-se, mar obert, on les paraules defugen el seu sentit més literal i esdevenen objecte i metàfora; un mar infinit de sentits i sentiments que permeten que l’angoixa sigui una roca que pesa, o el vent, unes ales que ens permeten volar, deixar enrere el pes al qual ens sotmet la vida.

La proposta que podem veure aquests dies al Teatre Akadèmia, dirigida per Marc Chornet, i interpretada amb sensibilitat i entrega per Hans Richter i Manel Barceló sembla fidel a la intenció de l’autor. És sòbria i contundent, amb una posada en escena que conjuga minimalisme i sofisticació, amb un disseny d’il·luminació, a càrrec de David Bofarull, que equilibra l’austeritat dramatúrgica amb interessants contrapunts visuals que embelleixen l’elegància escènica proposada per tot l’equip creatiu.

Una obra de gran contingut líric i capacitat suggestiva, que ens convida, espectadors, a viatjar a racons de la nostra memòria i reflexionar sobre aquest abisme aprop del qual, en realitat, sempre, tots, caminem; aquesta part turmentada, obsessiva, que vol estar sola però que no sap viure en soledat, que necessita silenci, calma, un vent que alleugereixi el pes de l’angoixa, del dubte, sense el qual, potser, la vida no seria vida, i el teatre… tampoc.

El noruego Jon Fosse es una auténtica institución literaria en su país. Novelista, poeta, ensayista, y también dramaturgo. Ha obtenido varias distinciones, es un eterno candidato al Premio Nobel, ha sido traducido a 40 idiomas y su teatro se ha representado por todo el mundo. En Barcelona, sin embargo, su presencia se ha visto relegada a unas pocas piezas: Hivern, vista en La Seca, y I am the wind, la versión inglesa de Sóc el vent que nos trajo Patrice Chereau en el Festival Grec del 2011. Un bagaje quizás un poco corto para poder conectar con un autor que muchos califican como el Beckett del siglo XXI.

Tengo que confesar que a mí me ha costado mucho entrar en esta versión que vemos ahora en el Teatre Akadèmia. La repetición constante de frases cortas, las preguntas sin respuesta, la economía de lenguaje para llegar solo con la palabra clave… Un diálogo que se acerca más a un poema, y que a veces recuerda a un oratorio o a un tipo de réquiem para consolar una ausencia. Bien es verdad que todo resulta frío, distante, pero también tremendamente triste. Primero no sabemos demasiado bien por qué motivo, pero es cierto que la tristeza lo empapa todo de principio a fin.

La dirección de Marc Chornet es cuidadosa en todo el aspecto formal, pero quizás no consigue transportarnos a la desesperación interna e íntima de los personajes, interpretados correctamente -y quizás demasiado formalmente- por Hans Richter i Manel Barceló. La escenografía de Alfonso Ferri y la iluminación de David Bofarull nos transportan a un espacio bello y con aire futurista que quizás no ayuda al conjunto, a pesar de que aporta una estética realmente interesante. Una obra, por lo tanto, con la que quizás no todo el mundo conectará… pero que al menos nos acerca una voz indispensable de la dramaturgia europea contemporánea.