Shirley Valentine

La Shirley Valentine és, sens dubte, tot un referent de dona que es descobreix a si mateixa a partir de trencar amb els convencionalismes socials i masclistes que empresonaven i que encara poden empresonar a les dones dins si mateixes. De fet, han passat unes quantes dècades des de que aquest text va ser escrit i tot que afortunadament s'han superat algunes de les barreres que es presenten, el que resulta cert és que actualment les reivindicacions feministes són més presents que mai dins la societat i, sens dubte, això indica que el camí encetat, en aquest cas per la Shirley, només ha fet que començar. Per tant, tot i que ja han passat molts anys des de Willy Russell va escriure el text, és obvi que el que s'explica no és només una cosa del passat, malgrat que d'entrada ho pugui semblar.

La proposta del text tracta amb encert el tema mencionat, fent un hàbil ús de la comicitat i plantejant una situació suggerent per a l'espectador, creant-se a més empatia envers el personatge. No obstant, alguns fragments resulten repetitius a l'hora d'aportar substància al text i es poden arribar a fer pessats fent decaure l'interès, especialment quan el personatge explica les seves anècdotes. En aquest sentit, el text es podria haver escurçat per guanyar en solidesa, fent-se més distès, tot i que és cert que així es podria perdre alguna situació còmica que pot resultar positiva. D'altra banda, la posada en escena resulta àgil dotant de ritme a la funció, la qual conserva l'esperit de l'època alhora que el modernitza de forma encertada. Així doncs, ens trobem amb una obra ben executada que, tot i no ser del tot rodona, ens planteja un tema interessant i ben portat, comptant amb una Mercè Aránega que sap com fer-se seu el personatge.

Són moltes les dones que han dedicat i dediquen gran part de la seva vida a ser mestressa de casa, fer la compra, cuinar, planxar, cuidar del marit i educar dels fills. La Shirley, la protagonista d’aquesta comèdia, és mestressa de casa, una dona abnegada que s’ha oblidat de viure. La seva vida és monòtona, avorrida. El seu dia a dia s’ha convertit en: sortir a comprar, preparar el dinar i tenir-ho tot a punt per quan torni el seu marit a casa. És una dona que se sent sola, fins hi tot parla sola. Un dia se n’adona que no és qui volia ser, que el temps ha passat . On és aquella noia alegre, plena d’ il·lusions i somnis?. Ara són ell i ella. Tot a deixat de tenir sentit. Un fet inesperat fa que es replantegi moltes coses. Pren una decisió. Té l’oportunitat de poder ser qui en realitat vol.

L’escenografia, el vestuari i la caracterització ens mostren com és el personatge i quina és la seva vida. En un primer moment tot és pla, llis, sense formes. Mica en mica es va transformant i les coses començant a tenir forma, volum i dimensió. La Shirley no sols recupera la seva identitat perduda, sinó que descobreix una nova Shirley Valentine.

L’actriu Mercè Aránega es fica dins la pell de la Shirley, i far ressorgir a la valenta i meravellosa Shirley Valentine. La seva interpretació és magnífica. Penso que supera amb escreix un dels reptes més difícils que se li pot demanar a un actor, haver d’interpretar a un personatge en constant transformació emocional. La Shirley és un d’aquests personatges. Ella és divertida, tendre, irònica i valenta.

Shirley Valentine simbolitza la possibilitat de canviar, d’alliberar-se i independitzar-se.  És l’esperança d’un nou començament. És la valentia. És decidir viure la vida.

 

No us la perdeu !!!

SHIRLEY VALENTINE és un monòleg de Willy Russell, un encàrrec del Everyman Theatre de Liverpool que va ser estrenada en 1986, passant dos anys més tard al West End de Londres i estrenant-se a Broadway en 1989. Una peça que encara es continua representant al Regne Unit on l'any 2017 va fer gira per celebrar el seu 30e aniversari.

L’any 1994 (ja fa d’això 24 anys) aquesta mateixa obra es va poder veure a Barcelona, estrenada a la Sala Villarroel i protagonitzada per l’actriu Amparo Moreno, sota la direcció de Rosa María Sardà; va ser reposada 8 anys després al Teatre Goya.

La proposta que es presenta ara al Teatre Goya està dirigida per Miquel Gorriz i protagonitzada per Mercè Aránega.

