L'impossible

És una qüestió de gustos: reconec la meva feblesa pel teatre filosòfic i dialèctic. I L'Impossible n’és un paradigma. Es tracta d’un cos a cos entre un home que no pot demostrar la seva inocència i d’un fiscal que per molt que ho intenti, no pot presentar una acusació ferma contra ell. Com demostrar que un aïllat i solitari accident de muntanya entre dos enemistats és o no és realment fortuït? Alternant monòlegs de l’acusat i les interrogacions amb el fiscal ens anirem figurant no el que va passar aquell dia fatídic sinó tot el passat de traició i fraternitat que uneix el mort i l’acusat.

Impossible es basa en la novel·la homònima d’Erri de Luca, l’escriptor italià que va arribar al cor del públic en afirmar com de feliç se sentia si podia escriure mitja hora al dia després d’una llarga jornada laboral. I és que estimar les lletres és això: una estona d’intimitat amb la paraula en un moment del dia. I aquesta peça es fa estimar. I fa pensar, també: l’amistat, el bé comú, la lluita i la camarederia. Però no tot és mèrit del text: les interpretacions de Bernat Quintana (fiscal) i del protagonista Lluís Soler (acusat) hi ajuden molt. I també les petites projeccions tecnològiques que sostenen els canvis d’escena. Deixeu-me resumir-ho en un petit joc de paraules: L'Impossible és imperdible.

Cuando un acusado no puede demostrar del todo su inocencia y el juez no puede demostrar su culpabilidad, entramos en un juego dialéctico y en un tira y afloja que hace sacar de cada uno las mejores habilidades y los recursos más sofisticados. Esta es precisamente la premisa de Imposible, un largo interrogatorio que atrapa al espectador y lo somete a la tensión propia de los trhillers… aunque aquí sea más importante la palabra y la estrategia, que no la acción.

Imposible es la adaptación teatral de una novela del italiano Erri de Luca, conocido por su larga trayectoria literaria y su papel como activista político. Ramon Simó se encarga de su adaptación teatral, y también de la dirección, que resulta tan funcional como eficaz. De hecho, Simó ayuda con muy pocos elementos a que la palabra y la argumentación sean las verdaderas protagonistas, sin dejar de lado los elementos teatrales que permiten cambiar de escenario, de personaje o de situación (los momentos a la celda, mientras el protagonista habla con alguien ausente son un buen recurso y una buena opción).

De este montaje teatral, sin embargo, hay que destacar especialmente el meticuloso trabajo de Lluís Soler. Su interpretación raya la excelencia y pone de manifiesto que es uno de los más grandes actores de nuestra escena, tanto por los matices como por la composición de un personaje controvertido y nada evidente. Lo secundan muy bien Bernat Quintana en el papel de juez, y también Guillem Albasanz en dos roles de apoyo que sirven para aligerar y dar más cuerpo a la narración.

L'Impossible és una adaptació teatral de Ramon Simó de la novel·la homònima d'Erri de Luca, un dels autors italians més importants dels últims temps.

Un espai escènic pràcticament buit. Dos protagonistes. Dues veus. El que creu en la igualtat i la comunitat, i el que creu en la justícia i l'individu. Un estira-i-arronsa que manté a l'espectador enganxat a la butaca des d'un bon començament. Una història que enganxa, i la força i experiència escènica de dos grans actors, Lluís Soler i Bernat Quintana.
Dos escenaris. La sala d'interrogatoris i una cel·la.
Dos estils literaris. El diàleg i l'epistolar.

L'interrogatori (diàlegs entre el jutge i l'acusat) és l'essència de l'obra. Mentre l'acusat defensa la seva innocència, el jutge intenta fer-li confessar la seva culpabilitat. Un estira-i-arronsa entre dues persones molt intel·ligents, astutes i del tot convincents. Les cartes que l'home acusat envia a la seva estimada des de la cel·la de la presó completen el text. Les cartes ens mostren la cara més humana de l'acusat.

Els diàlegs són molt potents, àgils, profunds. La tensió entre ambdós personatges no decau al llarg de tota l'obra.


