La Veronal: Pasionaria

La Veronal engega amb La passió segons Sant Mateu, de Bach, un dels cims de la història de la música, un dels moments en què l'art amb més profunditat ha aconseguit explorar el més recòndit de l'ànima humana, per donar pas a una peça que, en canvi, per a endinsar-se en la deshumanització al segle XXI.

Els moviments dels ballarins són robòtics, espasmòdics. No sembla que siguin persones tot i que són antropomòrfics. El món que imagina Marcos Morau és habitat per éssers que no senten, que repeteixen patrons de moviment una vegada i una altra. Semblen sotmesos a una estranya força que no els dóna marge ni espai per a res més. Les màscares i les pròtesis col·laboren a despersonalitzar els habitants de Pasionaria.

La Veronal fa la seva lectura del nostre present, gens acomodatícia, com sempre.

Se abre el telón (¡viva los teatros que aún lo utilizan!). Un marco iluminado y estridente encuadra la escena. Una escenografía majestuosa firmada por Max Glaenzel nos muestra una escalinata y una especie de vestíbulo. Todo en penumbra, envuelto en grises y niebla. Al fondo, una ventana por la que se irán proyectando imágenes del cielo y del espacio, obras de Joan Rodon y Esterina Zarrillo. Progresivamente van llegando ellos, los miembros de la Veronal, vestidos con estética de los 50. Bailan, o más bien se mueven, como seres inexpresivos, como cuerpos sin alma. Son miembros de un planeta lejano, parecido al humano, pero en el que sus habitantes son incapaces de sentir emociones.

Como si de un capítulo de Black Mirror se tratara, Pasionaria nos plantea una realidad extraña e inquietante. Un mundo en el que personajes anónimos actúan de un modo frío, mecánico y centrado en el individualismo, sin empatía ni ilusión por nada. Ni siquiera los inmensos pasajes musicales crean algún efecto en las miradas ausentes de los bailarines. Música clásica, pero también momentos más contemporáneos, épicos e intrigantes. Juan Cristóbal Saavedra firma un sonido envolvente, perturbador y a alto volumen.

Marcos Morau traslada la idea distópica la danza a través de movimientos convulsos e indecisos. Los intérpretes son aquí muñecos robóticos, marionetas manipuladas y sin voluntad. Vemos solos, dúos y coreografías grupales precisas, pero todo desde la aparente falta de conexión entre los intérpretes, que ni se miran, ni se sienten, ni se inmutan por ninguno de los estímulos que se suceden. Quizás podemos distinguir una...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/pasionaria-la-veronal/

... jo m'he avorrit, no he entrat en el que intentaven explicar-me,  o no ho he entès (si hi havia alguna cosa a entendre). Ni l'escenografia ni la il·luminació m'han ajudat,l o sigui que he quedat ben fotut.

Ara, l'execució perfecte. Quina manera de disciplinar el cos i de transmetre sensacions... Llàstima.

 

 

Crítica completa »    https://bit.ly/2mLxLXz

Aquest espectacle, curiosament i per primera vegada, es va estrenar a Madrid al mes de juny als Teatres del Canal i farà temporada en el Mercat de les Flors al març de l’any vinent.

Malgrat que estàvem molt expectants per veure el resultat, poc ens imaginàvem que la nit d'ahir dijous, veuríem un dels espectacles de dansa més fascinants que hem vist mai, incloent-hi també els que hem vist de qualsevol formació nacional o internacional.

Ahir dijous de nou Festival Grec (el 30é espectacle que hem pogut veure dins del Festival), i de nou asseguts a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per veure l'estrena a Barcelona d'aquesta meravella que és PASIONARIA, un títol que arrenca, justament de la manca de passió dels habitants d'un planeta imaginari, que podria ser el nostre en un futur, on els homes i dones que són com els humans, però que ja no experimenten sentiments i es comporten per tant, com si fossin màquines o robots sense sentiments.

