Carme Portaceli dirige a Blanca Portillo, entre otras y otros, en Mrs. Dalloway una obra de Virginia Woolf en una coproducción del Teatro Español con el KSV de Bruselas.

Sinopsis

Virginia Woolf hace un recorrido de 24 horas en la vida de Clarissa Dalloway, desde que se levanta de madrugada y empieza a preparar una fiesta para su marido, hasta el inicio de la fiesta por la noche. Un recorrido marcado por las horas que toca la campana del reloj del Big Ben, por el tiempo que va pasando y que lleva Clarissa a ir adelante y atrás en el tiempo de su vida.

Duración:
95 minutos

Idioma:
Castellano

Edad:
No recomendado para menores de 14 años

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 10

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La insatisfacció vital d’una dona

Aquest dissabte passat vàrem anar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya ... i ens va tornar a passar, ... anàvem amb les expectatives molt baixes pel que havíem llegit d'aquesta proposta de Carme Portacelli, dirigint MRS. DALLOWAY de Virginia Woolf, i hem de dir que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. A causa del nostre viatge "nadalenc", hem hagut d'anar l'últim dia de representacions en aquest teatre.

MRS. DALLOWAY és una de les tres adaptacions escèniques que amb veu de dona, ha programat el TNC dins de l’Epicentre Pioneres. La primera va ser “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda que vam veure el passat novembre, i la tercera serà “Solitud” de Víctor Català programada per al mes de març.

MRS. DALLOWAY és la quarta novel·la de Virginia Woolf publicada en 1925.

En aquest text Virginia Woolf fa un recorregut en un dia de la vida de la Clarissa Dalloway (extraordinària interpretació de Blanca Portillo), des de que es lleva de bon matí i comença a preparar una festa, fins a l’inici de la festa al vespre.

Clarissa és una dona abocada a fer feliços els altres i ha pres decisions a la seva vida sense tenir en compte els seus veritables desitjos. Casada amb un home ric, Richard Dalloway, que és el gran absent a la seva vida i a l'escenari, gaudeix de totes les comoditats i el seu benestar físic contrasta encara mes amb la seva insatisfacció vital, que acaba qüestionant. En aquestes 24 hores, Clarissa repassa el seu present i el seu passat i pren consciència del que és la seva vida.

Algunes de les persones que van formar part de la seva vida tornen a la seva memòria i per a la seva festa, Peter Walsh (Nelson Dante) i Sally Seton (Inma Cuevas), ells representen la seva joventut, els seus primers amors als quals va renunciar, optant per un casament que garantia la seva estabilitat econòmica. A través de Clarissa, l'autora remarca el rol de les dones i de la repressió sexual i econòmica.

Paral·lelament, a la novel·la apareix un altre personatge, Septimus Warren, un poeta, heroi de guerra traumatitzat per la seva experiència, i que en aquesta proposta ha estat substituït per una dona, Angélica (Gabriela Flores), una escriptora a la qual la seva depressió acabarà portant al suïcidi malgrat els intents del seu marit Max (Jimmy Castro) i el seu metge (Jordi Collet) per evitar-ho. Un suïcidi que tal com comenta Carme Portacelli en el programa de mà, deixa de ser vist com una tragèdia per convertir-se en una condició necessària perquè els altres valorin la vida.

I finalment la filla de la Clarissa, Elisabeth (Raquel Varela) que vol allunyar-se del rol que representa la seva mare, i al mateix temps vol, irremeiablement, assumir-ho. La seva amiga Doris (Zaira Montes) actua de veu de la consciència de l'Elisabeth fins que és finalment emmudida per ella mateixa.

Un magnífic espai escènic d'Anna Alcubierre que juga perfectament amb les dimensions de l'escenari i l'intimisme necessari del text i el dota d’un gran valor metafòric “jugant” amb uns tovallons, unes espectaculars cortines i les flors. Una posada en escena esplèndida amb la il·luminació de David Picazo, el so de Jordi Collet i la coreografia de Ferran Carvajal.

La música en directe interpretada pels mateixos actors ha estat un element fonamental d'aquesta proposta.

Al nostre entendre, molt encertada la dramatúrgia de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli i la direcció de Carme Portacelli i Eva Redondo en l’ajudantia de direcció. Un clàssic de la literatura del segle XX que ha estat modernitzat en una aposta no exempta de risc, com demostren les crítiques negatives que hem anat llegint des de la seva estrena a Barcelona, fins a aquesta última representació.

Com ja hem dit al principi, per nosaltres ha estat un gran encert.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

07/01/2020
Alba Trueba
Teatre Barcelona

Rosas rojas para Clarissa

Llevar los textos de Virginia Woolf a un escenario no tiene que ser tarea fácil, y menos en el caso de ‘Mrs. Dalloway’. En este punto, la versión construida en clave escénica por Michael de Cock, Anna M. Ricart y Carme Portaceli es valiente a la par que arriesgada, tanto por su modernización como por su tono.

