La Rambla de les Floristes

La Rambla de las Floristes es la obra con la que el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Este conocido texto de Josep Maria de Sagarra describe como la famosa y querida Rambla barcelonesa es un lugar lleno de vida e historias. Jordi Prat i Coll coge la batuta de dirección y lleva la calle descrita por Sagarra al escenario con un tono moderno pero sin perder la esencia clásica de los versos del autor.

Esta obra me recuerda a un cuento, una historia dulce, tierna, que te explican en la cama antes de ir a dormir y te acaricia, llenando de amor tus pensamientos. Esto ocurre gracias a la cuidada y delicada escenografía que encontramos en escena, obra de Laura Clos, han aprovechado muy hábilmente el uso de flores, pero dotándolas también de relato creando una esencia realmente bella.

La caracterización de los personajes es el segundo punto que ayuda a recrear la atmósfera de cuento, junto con las interpretaciones de las actrices y los actores, donde destaca una brillante y dulce Rosa Boladeras que hace deslumbrar a Antònia, la florista más querida de la Rambla.

Es una expresión artística completa, puesto que encontramos también una danza sutil pero muy bien resuelta y, lo más agradecido, la música en directo, tanto por la melodía de un piano como por los números musicales que aparecen, dos o tres veces, acompañados de la agradable voz de Clara Altarriba.

La Rambla de las Floristes es un relato romántico, que hace disfrutar a cualquier persona que haya paseado por las calles barcelonesas, con una apuesta clara por la coherencia entre el arte actual y los clásicos.

Recuperar els clàssics, i els clàssics catalans és, sens dubte, un deure del teatre nacional de Catalunya.

I si un text manté una temàtica universal i tremendament actual i necessària com l’empoderament de la dona, la tria és, sens dubte, encertada.

I si el repartiment aposta per grans intèrprets, que no sempre se’ls dona oportunitats per a fer primers papers en grans muntatges, com és sens dubte, el cas de Rosa Boladeras i Xavier Ripoll, aleshores el meu aplaudiment és incondicional.

L’Antònia és aquell personatge femení fort, valent, tendre, irònic, còmic de vegades i molt dramàtic en d’altres, i Rosa Boladeras és excel·lent, i en escreix, en tots els registres. No puc dir ni un però d’ella. Ni del Ramon que interpreta en Xavier Ripoll. Res a dir. Impecables.

De la posada en escena, evidentment, tot va a gustos, he trobat a faltar la utilització de la immensitat de l’escenari en més ocasions de l’obra. En els cinc minuts finals fer ostentació de la profunditat m’ha semblat desaprofitat.

La Rambla a càmera lenta (ja entenc que podria interferir massa que fos un niu de vida i cridòria), no m’evocava “la meva rambla”, i la il·luminació l’he trobat “pobre” en ocasions que els protagonistes s’allunyaven de la parada de l’Antonia i quedaven, al meu parer, poc il·luminats. Insisteixo que és qüestió de gustos, i que el que en d’altres sales no demano, en el Nacional em fa l’efecte que de vegades es queda curt, pels mitjans de què disposa.

He titulat la meva ressenya amb una frase de l’Antònia, per què expressa tant allò que he sentit en aquesta posada en escena...Sentiment i paraula. El vers, tant ben dit, tan entenedor, tan col·loquial, acompanyat dels tons, musicalitats, textura i intencionalitats perfectes. Sentiments expressats en paraules i silencis, en mirades i gesticulacions mesurades i amb xiuxiuejos i crits. Enèrgic, sincer, fluït.

M’agrada la sororitat que traspua, un dels darrers mots inclosos al diccionari el 2019, que es posa en escena en un text de l’any 1935. Aquest cuidar-se entre dones, vigilar-se, estimar-se, defensar-se.

La rambla d’aquestes floristes que lluiten per sobreviure entre punxes i colors, entre perfums i pudors, en un temps, que com ara, cal reivindicar la independència i llibertat de tothom, i particularment de les dones.