L'Impossible és una obra que ens fa pensar en alguns fets autobiogràfics del mateix autor.Erri De Luca és un conegut militant i activista italià i que fa uns anys va tenir un judici en el qual va ser acusat d'incitar al sabotatge del tren d'alta velocitat entre Lió i Torí. De fet, vaig llegir que el punt de partida d'Impossible li va arribar mentre estava escalant una muntanya.
En una entrevista De Luca va dir que els seus personatges i trames néixen dels records, les vivències i dels relats d'altres persones. Per això del seu realisme escènic.

L'Impossible és una obra plena d'interrogants on el dubte és inevitable. Una obra que ens fa reflexionar sobre la justícia, la veritat, la llibertat i la responsabilitat.

Jo de vosaltres no m'ho perdria. En primer lloc, per l'oportunitat de gaudir de la magnífica interpretació de dos grans actors. Per la proximitat que ens ofereix la sala als protagonistes. Pel text. I perquè enganxa, sorprèn, i no decau en cap moment.

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de veure l’obra L’Impossible a la nova Sala Atrium.

Els actors de L’impossible a la Sala Atrium ofereixen unes interpretacions excepcionals que donen vida a una història plena d’intensitat i emoció. Amb una gran complicitat entre ells, aconsegueixen transmetre amb autenticitat els conflictes i matisos dels seus personatges.

Les seves actuacions, plenes de matisos i una força emocional impactant, mantenen el públic enganxat des del primer moment fins al final. Lluis Soler amb seva dedicació i talent és un punt clau per fer que aquesta obra esdevingui una experiència teatral memorable. A més, Bernat Quintana li segueix el relat amb força suficient. Aquest cop, Guillem Albasanz té un paper més de secundari sense poc a dir.

L’obra és una relació de petites escenes, on podem observar l’interrogatori al que un jutge sotmet a un vell revolucionari. Amb una gran força en les paraules. Quan Lluis Soler fa la primera escena a la seva cel·la sol, t’emociona i t’atrapa des del primer moment.

La persecució dels presos polítics és una mostra preocupant de l’ús de la justícia com a eina de repressió. En aquesta obra podem veure aquesta repressió tant de la història individual del protagonista, com dels seus companys.

És una obra que pot ser molt més actual del que inicialment sembla.

Tot això no només afecta els implicats, sinó que també envia un missatge inquietant sobre l’estat de la democràcia i la separació de poders.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

No és trivial entendre de què va, realment, Impossible, l’obra escrita per Erri de Luca, que es representa aquests dies a la nova Sala Atrium. A primera vista, hom diria que es tracta d’un thriller de tota la vida, al qual la intel·ligència i perspicàcia d’un jove jutge —interpretat pel sempre eficient i elegant Bernat Quintana— es mesura amb la saviesa i l’astúcia d’un vell combatent polític —a qui dóna vida el savi i astut Lluís Soler.

Però l’obra va molt més enllà d’un simple combat dialèctic, l’objectiu del qual és esbrinar si l’acusat és culpable o innocent del crim que se li imputa. Assistim a una elaborada i subtil tesi sobre les diferents dimensions d’un concepte altament complex en societat: la llibertat.

L’obra aborda la llibertat personal, la llibertat política, la llibertat social i, fins i tot, la llibertat individual d’un home que va ser traït i defensa la seva llibertat per portar a terme la seva venjança. Una llibertat que s’entén amb claredat quan se la despulla de totes les cadenes socials i se la deixa lliure, en plena natura. És allà, a les muntanyes, quan els pactes dels homes perden la seva rellevància i la llibertat pren el seu últim i feral significat.

L’obra no és perfecta: l’escena del sopar esdevé una mica feixuga (potser no cal complicar la vida als actors posant-los un plat al davant) i els monòlegs del personatge interpretat per Soler, de gran bellesa, no sé si acaben d’arribar a un port absolutament necessari.

Però s’agraeix l’aposta per una obra contemporània on es retorna al principi clàssic de la dialèctica, de l’exploració de la veritat, les llums i ombres d'una existència humana construïda sobre una moral, la del bé i el mal, que trontolla al mig d'una natura que no coneix dels nostres pactes.

