L'últim acte

Nit d’estrena al Teatre Goya, amb la tercera proposta de les quatre programades aquesta temporada, es tracta de L’ÚLTIM ACTE, que ens proposa una relectura de textos humorístics d’Anton Txékhov.

Carlos Alfaro i Enric Benavent han bastit aquesta proposta  amb cartes, contes populars i relats humorístics que l’autor va publicar a la premsa sota el pseudònim Antoixa Txekhonté i amb altres textos teatrals curts com “Els danys del tabac”, “L’ós” o “El cant del cigne”. Anna Maria Ricart ha fet la traducció de tots els textos.

La peça gira entorn de Vassili (extraordinària interpretació de Francesc Orella), un actor d'èxit que amb setanta anys, ha estat el protagonista d’un gran homenatge per la seva carrera teatral. Després dels discursos i les lloances que ha rebut queda tancat als camerinos del teatre de la seva ciutat natal, a les fosques, oblidat de tots els que una estona abans l'afalagaven.

El monòleg que interpreta durant la primera mitja hora Francesc Orella, és senzillament brutal. Una de les millors interpretacions que hem vist en molt de temps.

En creuar l'escenari desert en plena nit, trobarà tres esperits femenins (Nina, Bárbara Granados, Cristina Plazas), que es presenten com uns éssers màgics que habiten els teatres quan el públic ja no hi és.

Els drames d’Anton Txékhov (Rússia 1860- Alemanya 1904) s’han representat molt als escenaris de casa nostre, podem recordar entre d’altres “Els dies que vindran” al Teatre Akadèmia, “Nina” a la Sala Atrium, “Ivànov” al Teatre Lliure o “Vània”  al TNC, però en aquesta ocasió Carles Alfaro, que dirigeix la peça, proposa una nova visió de l’autor fruit de la investigació en profunditat dels textos menys coneguts del dramaturg escrits durant la seva primera etapa i on ens mostra ser un gran amant del teatre i un gran admirador de la feina dels actors.

Per tant és una proposta que s'allunya del dramatisme al qual Txékhov ens té acostumats i ens presenta una visió satírica i humorística de l'ofici d'actor i el patiment personal associat a la seva professió i a la separació de la seva faceta pública del seu món personal.

Una proposta diferent que enfocada com una comèdia ens relata l'enorme drama d'una persona que al final de la seva carrera professional se n'adona de la seva profunda soledat i manifesta la seva por a un futur fora dels escenaris. Un fet extrapolable a moltes persones del nostre voltant que pateixen "pànic escènic" davant de la seva jubilació que implica canvi de rutines i d'hàbits.

Francesc Orella ens ha tornat a enlluernar amb la seva magnífica interpretació i les tres actrius, Nina, Bárbara Granados i Cristina Plazas acompanyen esplèndidament al protagonista. La música original de Bárbara Granados juga també un paper fonamental al llarg de tota la proposta, on les tres actrius a més a més interpreten musicalment cantant i tocant diversos instruments musicals.

Una magnífica posada en escena amb escenografia i una acuradíssima il·luminació de Carles Alfaro, vestuari de Raquel Bonillo i caracterització d'Àngels Palomar.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Carles Alfaro assegura que el gran èxit de la carrera d’un actor està estretament lligat a la solitud que ha de suportar havent arribat a la seva fi. Aquest pretext és el principal motiu que vesteix la dramatúrgia a mig gas de L’últim acte, una hora i mitja destinada a repassar algunes vinyetes de la trajectòria d’un actor vell recentment homenatjat. Potser per a homenatjar a l’actor que es jubila?

Els maldecaps comencen ja d’entrada, quan el protagonista es desperta fet una sopa als camerinos del teatre on l’han deixat sol, tancat i oblidat. A partir d’aquí comença un recopilatori dels moments més singulars de la seva carrera recorrent a la inserció d’alguns dels grans textos de Txékhov. Potser per a homenatjar al dramaturg rus?

