No es país para negras

No es país para negras es una obra que trata sobre todos los problemas que rodean a las personas negras en países como España, en los que, aparentemente, no sufren discriminación por su color de piel. Una obra autobiográfica, en la que la propia Silvia Albert Sopale nos hace un rápido recorrido por su vida mostrando la dificultad que puede suponer ser negra en un país que es para blancos.

Se trata de una representación en la que la apelación al público es clara, constante y efectiva. Silvia Albert, una española negra, cuenta su vida y todos aquellos problemas que ha tenido en la sociedad a lo largo de su vida. El público, habitualmente español y blanco, reconoce ese tipo de situaciones y comentarios racistas de los que habla Silvia. La identificación del público, por tanto, es inmediata. Desde la comedia, Silvia representa un seguido de escenas biográficas en las que, ser negra, ha supuesto un problema, un tema de conversación, o una extrañeza digna de risa o comentario.

Acompañada de un juego de luces y vestuario, Silvia se basta para encarnar a multitud de personajes y de hablar desde su infancia, su juventud, el presente… Escénicamente simple, pero efectiva, No es país para negras, supone una miscelánea que demuestra que el racismo no solamente está en el pasado esclavista, sino que en las situaciones más cotidianas puede verse como, desde una realidad en la que no hay visibilidad para el colectivo negro, una persona negra sufre un racismo directo.

Silvia Albert actúa con desparpajo, fluidez y rápidamente consigue ganarse la complicidad y la risa del público. Desde ese momento, inicia su viaje en el que denunciará, desde la comicidad de la anécdota, el racismo presente en la cotidianidad española. Iniciado con meras anécdotas, e incluso canciones populares, su discurso irá tomando un tono reivindicativo en el que acabará habiendo lugar para reflexiones del mismo Malcolm X y en el que la propia actriz contará cómo se siente un negro español al viajar al país de su madre y aprender de sus raíces familiares.

Lo que inicia siendo un relato cómico acaba siendo una reflexión acerca de la tensión identitaria que supone ser negra en España, un país que no es para negras. El público, blanco, escucha ese clamor a la deconstrucción social española para que, ciudadanas como Silvia, reciban la visibilidad que se merecen. Así, la obra acaba siendo un llamamiento a la visibilidad del colectivo negro español, que, aún a día de hoy, sigue estando en una posición de subalternidad. Obras como la que presenta la Sala Fénix denuncian que España no es país para negras, con el objetivo de que pueda, en un futuro, serlo.

Al principio parecía una obra sencilla que planteaba problemas ya conocidos y repetidamente hablados. Muy pronto empecé a comprobar que esto no significaba que fueran aceptados ni incorporados en todos los sectores de nuestra sociedad. Es preciso repetir hasta la saciedad la visibilización de la diferencia en todos los ámbitos y desde todos los colectivos movilizados desde hace tiempo para luchar por la igualdad.

Silvia Albert Sopale hace un gran paso en este sentido. Es un monólogo, un relato en primera persona que nos hace sentir muy cercanos a ella y a sus vivencias como mujer negra en un país de blancos.

Ella sola, sin demasiado atrezzo ni recursos viaja en el tiempo y en el espacio utilizando canciones conocidas, no sé si voluntariamente desafinadas, buscando sus orígenes en Nueva Guinea y Nigeria buscando en su bisabuela los motivos que la hacen sentir segura en Africa y discriminada en su casa. La sombra de Silvia danzando sobre un video en forma de mosaico con música africana es el mejor momento para comprender su desconcierto.

La obra está llena de tópicos que utilizamos sin darnos cuenta y que, en clave de humor, pone en evidencia la discriminación a la que se ven sometidas las negras. Ella encuentra obstáculos por ser mujer, negra y actriz en un país en el que a las mujeres, negras y actrices les cuesta mucho encontrar un hueco. Ha sido un gran repaso a las dificultades en las que se encuentran las personas que ya no son de fuera pero que serán consideradas extranjeras por muchos años. El teatro catalán debería plantearse seriamente este problema.

És la segona de les propostes dins del cicle “Dóna’m veu. Dona amb veu” (teatre escrit, dirigit i protagonitzat per dones) que es pot veure a la Sala Fènix.

Es tracta d’un unipersonal tragicòmic, una història explicada en primera persona per l’actriu Silvia Albert Sopale, “una negra, nascuda dins una família de negres en un país de blancs”. Un relat que convida a reflexionar sobre el què és viure en una societat racista, i la necessitat de ser-ne acceptada.

És un text escrit per la pròpia actriu, en el que ens relata alguns fets viscuts (des de la seva infantesa fins al dia d’avui), per ella mateixa i d’altres dones com ella, en el que ens explica el que implica ser dona i afrodescendent en un país on s’ha sentit discriminada pel simple fet de tenir un to de pell diferent. No es tracta però, de culpabilitzar, ni lamentar-se, ni tan sols de mostrar cap tipus de rancúnia, sinó de reclamar el seu espai. Perquè tal i com diu ella “bajo tierra todos somos iguales”

“No es país para negres” en un principi neix com una reflexió sobre com la societat veu o no, als afrodescendents, i de quina manera aquesta mirada pot afectar-los, tan a nivell de creixement personal i en la construcció de la seva pròpia identitat. Finalment es desenvolupa a partir del poema “Me gritaron negra” de la poetessa afroperuana Victoria Santa Cruz, que l’actriu utilitza en més d’una ocasió, en algunes de les escenes del seu relat.