La incertidumbre de no saber si conocemos la verdad o nunca la llegaremos a conocer. La necesidad de descubrir si tenemos razón es un aspecto humano ineludible. Es esta curiosidad la que empuja a la búsqueda y a las preguntas incansables.

Impossible se sitúa en una celda donde un fiscal interroga a un hombre por, supuestamente, haber matado a otro hombre tirándolo montaña abajo. No hay pruebas, pero la relación anterior entre los hombres es sospechosa. El texto baila entre las preguntas de la acusación y las reflexiones del acusado cuando se queda solo.

Erri De Luca estructura un texto muy bien trabajado y tramado, en que se va construyendo una relación entre fiscal y detenido poco a poco con solidez y un peso palpante. Sus luchas dialécticas y filosóficas sobre la verdad y la lealtad se van tejiendo mientras atrapan al público dentro de la espiral de la trama, abduciéndolos en la atmosfera que impregna el escenario.

Lluís Soler absorbe la atención de la espectadora desde el primer momento que aparece en escena. Su inmersión en el personaje del acusado es total, hasta tal punto que desaparece tras la expresión de quien tiene muy claro cuál es la lucha real y en quién se puede confiar. Sus monólogos, expresado como cartas al exterior de la cárcel, van elaborando el perfil del personaje y le va otorgando capas y más capas que ayudan a entender su visión. Como su personaje, Soler domina la escena y el diálogo y se va imponiendo a medida que avanza el relato. Delante suyo, Bernat Quintana ofrece un contrario a la altura, que aguanta el tipo y va invistiendo de manera reiterada para conseguir su objetivo. Una obstinación que se vuelve en una verdadera curiosidad por descubrir la realidad.

Una escenografía simple, justa y necesaria, con un montaje audiovisual y sonoro que envuelve el relato, acaban de ajustarse a una historia interesante, que engancha al público y lo deja también, como al fiscal, con la duda. Y la gracia de todo es precisamente que este juego entre verdad y mentira acompaña a la espectadora después que hayan acabado los aplausos.

La literatura d’Erri de Luca es forja a partir d’una prosa succinta i destre que mira de carregar (sense ser carregosa) les frases amb el poder de la precisió. Els continguts que sovintegen les novel·les de l’autor italià no defugen mai la controvèrsia o la història recent del seu país, com és el cas d’Impossible.

L'assumpte que, entre d’altres, posa en joc L’impossible és la pugna entre el poder de l’estat  (més aviat del capitalisme) i els qui l’han desafiat i han actuat al marge del sistema. El sistema judicial (representat pel fiscal, un Bernat Quintana que atorga un aire sorneguer al personatge) té una opinió interessada i busca arguments per a confirmar-la, en lloc del procés invers que hauria de ser el lògic. El passat revolucionari de l’acusat (un Lluís Soler excepcional) i, per tant, el desafiament a l’estat i a l’ordre establert pren rellevància en els interrogatoris, tant com els detalls del cas.

El muntatge de Ramon Simó s’assenta en l'austeritat que demana l’estil lucanià, tant pel que fa a l’escenografia (de què també s’encarrega Simó) com als moviments dels intèrprets, que afronten els papers amb sobrietat i sense escarafalls. Al llarg de la representació, s’intercalen les escenes de l’interrogatori amb aquelles en què l’acusat, sol a la cel·la, diu en veu alta les cartes que escriu a una dona de qui només sabem que se l’estima. L’espectador no sap avenir-se que una obra sense pràcticament moviments dels actors transmeti, en canvi, un dinamisme misteriós. Penso que té a veure amb el joc de mirades, sobretot en el cas de l’acusat que, gairebé sense excepció, mira a un punt indefinit de l’espai quan escolta el fiscal/estat i només el mira quan li parla. Aquest joc es repeteix fins a l’última escena (que no explicarem aquí) i atorga a L’impossible una agitació i una tensió irresistibles de teatre íntim i commevedor.