El cas és que la voluntat de continuïtat narrativa acaba veient-se poc reeixida, oferint un resultat tragicòmic força heterogeni. De ressaca després de la celebració, gairebé per inèrcia, l’actor acaba dins d’una rave descafeinada acompanyat de tres muses amb outfits -molt ben confeccionats- propis del segle XIX que, com en qualsevol rave, cada cop són menys clars els motius que ens hi han ficat a tots plegats. D’acord, l’ambient oníric hi és present. La feina d’escenografia i il·luminació és molt destacable i ajuden a quedar-se assegut a la butaca. Res més a esperar tenint en compte una producció d’aquest abast. Així com la sòlida i vigorosa actuació de Francesc Orella, incansable, en un paper que li esqueia rodó. En contrast, per exemple, amb algun numeret musical poc contextualitzat, replantejable; o amb un to masclista que tenyia l’humor d’alguns gags que, molt bé, estan inspirats en uns textos de finals del segle XIX, però que m’agradaria reivindicar-hi el paper de l’adaptació com a eina transformadora. Si hagués estat un excés preestablert, ho entendria. Si hagués estat puntual, també. Però no em va semblar cap de les dues mesures, i em va posar una mica nerviós. Tot plegat, no tinc clar si L’últim acte és un homenatge al final d’una carrera o a la dramatúrgia de Txékhov. Potser és cosa meva, però és probable que no acabi sent cap de les dues coses.

Un espectáculo que recoja varias piezas de un autor importante siempre resulta interesante porque implica, necesariamente, solo por la unificación de los textos, una cierta novedad. Se corre el riesgo, sin embargo, de caer en la irregularidad habitual de las estructuras episódicas, en especial, cuando los fragmentos no se concibieron para ser presentados juntos. Esto es, más o menos, lo que le pasa a L’últim acte, una propuesta bienintencionada y con notables interpretaciones que, a pesar de todo, no ha acabado de salir redonda. El montaje es una compilación de los textos humorísticos de Anton Chéjov, rompiendo, en cierto modo, la imagen de realismo dramático del escritor ruso que todos tenemos en la cabeza. La excusa para sostener esta especie de patchwork chejoviano es partir de un actor veterano atrapado de noche en un teatro que recordará algunos de sus más memorables personajes. Francesc Orella encarna con solvencia a este protagonista y eleva, con su fuerza interpretativa, una dramaturgia no del todo bien cohesionada. Por otro lado, las actrices que lo acompañan aportan algunos de los momentos más distendidos, gracias a canciones o algún sketch simpático, pero su presencia no acaba de estar del todo justificada. En resumen, se trata de un juego teatral con algún hallazgo y una base de calidad que, desgraciadamente, no brilla como cabría que esperar.

Un reconegut actor teatral es desperta sol dins un dels camerinos d’un teatre de províncies. Li han fet un homenatge en reconeixement a tots els anys que ha dedicat a la seva professió d’actor. Quan surt se n’adona que tothom a marxat. El públic ha marxat. Els llums s’han apagat. Ningú s’ha adonat que ell encara hi era dins !!! Està sol. És el moment de fer un repàs sobre la seva vida d’actor.

“Aquesta platea m’ha engolit, aquest fossat negre m’ha devorat, gairebé sense adonar-me’n...; però aquesta nit, a l’homenatge, he “despertat”!; i quan he mirat enrere, he descobert els meus setanta anys!...”

Perquè..., que hi ha al darrera de l’actor?

Una vida. Tristeses i alegries, triomfs i equivocacions, enveges, solitud, falses amistats, companys, el públic i els aplaudiments.

 “L’últim acte” és la reflexió que es fa un actor sobre el que ha estat la seva vida durant tots aquests anys de professió.

Creada a partir de textos humorístics, cartes i relats breus d’Anton Txékhov , “L’últim acte” ens fa reflexionar sobre les misèries que es poden amagar darrere dels grans homes de teatre.

Francesc Orella interpreta a Vassili, l’actor enfrontat amb la recta final de la seva carrera i amb la seva pròpia existència. L’acompanyen tres esperits: la Dama 1(Nina) l’esperit de la serenitat , la Dama 2 (Bárbara Granados) l’esperit de la candidesa i la Dama 3 (Cristina Plazas) l’esperit de la Sensualitat; amb elles tres compartirà diferents moments del seu passat dalt dels escenaris i farà un repàs a la seva vida professional.

Els que em coneixeu ja sabreu que em moc molt per sensacions. Un espectacle m’ha de emocionar, remoure o transmetre alguna cosa. Malauradament en aquest “L’últim acte”, tret d’algun moment realment enginyós, una posada en escena que particularment m’ha agradat força, una caracterització espectacular i una interpretació de Francesc Orella excepcional, la resta no m’ha aportat cap mena d’emoció. Penso que aquest espectacle podia haver donat molt més de sí, el tema s’ho valia.

Las piezas cortas de Chéjov en las que se basa este espectáculo son pequeñas joyas que conviene recordar de vez en cuando. El problema es como presentarlas, puesto que es difícil juntar piezas de esta duración sin que resulte insuficiente o bien parezca una muestra de talleres. En este caso, Carles Alfaro i Enric Benavent han optado por crear un hilo conductor que una El canto del cisne, Sobre los daños del tabaco y El oso, entre otras. Por lo tanto, tenemos un actor ya anciano que recuerda en un teatro cerrado como fue su vida, tanto artística como personal. La idea no es mala, pero el resultado es un patchwork cosido con hilo grueso que no consigue difuminar las costuras. Un poco al estilo de lo que hizo Neil Simon con El buen doctor, pero con menos dramaturgia y una comicidad más medida.

Uno de los aciertos del montaje es la atmósfera creada, un poco a medio camino entre las fantasmagorías del Cuento de Navidad, de Dickens, y un cabaret decadente de principios del siglo XX. La música de Bárbara Granados y, sobre todo, las interpretaciones de Francesc Orella y Nina acaban para unir el conjunto y darle algo más de sentido. En resumen, una pieza que quizás costará de digerir pero que al menos satisfará a aquellos que conozcan previamente los textos y quieran volver a escucharlos una vez más en los escenarios.

De reflexiones sobre el teatro y la vida de los actores/artistas se han hecho miles y miles, en diferentes momentos históricos y con detonadores sociales diferentes. Carles Alfaro lo hace a partir de textos de Anton P. Txékhov y cuenta encima del escenario con Francesc Orella, siendo el artífice de esta introspección al mundo de la dramaturgia.

Pues bien, no funciona. A pesar de la buena interpretación de Orella, el cual siempre es un placer ver demostrando su arte escenográfico, la obra, y sobretodo el texto, se hacen interminables. Todo empieza, con un actor al que le acaban de hacer un homenaje por su carrera en los escenarios. Se queda solo y borracho en el camerino, hasta dormirse. Durante su sueño reflexivo, una técnica muy utilizada el hecho que la consciencia hable a los personajes en su mundo onírico, hace un repaso a su vida, a sus papeles y a la soledad que le ha acompañado desde que decidió hacer vida en los escenarios. Un repaso que hace acompañado de tres “fantasmas” que le ayudan a ver su vida con perspectiva – un poco al estilo Scrooge y sus fantasmas del pasado, presente y futuro-.

La reiteración del mundo teatral, con el repaso y la puesta en escena de diferentes montajes que han marcado la trayectoria del protagonista, se hace bastante pesada. Igualmente, estas escenas tienen una longitud innecesaria que hacen desconectar al espectador con demasiada frecuencia, perdiendo el hilo de la historia que se nos quiere explicar. Los momentos cómicos, que hay alguno, quedan tapados por la densidad del texto y de su ejecución torpe sin un ritmo ágil, ni una evolución clara de la historia.

Los momentos musicales, que podrían aligerar la pesadez de la complejidad de las palabras, queda como un añadido insulso, muchas veces innecesarios y muy prescindibles. De la misma manera, las intervenciones de Nina, Cristina Plazas y Bárbara Granados quedan como un añadido impostado, con un punto de vodevil, pero sin llegar a la comicidad necesaria para hacerlas entrar en el juego y en la mente de los espectadores.

Si una cosa se puede destacar positivamente es la escenografía utilizada, a modo de camerino reconvertidos en diferentes estancias de una casa o en el propio escenario. El juego con las luces y los espacios está muy bien construido, aunque los espectadores de las últimas filas del teatro muchas veces tendrán que agudizar su sentido visual para poder intuir que pasa en el escenario.