Carme Canet

Companyia de teatre i altre cultures

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l'Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d'un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats .... Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d'un clàssic del teatre català, d'un text en vers que algú podria arribar a titllar de "caspós" i "empolsegat", però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l'Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l'altra ànima de les Rambles, l'Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d'abans, amb els ulls d'ara, tal com ja va fer amb "Liceistes i cruzados" (2014) o els "Jocs Florals de Canprosa" (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d'avui llençant les llums al cel, ... i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l'atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Una proposta amb una posada en escena realment magnífica, en el que té molta importància el moviment coreogràfic de Montse Colomé (un dels aspectes millor aconseguits), la senzilla però efectiva i vistosa escenografia de Laura Clos "Closca" que juga amb els colors de les flors per donar consistència al relat, la composició musical de Dani Espasa que interpreta al     piano David Anguera i acompanya amb la veu Clara Altarriba, la il·luminació de David Bofarull, el vestuari (destacar el curiós detall de les vambes ...) de Montse Amenós i el so de      Damien Bazin.

Ho completa tot, una bona caracterització d’Eva Fernández i un gran elenc actoral que acompanya la Rosa Boladeras, com Jacob Torres, Xavier Ripoll, Marina Gatell, Antònia Jaume, Albert Pèrez, Albert Ausellé, Berta Giraut, Carme Milán, Albert Mora i Carol Muakuku i els ja anomenats David Anguera, Clara Altarriba o Davo Marín.

Una revisió d’un clàssic amb una mirada d’avui, totalment recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

El TNC obre la temporada amb “La Rambla de les Floristes”, una obra de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll que és una autèntica meravella.

Josep Maria de Sagarra en la seva obra ens fa un retrat de la societat catalana del segle XIX, a partir d’un dels llocs més emblemàtics de Barcelona, la Rambla de les floristes. La Rambla de les floristes, aquella que ha inspirat a escriptors, poetes, cantants i pintors. La Rambla, centre neuràlgic de la ciutat, lloc on s’hi passegen amants, turistes, gent solitària i personatges ben curiosos. Punt de trobada d’actors ambulants, pintors, caricaturistes, retratistes i col·leccionistes. L’únic lloc de la ciutat que en el segle XIX s'hi venien flors, i que encara avui en dia s’hi conserva aquesta activitat.

Les principals protagonistes d’aquesta obra són les floristes, i d’entre elles l’Antònia, interpretada per una Rosa Boladeras en estat de gràcia, que n’és la principal. L’Antònia és l’ànima de la Rambla. Per a ella la Rambla ho és tot, casa seva, la seva vida i la seva llibertat. Ella és la Rambla. El seu amor per la Rambla és molt més gran que l’amor que li pugui oferir qualsevol home, per això no necessita casar-se per poder sentir-se lliure.

L’actriu Rosa Boladeras comparteix escenari amb Xavier Ripoll (Don Ramon), Albert Pérez (Sr. Puiggrós), Jacob Torres (Sr. Banús), Albert Ausellé (Lluís), Marina Gatell (Leonor) i la parella de joves enamorats Clara Altarriba (Carmeta) i David Anguera (Tonet). Berta Giraut, Antonia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora, Albert Pérez, Carol Muakuku.  

Prat i Coll ens proposa una combinació entre passat i present en molts dels aspectes de l’obra: escenografia, vestuari, caracterització, fets i personatges.

El text, tot i que és en vers no se’ns fan gens complicat d’entendre. Sagarra aconsegueix amb agilitat i enginy apropar-nos als personatges.

L'escenografia de Laura Clos “Closca” ens recorda molt a les parades que hi havia en aquella època: cavallets i taulons de fusta on a sobre hi posaven les plantes i les flors. Un esclat de colors que varia segons l’estació de l’any en que passa l’acció. Tres actes, tres estacions de l’any: primavera, tardor i hivern. Les tonalitats de les flors varien segons l’estació de l’any.

El vestuari de Montse Amenós és a primer cop d’ull d’època, tot i que els pentinats i el calçat són de caire més actual.

La música, tan present als muntatge de Prat i Coll, corre a càrrec de la batuta de Dani Espasa. Una de les cançons que es pot escoltar és la de “Les Floristes de la Rambla” de Miquel Porter interpretada al piano per David Anguera i la veu de l’actriu Clara Altarriba.

La il.luminació és una part molt importants dins d'aquest muntatge. Marca el temps i l'espai, i intensifica el protagonisme dels personatges. La llum marca les estacions de l'any, ens fa sentir la calor de la primavera i la fredor de l'hivern. En quin moment del dia ens trobem.

