Projecte Ingenu: Romeu i Julieta

Aquest cop repetim. Primer vam anar a veure aquesta proposta a La Seca i ara tornem en aquest aniversari del Projecte Ingenu que realitza la celebració dels seus 5 anys recuperant 3 Shakespeare. Si fa unes setmanes vaig anar a veure “Hamlet“, ara toca una revisió a “Romeu i Julieta”

L’escenografia, com d’altres vegades de la Closca (Laura Clos) en principi molt simple, però molt més efectiva, ja que juguen amb dues estructures de taula que munten i desmunten en tot moment jugant amb elles. L’altre dels motius que m’agrada aquesta proposta, a més de l’escenografia, és el vestuari, efectiu en tot moment per diferenciar els personatges, les famílies. És d’aquelles obres que poc és molt.

Aquest cop no tenim càmeres, ni vídeos; però no cal. Hi ha diàlegs que els protagonistes no es miren entre ells, fent que l’atenció no se centri en un punt sinó en tot l’escenari. Juguen a un joc molt efectiu, com si tinguéssim diferents pantalles dividides a l’escenari.

Una proposta que m’ha agradat de nou i que és del tot recomanable. Va, que queda poc per finalitzar i ja tenim aquí la següent proposta de 5 anys recuperant 3 Shakespeare. Podeu veure la meva opinió al següent enlaç

Podríem definir Romeu i Julieta —també Hamlet— com l’obra impossible.

En primer lloc, perquè Julieta té només 13 anys (l’edat de Romeu mai se’ns desvetlla). Podria considerar-se, aquest, un detall banal (res és banal a les obres de Shakespeare) o entendre’s com una circumstància pròpia de l’època quan, en realitat, és tot el contrari: les dones de finals del segle XVI es casaven, de mitjana, als 26 anys.

Si no obviem aquest detall i li sumem un altre fet sorprenent (que els protagonistes de l’obra es casen menys de 24 hores després d’haver-se conegut), ja tenim un plantejament que genera moltes incògnites i no menys reptes a l’hora d’entendre i desenvolupar el conflicte d’aquesta historia i, el més important, construir els fantàstics i complicadíssims personatges de Romeu i Julieta.

Una altra dificultat majúscula és la voluptuositat del text. La meitat de les rèpliques que formen aquest guió podrien ser la frase cèlebre de qualsevol altra obra de teatre. La profunditat gramatical i semàntica, la complexitat de cadascuna de les imatges que suggereixen tantes i tantes línies de l’obra requereix d’un treball d’anàlisi i assaig que avui és pràcticament impossible plantejar-se, amb els temps de producció, pressupostos i temps vital de les persones que intentem dedicar-nos a aquesta professió.

És per això que assolir la fluïdesa verbal i profunditat interpretativa (sense caure en clixés i còpies) que permeti al públic no embafar-se amb la densitat de l’obra és, quasi bé, impossible.

Dit això, la proposta de Projecte Ingenu, recuperada tres anys després de la seva estrena a La Seca, salva més que bé els mobles. La dicció dels actors és correcta, el ritme de l’acció, trepidant, i destaca, per sobre de tot, la dinàmica i entretinguda posada en escena del Marc Chornet: una proposta visual original i bella que fa que valgui molt la pena passar-se pel Teatre Akadèmia aquests dies i gaudir d’aquesta meravella literària… impossible de brodar.

Com sempre arribo a l’últim dia per assistir a veure una obra de teatre, i poc puc recomanar per assistir-hi, ja que avui diumenge és l'últim dia per poder anar a veure-la a La Seca.

El primer que m'ha cridat l'atenció d'aquesta proposta ha estat la seva posada en escena, el moviment dels diferents actors tant en moments grupals com individuals. Jugant amb molt poca escenografia ha estat prou efectiva. Veig que a tots ens ha sobtat que els dos protagonistes no s'han creuat les mirades. Més a Inquietuds

Després d’abordar Hamlet de la mà de Raimon Molins, Projecte Ingenu continua amb l’obra shakesperiana amb aquest muntatge protagonitzat per Carlos Cuevas i Clàudia Benito i dirigida per Marc Chornet.

Una revisió del clàssic, que sense defugir referents, ens ofereix un nou punt de vista modificant la nostra visió d'espai temps i convertint la versió en quelcom atemporal. L'enorme vitalitat dels 9 actors i el fet d'interpretar alguns papers creuats, personatge-home-actriu, personatge-dona-actor, li donen una sensació de frescor extraordinària. La música és la veu dels actors que marquen el ritme amb cops de mans, de peus, de fustes, ..... Aquesta percussió en directe es complementa amb cançons de John Dowland, un músic britànic coetani de Shakespeare, magníficament interpretades per Neus Pàmies com a solista (ella va fer el paper protagonista al musical Fang i Setge).

L'escenografia, molt simple, ha jugat un paper extraordinàriament efectiu, que amb la il·luminació ha donat moments màgics a la representació. Dues taules amb el sobre de fustes que es desmunten i fan d'espases o de paret. Cadires sense seient. Taula que fa de finestra o d'altar, on Toni Guillemat (Dida) fa de figura de la Verge Maria, donant el toc d'humor dins de la tragèdia que ens estan explicant.

