Lluís Pasqual: Medea

He trigat dies en escriure l’opinió sobre Medea intentant digerir-la poc a poc, esperant trobar-li algun punt ocult en la retrospecció i des de la distància… Sense massa èxit.

L’escenografia inexistent (la pantalla digital en la que es projecta ocasionalment algun pla marítim és imponent, però forma part més de la tècnica audiovisual que no pas de l’escenografia pròpiament) centra l’absoluta atenció del públic en una actuació que, almenys en el meu cas, no s’arriba a creure. És cert que s’ha de tenir en compte la dificultat que deu comportar realitzar tota una obra de teatre completament xopa com ho fa l’Emma Vilarasau (i no menystinc el seu esforç); visualment queda espectacular, però fins a quin punt cal que s’amari de cap a peus?

Des del meu punt de vista, el problema és que no dóna treva. Des del primer instant fins a l’últim la seva actuació és dramàtica, duta sempre al límit, sense disminuir d’intensitat en cap moment. No es pot titllar de sobreactuada (suposo que deuen ser requeriments de la direcció), però tant de prec, plors i penúries impedeixen creure’t-ho més enllà de la primera mitja hora.

El text i l’evolució de l’obra són àgils, i la resta d’actuacions, realment encertades; en un conjunt no es pot catalogar de mala representació. El final és colpidor, però tot i així vaig sortir-ne buida.. I amb la sensació que virant lleugerament l’enfoc de la direcció, les coses podrien haver resultat molt diferents.

¿Por qué grita tanto Medea? ¿Por qué se le entiende tan poco? ¿Por qué ese sufrimiento bajo el agua que me hace sufrir más por la actriz que por la protagonista, sus posibles futuros resfriados, sus cuerdas vocales desgañitadas? Y mira que es potente el texto en sí, en fin. Mala suerte.

Básicamente creo que estamos delante de uno de los montajes fuertes de la temporada!
En tan solo una hora consigue emocionar y sorprender al espectador con poco más que el talento de Vilarasau y un poco de agua. Nada más…
Sin lugar a dudas la Vilarasau se supera. Ya no solo grita (qué siempre nos quejamos de que la pobre solo sabe gritar) sino que emociona, se abre en canal a los espectadores y da el 100% de ella misma. A mí me ha cautivado!!
El resto de actores está correcto pero con la jefa al frente se quedan en un mero acompañamiento.

PD: sería genial que se repartiesen chubasqueros para las primeras filas porque he ido a la peluquería para nada! Gracias jajajaj

Obra per a una actriu superlativa com la Emma Vilarasau. Una tragèdia reduïda al moll de l’ós però mantenint tota la força expressiva.

Avui al Lliure he vist aquesta tragèdia grega que dirigeix ​​Lluís Pasqual i que juntament amb Alberto Conejero han fet aquesta versió que barreja textos d’Eurípides i Sèneca. Fugint de la retòrica d’aquests textos clàssics grecs per passar a un llenguatge creïble i pensat per al segle XXI, i on no falten referències a temes tan actuals com poden ser el feminisme, la violència de gènere i fins i tot el fet de sentir-se estranger, ens parla de Medea, aquesta dona que en sentir-se repudiada pel seu marit Jasó, i en un atac de gelosia mata els seus propis fills. L’obra té un suport audiovisual i una banda sonora en la qual destaca El lament de Dido de Dido i Enees de Purcell així com fragments de Radiohead, Metallica i Queen. L’escenografia diàfana i buida però amb uns efectes d’aigua i llums espectaculars. Pel que fa a la interpretació Emma Vilarasau en una obra que sembla pensada per a ella, m’ha semblat sublim, crida si però el personatge ho requereix i no cau en cap moment en la sobreactuació, més si tenim en compte en les condicions que ho fa amb la roba amarada d’aigua tota la representació. La resta d’actors correctes però tenen molt poca participació. Llarguíssims aplaudiments merescuts. Un imprescindible.