Las descripciones conversacionales que tanto caracterizan el estilo de Woolf se plasman a través de diversos tête à tête cuyo hilo conductor se sitúa en la figura de Clarissa, interpretada con rosas en la boca por Blanca Portillo. A destacar el trabajo de Manolo Solo, Inma Cuevas, Gabriela Flores, Anna Moliner y Zaira Montes por su plasticidad y electricidad en escena.

Esta versión modernizada del (casi ya) clásico, dirigida por Carme Portaceli, profundiza y explicita muchos temas que quedan pendientes en clave feminista en la obra de Woolf; los cuidados, la bisexualidad y la homosexualidad. Sin duda, la frescura de esas palabras también se desprende de la música y voz en directo interpretada por algunos de los actores.

Una obra recomendable en lo estético y brillante en su profundidad comunicativa.

03/06/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Cuando la adaptación es la que es

Adaptar una novela famosa al teatro, y más si se trata de una novela de reflexión psicológica, siempre es un reto y hasta cierto punto un atrevimiento. Esta adaptación de la novela de Virginia Woolf no se escapa del peligro, sino que cae de cuatro patas en las trampas que a veces nos prepara la literatura dramática. En mi opinión, el lenguaje que se ha elegido en muchas partes, la poca definición de las historias secundarias y el abuso de escenas poco teatrales han hecho de esta adaptación un proyecto fallido… a pesar de que se salve por algunas buenas decisiones. La primera, escoger a una actriz todo terreno como es Blanca Portillo, que con su Clarisa se atreve incluso con registros poco habituales en ella. La segunda, construir un espacio escénico de gran belleza, a pesar de la sencillez formal y la poca adecuación (sobretodo, por las dimensiones del espacio) a un texto tan intimista. Y tercera, utilizar la música como elemento vertebrador y cohesionador.

En la primera parte de la obra tenemos muy claro que Mrs. Dalloway será el eje de todo el relato, pero las historias que planean alrededor de ella o bien dentro de su cabeza (recuerdos que nos hacen retroceder en el tiempo) acaparan excesivo protagonismo. Los flashbacks en teatro funcionan con dificultad, y finalmente la conclusión es que hay un exceso de idas y venidas, de confrontaciones entre pasado y presente. Pero, sea como sea, la última parte de la adaptación funciona mejor y nos deja un mejor sabor de boca. En este sentido, la interpelación directa al público, la parte de la cena o algunas decisiones por parte de la directora (Carme Portaceli) acaban salvando el conjunto… al menos en parte.

21/12/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Virginia, Clarissa, Carme i Blanca

L’empresa de Carme Portaceli és ambiciosa, molt. Sempre ho és adaptar una novel·la per al teatre, però fer-ho amb una de Virginia Woolf és un doble salt mortal, si entenem que l’anècdota queda en un segon o un tercer pla, que exerceix la funció de bastida per a sustentar un projecte que té més a veure amb una recerca sobre les possibilitats de la literatura per a acostar-se a la realitat mitjançant l’estil, el monòleg interior i la multiplicitat de veus.

La Mrs Dalloway que podem veure aquesta tardor al TNC té Blanca Portillo com a mascaró de proa, que pinta una Clarissa Dalloway continguda, amb una enorme capacitat de ser-hi fins i tot quan desapareix i deixa que altres personatges prenguin el torn de paraula. Una Clarissa Dalloway que, potser, no ha sabut desempallegar-se de la Meryl Streep de Las horas (quin mal va fer Michael Radford…) que ressona sense ser molest. La resta del repartiment se la mira en contrapicat, de vegades per manca d’intensitat, i d’altres, per un to massa discursiu, més culpa de la versió de *** que no pas dels actors i les actrius.

Com dèiem al principi, no era senzill dur Virginia Woolf a l’escenari. La premissa fonamental és ser fidel a l’obra original, a l’esperit de Mrs. Dalloway, i el moll de l’os de la novel·la resulta que és l’estil, el flux de consciència woolfià, que Portaceli sembla buscar en els moments en què els intèrprets deambulen o ballen per l’escenari en una mena de dansa etèria i confusa meravellosa, però que acaba cedint a la temptació del discursiu i del realisme menys atractiu.

14/12/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Portillo, Portaceli, Woolf