“La Rambla de les floristes” és un homenatge i una autèntica declaració d’amor a les floristes, símbol indiscutiblement impertorbable de la Rambla des de fa més d’un segle.

Penso que és bo recuperar els nostres clàssics, així que us recomano que no us perdeu aquesta proposta, és una autèntica joia.

 

Estamos ante un texto en verso, una obra clásica del teatro catalán, una pieza que muchos podrían encontrar anticuada y obsoleta… pero cuando se encienden los focos del TNC pronto nos olvidamos de todo esto. La musicalidad de Sagarra, la sutilidad y el trasfondo crítico de su obra (la burguesía catalana nunca quedaba bien parada con él, a pesar de formar parte de ella), así como la habilidad de Jordi Prat i Coll para afrontar la pieza como un texto nuevo, nos acaban convenciendo y entusiasmando. Y es que no estamos solo ante una reproducción mecánica, como tantas veces hemos visto en este mismo escenario, sino que estamos ante una reconstrucción que no olvida la tradición pero que la mira con ojos nuevos. El director sabe que tiene en las manos un gran texto, y lo aprovecha e interpreta como si nunca lo hubiera representado nadie. Esta libertad, que ya se tomó con Liceistes i Cruzados o Els jocs florals de Canprosa, da como resultado un espectáculo vistoso y esperanzador. No es malo revisar nuestros clásicos, pero hay que equilibrar bien el respeto y la osadía.

Otro de los grandes puntos fuertes del espectáculo es la forma de decir el verso, que en el caso de Sagarra presenta algunas dificultades añadidas. Su verso es natural y fluye de una forma casi orgánica, pero también tiene una música muy marcada que puede dar pie a cantinelas o formas de decir estereotipadas. Creo que se ha tenido bastante cuidado al respecto, dando la sensación en muchas ocasiones de que el verso era solo una entelequia nuestra. En este sentido, hay que destacar el trabajo de Rosa Boladeras, que lleva el peso de la obra y que con este personaje da un salto muy grande como actriz indispensable de nuestro teatro. Quizás hacia el final su gestualidad resulta un poco exagerada, pero la verdad de la tía Antònia no se la podrá sacar nadie. Quizás no tiene el aura mítica de una Sardà, pero sí aporta el alma y la delicadeza que requiere la función. Un gran trabajo que tendría que ser largamente recompensado…

El otro gran pilar de esta Rambla es todo el trabajo estético, que podríamos repartir entre el trabajo puramente escenográfico (magnífica producción de Laura Clos i David Bofarull) y toda la parte coreográfica y de movimiento que se desarrolla en un segundo término. Creo que este último trabajo, precisamente, aporta un hecho diferencial muy importante, puesto que las supuestas «almas» de la Rambla dan un sentido extra a la función. Por otro lado, las tres o cuatro intervenciones musicales también suman a la propuesta, tanto por la información suplementaria que nos dan como por estar muy bien ejecutadas. La única pega que podría poner es el travestismo de algunos personajes secundarios, que raya con lo grotesco, o algunos detalles de vestuario (las bambas no quedan mal, pero toman un protagonismo innecesario). De todas formas, son detalles pequeños en medio de un acierto tan necesario.

Después de Els jocs florals de Canprosa, había una cierta expectación ante la nueva puesta en escena de un clásico del teatro catalán por parte de Jordi Prat i Coll, de nuevo, en el Teatre Nacional. Curiosamente, en La rambla de les floristes nos encontramos una apuesta diferente de lo que, quizás, algunos esperaban pero no por eso menos efectiva e interesante. Con esta adaptación del magnífico texto de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demuestra que su talento como director es versátil y que su personalidad va más allá del gamberrismo, la mirada paródica de nuestro folclore y las canciones de verbena. En este caso, el montaje apuesta por hacer un emotivo homenaje a las Ramblas y el alma de una Barcelona herida, a través de alegorías poderosas pero también de los personajes que la habitan (o que lo hacían, hace ya tiempo). El espectáculo resulta dinámico y, en ocasiones, conmovedor, y encuentra un bonito equilibrio entre modernidad y respeto por su espíritu original que es menos habitual de lo que parece. La actriz Rosa Boladeras brilla con luz propia con una interpretación de premio, bien rodeada por actores de peso (Jacob Torres, Xavier Ripoll) y la frescura de los más jóvenes y carismáticos Clara Altarriba y David Anguera (que, además, toca deliciosamente el piano en directo), entre otros muchos. En conjunto, el ejercicio es sólido, a pesar de que la conexión entre la parte más metafórica y las escenas con texto no siempre conectan de la forma más perfecta. En todo caso, estamos ante un buen ejemplo de trabajo bien hecho que nos recuerda que para acercar un clásico al presente no es necesario que caricaturizarlo y que el respeto por el original no siempre implica olor a rancio.

No, esta adaptación de Prat i Coll no es como Els jocs florals de Canprosa; esto no es una fiesta, no hay ironía ni desenfreno (que tanto agradecimos; bueno, la rifa, no tanto), aquí encontramos una adaptación más contenida y serena. No creo que sea por eso pero no me llegó casi ninguna emoción. No ayuda, seguramente, que la Rambla nos guste o no, no es lo que era. Los barceloneses ya no la pasean, no van a ver y dejarse ver y han sido sustituidos por una corriente incesante de turistas, presas fáciles de la delincuencia y restaurantes de dudosa calidad.

Una escenografía – más sencilla de lo que nos tiene acostumbrados la Sala Gran del TNC- con los icónicos plataneros y paradas de flores preciosas, protagonistas como es debido, que mutan según las estaciones y son un estallido de colores, un ramo cromático hipnótico, que nos impacta, con su delicadeza y también fuerza y ​​expresividad. Cromatismo que se complementa perfectamente con la iluminación, magistral, y el vestuario de época, colorido que no estridente, con bambas, que es moderno, como poner faldas los chicos. No me convenció tanto, por no entenderlo del todo, la parte posterior a la Rambla, un espacio etéreo donde transitan, supongo, los espíritus de la Rambla. No acaba de ligar este trasfondo tan contemporáneo y onírico, con la Rambla y personajes tradicionales que vemos.

De hecho, tuve la sensación de estar viendo una pieza de museo, bien bonita, que hay que recuperar como patrimonio cultural pero que (me) cae muy lejos. El problema es que el texto de Guimerà (conmigo) no resuena, especialmente la parte que más gusta, la identificación total de Antònia con la Rambla, el rechazar todo lo que no sea ser florista porque en la Rambla es donde late la ciudad y ella es figura capital. Sí me sorprendió muy positivamente, en cambio, que se denunciaran temas como la dependencia y vulnerabilidad de la mujer a la figura del marido.

Sí disfrutamos de una notable interpretación de Rosa Boladeras, como absoluta protagonista, una mujer de ideas claras, dura y compasiva al mismo tiempo, adelantada a su tiempo. De hecho, Antònia eclipsa el resto de personajes, demasiado planos y que sólo se explican por estar a su servicio.

Lo mejor: cómo el verso no suena recargado ni arcaico sino natural y delicioso.

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat.

Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l'escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les "ànimes de les Rambles" que deambulen amb gàbies buides a les mans. La Rambla... de Prat i Coll és l'enfrontament (entès com a posar una enfront de l'altra) d'unes Rambles, les de l'Antònia, que són les de la llibertat, aquell lloc en què una dona pot escollir la independència i l'emancipació en lloc del matrimoni que empetitia la dona. Antònia escull de quina manera vol estimar, i ho fa perquè és a les Rambles i no a qualsevol altre lloc. Darrere, els esperits d'unes Rambles que ja no són i els esperits dels qui hi han mort: són les Rambles que neguen la llibertat de l'Antònia.

Aquest emmirallament no té prou força, entre d'altres coses per la interpretació poderosa de Rosa Boladeras, que atrau per la dicció, per la frescura i per allò que no té nom, que és misteriós, allò pel qual anem al teatre. Colors almodovarians per a l'escenografia i homenatges musicals al Donald O'Connor de Singing in the rain.

Prat i Coll no ha diluït del tot el to meloset del text, tot i que se n'ha sortit a l'hora d'emfasitzar la part més política de Sagarra. Bona arrencada de temporada al TNC.