Una proposta que ens ha agradat molt i que ens ha permès reviure un mite del teatre clàssic amb ulls joves.

Crònica sencera AQUÍ

Primacía de la forma (magnífica y creativa puesta en escena) sobre el fondo (poco espacio para las pasiones, cuando son el motor de la obra).

Eché de menos la absoluta pasión adolescente presente en los diálogos pero no en la relación entre Romeo y Julieta. Que no se miren, no se encuentren sus ojos en toda la obra ha de querer transmitir algo que no me llegó (tal vez, jugando a crítico, que ¿más que enamorados el uno del otro lo están del enamoramiento en sí?). Así, la sensación fue de haber visto un muy buen montaje teatral más que «vivir» la historia de amor de los protagonistas, ni el antagonismo de las familias ni…

Parece que no me haya gustado y no es eso ni mucho menos. Tiene ideas muy imaginativas y que funcionan (madrigales, movimientos, luchas, las criadas, escenografía tan mínima como aprovechadísima…).

En RESUMEN: dos horas que no lo parecen, buen ritmo excepto el largo y lento final en la cripta, buenas interpretaciones de todos y una adaptación creativa, a la que le vendría bien un poco más de emoción.

A pesar de que no es de mis obras preferidas de Shakespeare, se tiene que reconocer que Romeo y Julieta ha dado para mil y una versiones. El enfrentamiento de las dos familias rivales ha servido de excusa para poner encima del escenario el conflicto real entre etnias, bandas o incluso países eternamente enfrentados. Marc Chornet y Anna Maria Ricart, en cambio, han optado por potenciar la historia de amor de los dos amantes… y aquí quizás radica el principal problema, puesto que como relación adolescente la cosa tampoco funciona. De hecho, la relación de los dos amantes de Verona es de las que más cuesta actualizar, sobre todo por unas formas y un lenguaje que la hacen poco creíble e, incluso, un poco empalagosa.

Se tiene que reconocer, de todas formas, que la dirección de Chornet está llena de buenas ideas. Acierta con el juego escenográfico, la música escogida, el diseño de luces, la forma en que resuelve las peleas y el ingenio con que soluciona la larga escena de la cripta. Quizás la dirección de actores resulta un poco irregular, pero también se tiene que tener en cuenta la juventud de un reparto sobrado de entusiasmo y energía.

Después de un Hamlet ambicioso apoyado sobre el talento de Raimon Molins que, en ciertos aspectos, les vino un poco grande, Projecte Ingenu aborda en esta ocasión la tragedia más comercial de Shakespeare donde, aparentemente, la juventud de los intérpretes parece más adecuada para los personajes y el espíritu de la obra. Bajo la dirección, ahora en solitario, de Marc Chornet, el montaje es una versión ágil, tierna y estilizada del clásico inglés donde el romanticismo, como acostumbra a pasar con este texto, toma bastante protagonismo. Junto al buen trabajo interpretativo de Carlos Cuevas y, en general, de todo el reparto, hay que destacar, en especial, la Julieta de una Clàudia Benito que combina naturalidad con emoción y una construcción de personaje muy acertada. El grupo parece querer hacer una declaración de intenciones sobre la importancia de recuperar de la figura del actor y el ritual de compañía en el proceso de creación, hasta el punto de incluir ciertas técnicas de calentamiento y concentración dentro del espectáculo. Esto es una filosofía de trabajo muy loable a pesar de que, especialmente con actores jóvenes, se corre el riesgo de parecerse estéticamente más a un taller de final de curso de una escuela de arte dramático que a un espectáculo profesional de creación colectiva. En cualquier caso, las dos horas de duración de la propuesta avanzan a buen ritmo, la dramaturgia y el conjunto de interpretaciones y el tono tienen una intencionalidad coherente e incluso las escenas más complejas consiguen una resolución bastante solvente en todos los aspectos.

Pel meu gust acumula uns quants problemes (que detallo al post) que han fet que no me la cregués. També té virtuts (que detallo al post), però no han sigut suficients per inclinar la balança. La Seca amb entrades exhaurides i un públic entusiasta. Per sort no a tots ens agrada el mateix. Imagineu-vos que a tots els homes ens agradés la mateixa dona, o el mateix home...

Crítica completa » http://bit.ly/1XWmnot

Romeo y Julieta es mucho más que la historia de amor que a menudo nos han querido vender, es una historia donde todos los personajes se mueven siguiendo sus pasiones sin pensar en las consecuencias, sexo, muerte y violencia se mezclan en uno de los textos más viscerales de Shakespeare. Por desgracia, los integrantes de Projecte Ingenu han decidido centrarse en la puesta en escena y la estética y han dejado un poco de lado la construcción de los personajes y la búsqueda de sus emociones y motivaciones.

Carlos Cuevas y Clàudia Benito (Romeo y Julieta) no se miran y prácticamente no se tocan durante toda la obra, obviando el hecho de que lo que sienten es inevitable y obviamente carnal.
Un exceso de intelectualidad para un texto que no lo requería en absoluto.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre