L'onzena plaga

Perquè l'obra és complicada conceptualment, però molt ben estructurada, i te moments divertits, altres patètics, d'esbojarrats i uns de tristíssims (a mi els que més m'han impactat). Tots intel·ligentment combinats i entrellaçats i barrejats en el temps i l'espai, ficats en un muntatge escènic molt senzill però suficient i ben il·luminat. Ben dirigida per David Selvas i interpretada per un elenc molt ben cohesionat. El paper bombó li ha tocat a la mima Riera i se n'ha sortit amb matrícula; ens ha deixat clavats a la butaca, però repeteixo, tots molt bé. Gran nit de teatre.

http://bit.ly/1Jt8UhY

Pues sí, la trilogía Tot pels diners llega a su fin, pero el final ha sido tan maravilloso que ha valido la pena. L’onzena plaga es un texto coral perfectamente equilibrado. Con un ritmo impecable y unos personajes perfectamente creados, nos encontramos delante de una pieza que vuelve a enfrentarse a fondo con el tema central de la trilogía: el poder de corrupción del dinero sobre el alma humana. Un excelente David Selvas dirige un reparto francamente inspirado que da vida a una galería de antihéroes patéticos atrapados en sus vidas infelices. En el conjunto destaca, sin duda, una magnífica Mima Riera, capaz de rompernos el corazón.

Dylan Bravo se despide aquí de nosotros como si de un sueño (o una pesadilla) se tratara. Ahora ya forma parte de nosotros. Y lo echaremos de menos. Id a verlo.

Más información (en catalán) en Somnis de Teatre

Tornem de nou a l’Espai Lliure per poder veure la tercera part de la trilogia: Tot pels diners amb  “L’onzena plaga ” , una obra escrita per Victòria Szpunberg, on se’ns presenta un text molt ric i complicat d’entendre. Una obra potent  i complicada amb moments divertits i esbojarrats, i d’altres impactans i durs que no deixen indiferent a ningú. Ha estat molt ben  dirigida per David Selvas, que a més a més interpreta a un dels personatges de l’obra.

“Estem en un lloc on hi ha una plaga de rates que inunda la ciutat”, l’autora ens explica que l’obra té a veure amb el preu que posem a les relacions personals, amb la idea del valor com a càlcul intercanviable i amb la manera com el sistema mercantil ha envaït les relacions més íntimes. Hem vist un altre cop el diners com a tema principal; qui els necessita i lluita, qui els necessita i s’humilia,  el qui en té i creu que ho pot comprar tot amb ells, el que fa qualsevol cosa sense escrúpols per tenir-ne,... Tot pels diners.

Tota la història comença  en un sopar, hi trobem dues parelles, una  ( Mima Riera i David Verdaguer) que no es pot separar per qüestions econòmiques i que intenta mantenir una aparença de normalitat fins que aquesta plaga traurà totes les misèries a la llum; i una altre formada per dos gais, interpretada per en David Selvas i Pol López  que aparentment ho tenen tot, èxit, felicitat i com no diners amb els que creuen poder-ho comprar tot. Tot comença a complicar-se quan un dels convidats veu una rata. De cop comença a haver un desfilada de personatges ...  Hi ha els personatges que intentaran posar fi a la plaga, però es mouen pels diners : Manel Sans, Javier Beltrán (el fill del llogater de la casa),la  Paula Blanco que és “la rata” més gran de l’obra (treballa en una empresa d’exterminació de rates) i la Laura Aubert que en aquesta ocasió ens fa el paper d’una artista argentina que tenen rellogada els protagonistes, i que com ens té acostumats, el broda, sobre tot el tros de l’actuació que fa en un local, una espècie de número de cabaret, que és BRUTAL !!!

El paper que fa  la Mima Riera és impressionant !!!!, és la protagonista principal i creieu-me si us dic que fa una de les millors interpretacions que li he vist fins ara .Un personatge que comença amb força i que va degradant-se a mida que avança la història.

En Dylan (Manel Sans) surt poc, en aquesta ocasió té un paper més secundari, tot i que ha estat el fil conductor d’aquesta trilogia. Després de la mort de la Isabel entra a treballar a la secció de servei de neteja de l’ajuntament, no vol cap mena de lligam amorós, però com en “Cleópatra” ajudava a Paola, en aquesta ocasió també serà l’únic personatge que vol ajudar a la protagonista.

 

Tot el muntatge és excel·lent en tots els sentits, un text potent , una posada en escena a tres bandes, la  escenografia  senzilla però impactant, una direcció magnífica, molt bona il·luminació i unes interpretacions increïbles, espectaculars, amb moments de gran intensitat realment genials, que han fet que gaudíssim d’una obra que penso que és del tot imprescindible.

Tot i que érem pocs espectadors hem aplaudit amb moltes ganes i els actors han hagut de sortir un munt de vegades a saludar. Bravo !!!!

No se puede negar que la trilogía Tot pels diners ha sido una de las experiencias más comentadas e interesantes de la temporada teatral en Barcelona. Aplaudí la osada Mammón y me emocionaron algunas partes de Cleòpatra, a pesar de ser obras que sólo tenían en común un personaje y un tema… que los autores utilizaron casi como mcguffin. Con L’onzena plaga, sin embargo, no encuentro ni el pretexto, ni me creo las situaciones o los personajes. ¿Cómo se puede hablar de okupas y desahucios con un pastel de Escrivà encima de la mesa? Además, ¿qué ha ocurrido con Dylan Bravo y su gran carisma? ¿Dónde está?

Es cierto que tenemos un montón de personajes que hablan continuamente de dinero, que tienen problemas de dinero… Es cierto que hay una transacción económica discutible al final de la obra, pero no sé si basta con esto para incluir la pieza dentro de la idea original de la trilogía. Me pasó algo similar con Cleòpatra, pero es que aquí me pierdo entre situaciones inverosímiles y giros argumentales muy previsibles. Aún así, se tiene que admitir que el espectáculo está bien interpretado, como ya ha pasado en todas las otras funciones del ciclo. Destacan sobre todo las actrices, con una Mima Riera que evoluciona muy bien a lo largo de la obra, y con unas Laura Aubert y Paula Blanco que hacen dos caricaturas muy bien traídas de la argentina «artista» y de la desratizadora implacable. En definitiva, un espectáculo que para mi gusto no redondea la trilogía pero que aporta su granito de arena a una iniciativa que se tendría que repetir en futuras temporadas…