Miquel Gorriz torna al Teatre Goya després de l'èxit de la seva versió d'ART, de Yasmina Reza, que nosaltres vam veure en 2016 en aquesta mateixa sala.

Una dona de mitjana edat, de Liverpool, amb els fills ja grans i emancipats, parla amb la paret de la seva cuina i qüestiona que n'ha fet de la seva vida, que ha passat per trobar-se atrapada en una vida rutinària i amb un marit que li diu que l'estima sense cap gest d'afecte, sense cap carícia, sense ni tan sols, aixecar els ulls del diari. Una amiga, la seva única amiga, vol que l’acompanyi quinze dies a les illes gregues. Això implica deixar enrere, temporalment, marit i fills. Una proposta que trastoca tot el seu món, tota la seva aparent estabilitat.

Mercè Aránega ens ofereix una magnífica interpretació, amb una enorme varietat de registres, passant per la tendresa, la ironia, la intel·ligència, el drama i ho fa d'una manera tan vital i divertida alhora, que ens arrossega des del mateix moment que se serveix la primera copa de vi.

Aquesta és la tercera obra que interpreta en solitari després de "Neus Català. Un cel de plom" que vam veure a la Sala Muntaner en 2015 i "Viatge a la felicitat" al desaparegut Teatre Malic als anys 90. Una actriu que ens ha enamorat en papers com els que interpretava a "A tots els que heu vingut", "Davant de la jubilació", "Victoria" o "El somni d'una nit d'estiu" per esmentar els més recents, sense deixar de pensar en el seu paper de Doña Obdúlia a "Mort de dama".

Una magnífica posada en escena amb escenografia de Jon Berrondo amb canvis a la vista del públic i amb un punt just de realisme. Ens ha sorprès i agradat molt la transformació de la cuina “acompanyant” a la protagonista fins a Grècia. Magnifica també la il·luminació de Jaume Ventura i el vestuari de César Olivar.

I com va dir la mateixa actriu a la roda de premsa “l’obra parla de l’alliberament d’una dona, però l’exemple és extensible a qualsevol persona. Molts de nosaltres ens hem posat traves per no avançar i no ens hem escoltat“.

Un teatre ple a vessar en nit d’estrena, ha aplaudit de valent una proposta, per nosaltres, molt recomanable.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

La història d'aquest muntatge de Shirley Valentine sembla la història d'una (o de diverses) espera. Hem pogut llegir en més d'una entrevista aquests dies com Mercè Aránega reconeixia que feia dècades que desitjava la oportunitat de ficar-se a la pell de la Shirley, i vist el resultat, tenim la impressió que la valuosíssima carrera de l'actriu hagi estat una posta a punt per a afrontar aquest projecte. Mercè Aránega esperava Shirley i, m'atreveixo a dir, Shirley esperava que Mercè Aránega la completés i en fixés una versió que, de cap manera, podrà ser ignorada d'ara endavant.

N'hi ha més d'esperes, però. Shirley Bradshaw ha esperat durant molts anys el retorn de la Shirley Valentine, de la dona sense por, amb anhels, amb capacitat de decisió... I en aquest sentit, la proposta de Miquel Górriz és esplèndida. Evita que la ironia es mengi els matisos del personatge i que el distanciament excessiu acabi esdevenint cinisme. El to busca en tot moment l'equilibri entre la derrota assumida i la desdramatització d'una vida malbaratada per la inèrcia d'una societat reaccionària que, als anys 80, començava a deixar en un no res els avenços socials de les dues dècades anteriors.

Torno al to. I és que és tan subtil, tan ben trobat. És tan delicada la feina de Mercè Aránega, que, si ho hagués volgut, ens hauria tingut al Goya tres o quatre hores més. La reivindicació de la dona i de la seva emancipació és punyent precisament perquè el to és tan afinat. Hauria estat fàcil anar a parar al barroer, en canvi és més efectiu que molts manifestos feministes.

Cal anar al Goya perquè d'aquí a uns anys parlarem d'aquella Shirley de l'Aránega al Goya i qui s'ho perdi haurà de mirar cap a una altra banda i penedir-se per enèssima vegada d'aquella decisió nefasta de no anar-hi.

 

 

Era el año 1986 y aún no se hablaba del empoderamiento de la mujer ni del Me Too, pero Shirley Valentine ya empezaba a hacer su camino hacia la liberación. En aquellos años el monólogo supuso un pequeño y modesto revulsivo para muchas espectadoras de teatro (y también de cine) de todo el mundo, hasta el punto de convertirse en una especie de icono … y unos años después en un personaje olvidado. A día de hoy -y esto es lo más triste- el mensaje de esta obra de más de treinta años vuelve a ser vigente y necesario. Y no lo es porque contenga un mensaje revolucionario, sino porque desde su sencillez y humanidad reivindica cosas tan simples y comprensibles como el derecho a hacer lo que uno desea, independientemente del sexo y la edad. Cosas que deberían estar muy asumidas pero que todos sabemos que no lo están … al menos no por todos.

Uno de los grandes alicientes de este monólogo -que también ha conocido las caras de Pauline Collins, Amparo Moreno o Verónica Forqué- es que combina el humor con el punto justo de crítica y reivindicación. Un punto que Mercè Arànega ha sabido encontrar desde la primera réplica. El tiempo y el ritmo que utiliza para explicar cada anécdota y para definir a una variada galería de personajes es realmente el adecuado. Sabemos que no es ninguna sorpresa ver a la actriz triunfando en un escenario, pero quizás a alguien le sorprenderá verla en un registro que no es lo más habitual en ella. Sea como sea, la apuesta ha valido la pena y la factura del espectáculo -aunque no sea para tirar cohetes- resulta correcta y funcional.

Las grandes actrices suelen hacer que cualquier montaje valga la pena sólo para verlas actuar. Uno de los sueños de Mercè Arànega, según explicó ella misma, era interpretar el papel de Shirley Valentine desde hace muchos años … y lo cierto es que se nota. La actriz coge la propuesta con ganas, fuerza, carisma y un poder de cautivar al público que sólo algunos grandes nombres tienen a su alcance. El texto de Willy Russell, a pesar del tiempo que ha pasado, sigue bastante vigente, ya que muchas mujeres todavía se pueden identificar con el personaje. De hecho, su evolución, empoderamiento y rebelión contra los roles establecidos entronca muy bien con el clima de lucha feminista de la actualidad. La dirección de Miquel Gorriz tiene la habilidad de conocer lo que el espectáculo pide que es, básicamente, hacer brillar a su protagonista. Por este motivo, probablemente, la escenografía es tan simple como una cocina pintada en un trozo de madera que, en la segunda parte, se transforma, dejando atrás la extraña imagen de austeridad presupuestaria del principio. En conjunto, la obra no es brillante, revolucionaria ni memorable pero hace pasar un buen rato, resulta entrañable, tiene un buen ritmo y, gracias a la especial energía de Arànega, nunca pierdes la atención ni el interés. Quizás, respecto a estos temas, ahora el cuerpo nos pide montajes que den un paso más allá pero, mientras no nos lleguen, Shirley Valentine resulta lo bastante complaciente como para dejarnos mínimamente satisfechos.

Lunes, un nuevo estreno en el Teatro Goya y el inicio de su temporada teatral 2018-19. En este caso Miquel Gorriz dirige un espectáculo para el disfrute de Mercè Aránega. Una Shirley Valentine que a pesar de tener unos años (el texto), aunque es muy vigente en nuestros días.

Shirley Valentine es una mujer casada, que actualmente está aburrida de su rutina, de su propia vida. Inicialmente la vemos en su propia monotonía hablando a las paredes y mirando si decide hacer un cambio. Con la excusa de un regalo sorprendente (un viaje a Grecia) vemos como Shirley toma de una rutina infernal de su vida en un suburbio de Liverpool quiere abrir las alas y escapar.

Esta Shirley me gusta y me convence. Mercè Aránega nos muestra una Shirley menos cómica (como la de Amparo Moreno) pero la veo un poco más creíble.

Además, la obra se distancia de cualquier escenografía compleja y con la sencillez de un cuadro y cuatro sillas, mesa y poco más; nos transporta en la casa de Liverpool o en la playa de Grecia.

A pesar de ser un estreno, vimos como todo el aforo aplaudió con fuerza, y gran parte del público se levantó de su sillón para agradecer la actuación de la Merced Aránega.

Larga vida a Shirley, a ver si de una vez puedes romper las cadenas de esta sociedad machista que se empeña en tenerte atada de sentimientos, de mente y de cuerpo (como miles de mujeres). Vuela libre, vuela Shirley.

Tienes mi opinión en el siguiente enlace