“De pronto unas voces en la calle me gritaron ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! ¡Negra! “¿Soy acaso negra?”- me dije ¡SÍ! “

“No descendemos d’esclavos, sinó de gente esclavitzada”

 

Silvia Albert Sopale ens proposa un viatge que parteix de de la seva infantesa. L’actriu ens parla d’algunes de les situacions incòmodes que ha viscut al llarg d’aquests anys , ho fa amb ironia i sarcasme, sense intenció d’alliçonar, sinó mostrar-nos com se sent una persona nascuda en aquest país però amb descendència africana.  El públic que en un principi rèiem, mica en mica hem deixat de fer-ho davant de moltes de les situacions i fets relatats, degut al racisme que s’amaga al seu darrera. Cançons, frases típiques i acudits amb els que he rigut i ara em sento avergonyida, com les cançons dels eslògans publicitaris del “Cola-cao” o la de els “Conguitos”, que molts de nosaltres hem cantat alegrement. Frases ofensives, mirades ofensives, gestos ofensius, tòpics ofensius. ¿A qué sabe una mujer negra?, I tu d’on ets?, tot el cabell el tens igual d’arrissat?, I et dius Silvia?, les dones negres en el llit deveu ser la hòstia!!!, i ells què, la tenen molt gran?, “SE BUSCA ACTRIZ MORENA” i et responen que “no han pedido actrices de raza”. Negro, blanco, color carne.

La Silvia ens parla del que significa ser la parella d’un blanc i haver d’aguantar les típiques frases racistes que diuen els seus amics, o aguantar les mirades incrèdules dels seus familiars. Ens parla de la immigració, de les violacions i de l’explotació sexual. Ens parla que en aquest país el sòl fet de ser negra ja se’ls considera ciutadans de segona o tercera, perquè Espanya “No es país para negres” . Espanya és un país racista, xenòfob, masclista, corrupte,... No girem la cara.

 

Malauradament avui s’acaba i les entrades estan exhaurides. Desitjo i espero que la pugueu veure ben aviat en un altre sala en la que creguin que la veu de la dona és important, i vulgui ser escoltada.

 

“Al fin comprendí . AL FIN. Ya no retrocedo. AL FIN. Y avanzo segura. AL FIN. Avanzo y espero. AL FIN .Y bendigo al cielo porque quiso Dios que negro azabache fuese mi color. Y ya comprendí. AL FIN. ¡Ya tengo la llave!

NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO

NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO NEGRO

¡Negra soy!”

 

***/****

 

Una obra unipersonal que ens apropa a la realitat de viure en un lloc on comparteixes cultura i llengua però no un físic i, a la inversa, el que ocorre quan viatges a un entorn en el que, a priori encaixes però en el que finalment tampoc eres reconeguda com a igual. Parlem de racisme, de xenofòbia, de racialització. I per parlar-ne, Silvia Albert va molt més enllà de les paraules.

 

Ens trobem davant d’un treball íntim i cuida’t. La posada en escena, senzilla però creativa, conté els elements necessaris per activar el nostre imaginari de la mà de l’actriu. Recrea situacions a través del joc amb objectes i la seua interpretació de tal manera que, com a espectadors, els vivim amb ella. Sentim que estem allà, en aquell moment vital seu, acompanyant-la. A més ens trobem amb un bon treball de cos, precís i net, així com un suport audiovisual que, per altra banda dona un joc extra amb les ombres que projecta la figura de l’actriu sobre aquest.

 

Fem un viatge pels estereotips que porten a prejudicis i a una discriminació directa. Dur, mostra veritats enormes d’un manera molt directa. I, tot i així, no resulta més incòmode i agressiu del que ja carrega, per natura, portar a l’escenari un tema com aquest. Incomoda, porta a la reflexió, però ho fa des d’un punt constructiu i, com ja havia comentat, íntim i cuida’t. Molt personal.

 

 

Una proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut.

Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d'aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga.

Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.

"Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y voy a reirme de aquellos que llaman a los negros gente de color. ¿Y de qué color? ¡Negro!"

La dramatúrgia ens ofereix un relat que ens interpel·la, però no ens culpabilitza sinó que ens dóna arguments per reflexionar, amb una pàtina de comèdia que treu acritud a les veritats que la Silvia va deixant anar. Fent un repàs a les experiències viscudes per ella mateixa des de la seva infantesa, a l'escola, amb els amics, amb la seva primera parella, ens va desgranant les dificultats que pot suposar ser una persona de pell negra en un país de persones de pell blanca, encara que hagis nascut aquí.

També ens explica el que va sentir quan va viatjar per primera vegada a Guinea i va poder conèixer a la família de la seva mare i va veure la casa de la seva àvia. Allà també era una estranya, de pell negra entre persones de pell negra però que la consideraven blanca. Malgrat tot allà no se sentia observada. Allà se sentia segura. Ella va créixer amb el sentiment de no pertànyer enlloc.

Un espectacle molt dinàmic on la Silvia demostra la seva capacitat de fer-nos còmplices i ens fa veure que el racisme està present en multitud de petits detalls, que impregna la societat i és palpable en les situacions més quotidianes.

A Catalunya existeix un racisme naturalitzat, sota formes molt subtils.

Una proposta que és un crit a la necessitat de visibilització del col·lectiu negre espanyol en tots els àmbits, socials i laborals, un crit que cal que sigui escoltat. I és al mateix temps una reivindicació al seu dret a sentir-se orgullosa dels seus orígens, i del color de la seva pell.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