Resulta siempre reconfortante ver como se reivindica la figura de Virginia Woolf, cada vez más, a través de adaptaciones teatrales y cinematográficas. En este caso, ha sido la directora Carme Portaceli la encargada de llevar a escena Mrs. Dalloway, una de las novelas más populares de la escritora inglesa, con un resultado bastante efectivo. La obra hace un recorrido sobre la vida de la protagonista, mezclando recuerdos y pensamientos, durante los preparativos de una fiesta que organiza para su marido. La dramaturgia de Michael De Cock, Anna Maria Ricart y Carme Portaceli rescata algunos de los fragmentos literarios más interesantes y con gran calado emocional a pesar de que, quizás, resulta un poco confusa y difícil de seguir. De esta manera, los espectadores que no conozcan previamente la historia podrían perderse en varios momentos de la narración. Afortunadamente, Blanca Portillo se revela como la gran protagonista de este drama, levantando el montaje sobre sus hombros, con un poderoso talento para llenar la escena, recitar y, en fragmentos determinados, emocionar. También es destacable el trabajo escenográfico de Anna Alcubierre: abierto, acogedor, preciosista y con un potente valor metafórico. Más allá de esto, y que la vigencia de la historia continúa interpelándonos, los personajes secundarios no están del todo aprovechados y se echa de menos algún instante dramáticamente más impactante que rompa una apuesta, ciertamente, reposada. En cualquier caso, estamos ante un texto capital de la literatura del siglo XX que, aquí, toma forma teatral y, esto, siempre tiene interés por sí mismo.

13/12/2019
Germinal

La valoració de l’obra és discreta pels següents motius:
Text: Ens ha semblat fluix. L’adaptació teatral d’un text novel·lístic no és pas fàcil, però en aquest cas hi apareixen a més, diverses històries creuades, poc aprofundides, especialment la més dramàtica on no queda clara la causa del suïcidi (a diferència de la novel·la original).
Direcció: poc reeixida a la llum de l’adaptació teatral, de la que és coautora, de l’escenografia i la interpretació.
Escenografia: Massa grandiloqüent el que li fa perdre el caràcter intimista que probablement hauria de tenir una obra que aborda la complexitat de la personalitat humana, i les seves contradiccions en un entorn social determinat, com a eix principal.
Interpretació: desigual segons els actors i actrius. En tot cas, la interpretació de la Blanca Portillo és meritòria tenint en compte el text que es tracta.

01/01/2020
Elena

Me sorprenden las punctuaciones más negativas de otros:
me encanto la obra y las varias ideas utilizadas para adaptar el texto.
Cantos y actores que tocan instrumentos… También me parece que consiguieron modernizar la obra de manera adecuada.
Recomendio este espectaculo

31/12/2019
David

La sala gran del TNC no és l’espai adequat per un text que requereix de més intimitat i proximitat amb l’espectador, algunes reflexions del text són claus per convertir l’adaptació teatral de la novel.la en una presentació prou bella dels sentits i sensentits de les nostres vides, però un excès de distraccions en la posada en escena no ajuden gens a la sacseig emocional que crec que busca el text. La major part d’actrius i actors defensen prou bé els personatges però, repeteixo, l’escenari se’ls fa gran.

29/12/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La adaptación que nos propone Carmen Portacelli del clásico de Virginia Woolf me ha dejado bastante frío. No me ha acabado de convencer.
Obviamente Blanca Portillo está bastante acertada en su actuación pero la propuesta la he notado confusa y difícil de seguir. Para los que no conocíamos de antemano la trama de Mrs. Dalloway hemos salido del teatro preguntándonos realmente si había una historia concreta clara que seguir.
Además pienso que los personajes secundarios están desaprovechados.
Personalmente me quedo con la puesta en escena y la escena del suicidio de un personaje secundario que me ha logrado emocionar hasta las lágrimas. Bravo por los actores.
También me ha gustado la escenografía pero no tanto los bailes espasmosos de los actores en algunas secuencias. Visualmente es horrible… Jajajajaja
Que si os recomiendo Mrs. Dalloway? Pues personalmente vería otra propuesta de las que hay en BCN. Esta tiene la platea llena asegurada por su protagonista…

21/12/2019
Xavier Monràs

No m’ha agradat aquesta adaptació al teatre de l’obra de V.Woolf. La raó és, possiblement, la dificultat d’adaptar al llenguatge teatral un original que eventualment no n’és gens de dramatúrgic. Vaig tenir la mateixa sensació fa unes setmanes amb l’adaptació de Joan Ollé de l’obra de M.Rodoreda, La mort i la primavera. Potser són adaptacions molt exigents, massa, per aconseguir atrapar l’atenció de l’espectador.
Les històries entrelligades que s’expliquen a Mrs. Dolloway no acaben de generar l’interès de l’espectador, ja sigui per la seva lleugeresa, per una certa inconsistència del text, o bé per unes interpretacions poc convincents, que molt possiblement es veuen perjudicades per la dificultat de presentar les emocions d’uns personatges que no han estat reeixits en la seva concepció.
De Mrs. Dollway en salvaria només la posada en escena, encara que l’ús de diferents recursos escènics, com la música en directe, les projeccions al fons de l’escenari, l’ús d’una cortina móvil, no ajuden a millorar el discret resultat d’aquesta proposta.

16/12/2019

Deja tu opinión

‘Mrs. Dalloway’, cuando Blanca Portillo encontró a Virginia Woolf

En Mrs. Dalloway el presente se mezcla con el pasado y se enreda con el recuerdo, así lo construyó Virginia Woolf en su momento y así lo sube ahora al […]

5 junio 2019