La Veronal és una companyia de Barcelona nascuda en 2005, amb un gran èxit arreu del món, i nosaltres en som seguidors d'ençà que els vam conèixer, hem pogut veure "Siena" en 2013, "Vorònia" l'espectacle inaugural del Grec 2015 i "Bologna:Pasolini" a la Fira de Tàrrega 2017.

En aquest nou treball de dansa-teatre, amb assessorament dramatúrgic de Roberto Fratini i Celso Giménez, no hi ha paraula, tan sols alguns sons estranys que no tenen cap significant i l'individualisme i la covardia són els valors que imperen en aquest món imaginari.

La fredor de la tecnologia ha tallat les relacions humanes. La deshumanització de la nostra societat, on les persones defugen el contacte amb els altres, no ens estan convertint a tots plegats en éssers robotitzats?

Ens presenten un futur inquietant, gairebé terrorífic, on l'única esperança, o no?, que s'entreveu, és un bebè que va de ma en ma, com si fos l'única llum entre tanta foscor.

Un món aparentment perfecte, ordenat, antisèptic, però que amaga éssers mancats de sentiments, d'il·lusions, de vida.

Les magnífiques interpretacions que ens han enlluernat pel seu domini del cos i la seva forta presència escènica han estat a càrrec d'Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez i Sau Ching Wong.

Una forma de ballar, que ells han batejat com a kova, on veiem gestos desarticulats i espasmòdics que sembla que individualitzin cames i braços de la resta del cos. En alguns moments màscares, pròtesis, i esferes s'incorporen en els seus moviments remarcant encara mes la seva deshumanització, l'absència total d'emocions.

Una inquietant escenografia de Max Glaenzel, amb una escala i un gran finestral des d'on veiem unes magnífiques imatges de Joan Rodon i Esterina Zarrillo amb planetes, estels, fenòmens atmosfèrics, .... Un telèfon que els connecta amb el món exterior?, i una porta de fugida? L'aparent normalitat de la escenografía, contrasta rotundament amb els moviments de les persones que l'habiten, tornant-la encara més inquietant.

Una posada en escena aclaparadora, inquietant, que va prenent un caire cada cop més asfixiant i ens fa preveure un final terrorífic. L'aparició de caixes de cartó que no sabem que contenen, l'embarassada lluminosa, la persona que baixa una vegada i una altra per l'escala, la copula a distància amb uns éssers emmascarats, el nino-bebè, els ballarins que de cop s'han transformat en monstres amb quatre cames o quatre braços, ....

Sense dubte, la música seleccionada és també un dels encerts indiscutibles de la proposta.

Una proposta que convida a la reflexió, és millor aquest món net i asèptic on tot sembla perfecte, l’ordre s’ha imposat i han desaparegut el dolor i la misèria? O potser aquest món sense passions ha perdut precisament allò que més valorem, la humanitat?

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

No se puede negar que La Veronal tiene un nivel técnico envidiable y que su carrera internacional está creciendo como la espuma. Las exigentes coreografías de Marcos Morau, junto con la técnica de todos sus bailarines, hace que nos encontremos ante una de las compañías de danza más importantes de Europa; una compañía afincada en Cataluña y con una ya larga y fructífera trayectoria. En Pasionària utilizan de nuevo su depurado estilo, denominado kova, en el que se distinguen sobre todo los movimientos sincopados y prácticamente robóticos. En esta propuesta sobre un mundo futuro totalmente deshumanizado el estilo le sienta como un guante, consiguiendo momentos realmente deslumbrantes. El problema viene, sin embargo, cuando la propuesta se queda en el estilo y no encuentra un desarrollo dramático ni un planteamiento conceptual fácil de seguir por el espectador. Es cierto que hay un inicio inquietante, un decorado todavía más misterioso -un poco al estilo de los belgas Peeping Tom-, y también la imagen amenazante de un planeta que recuerda mucho al de Melancholia, de Lars Von Trier. Pero no basta con todo esto. Las escenas piden algo más que no acaba llegando, y es una lástima, porque el espectador también lo espera. Con unos pequeños ajustes y un planteamiento menos ambicioso y menos abstracto, seguro que habría mejorado muchísimo.