La Llamada

buen día la he visto en Madrid 3 veces. Excelente que vuelva a Barcelona de nuevo mucha mierda

Me parece que es mejor que la película, seguramente por la frescura que se vive en el escenario y por la increible voz de Ruth Lorenzo y la faceta cómica de Roko, aunque todo el elenco es muy bueno. Apenas necesita nada más para hacer que todas las noches se agoten las localidades.

Una història plena de sentiment i bona música on s’ha de reconèixer que tots ho fan molt bé. Quina barbaritat! I quin repartiment més carismàtic. Una obra que t’omple d’optimisme i de bon rotllo, et fa creure que tot és possible i te’n vas a casa ballant i somrient. No us la perdeu. L’obra és una festa!!. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/09/27/la-llamada/

Quin goig veure el Teatre Poliorama tant a petar de joves vibrant amb les cançons i l’espectacle! La llamada té tots els ingredients per ser un èxit: és una comèdia lleugera, que parla sobre la diversitat i el respecte i, a més a més, compta amb música i amb cares televisives.

És tot un entreteniment per passar una bona estona per tots els públics, però sobretot cridarà l’atenció dels més joves (cosa que és d’agrair que una obra tant positiva serveixi per apropar-los a la cultura). Té una estètica un tant reguetonera que pot tirar enrere a molts, però també es nota que hi ha molt de sentiment.

Nosaltres vam veure a la Nerea, la Roko, la Mar Abascal i la Ruth Lorenzo. Aquesta última es va menjar la funció amb la seva veu i la seva presència. Va ser espectacular i el públic va embogir cada cop que apareixia en escena (i no és per menys!).

No me gustó demasiado la película.
No pensaba ir a ver el musical. Pero me hacía gracia ver el estreno en el teatro musical de La triunfita Nerea y ademas estaba Ruth Lorenzo como Dios.
Así que pallá que he ido!
Y he salido muy contento. El musical gana mucho en su versión teatral.
Aunque la historia sigue siendo la que es y me resulta demasiado simple. Aunque no tenga ninguna canción original con la que salgas del teatro tarareando. Aunque expriman demasiado los chistes de la monja tontorrona…
A pesar de todo esto… La Llamada llena plateas, y de gente joven. Y eso me gusta mucho! Además publicó que lo disfruta y vibra!!
He disfrutado mucho de la gente aplaudiendo, riendo, emocionándose y cantando con los protagonistas.
Y además es que la Lorenzo canta que te mueres. Todo hay que decirlo!
Pues que salgo contento del campamento La Brújula! Ya está! Ya lo he dicho! Jajajaja

Las cuatro actrices están geniales en sus papeles y hacen de La llamada una comedia de diálogos muy ágiles con buenas salidas que fluyen con naturalidad y mucho humor, pero es que ademas las actrices se relevan también brillantes cuando tienen que cantar. Y claro está, por encima de todas esta Dios que es omnipotente . La obra también es un buen musical. Puedes leer la crítica completa en el blog https://elrincondeltaradete.blogspot.com/2019/09/critica-teatro-la-llamada-de-javier.html

Ahir vaig estar al Poliorama veient aquesta comèdia musical escrita i dirigida per ¨Los Javis¨, Javier Calvo i Javier Ambrossi. La veritat és que anava amb poques expectatives, perquè el text s’aparta bastant del que normalment m’agrada però he de reconèixer que vaig rebre molt més del que esperava i ho vaig passar francament molt bé. Ens situa en un campament d’estiu tutelat per monges on dues de les adolescents, estan apartades de la resta pel seu comportament totalment contrari a les estrictes normes dictades per les monges. I a una d’elles cada nit se li apareix Déu cantant cançons de Whitney Houston. Com veieu a l’argument no cal buscar-li transcendència però si et deixes portar per la seva frescor, els seus gags alguns molt divertits i el seu ritme trepidant, acabes formant part de la festa i descobreixes que darrera de tot hi ha un missatge sobre l’amistat, la recerca de identitat i sobretot un cant a l’amor i a la llibertat sexual. L’escenografia és molt simple, una llitera de campament i una gran escalinata il·luminada per on baixa Déu del cel, però el que fa atraient la posada en escena és l’espectacular il·luminació i els efectes visuals de fum i llum. La part musical fantàstica amb una bande rock de quatre músics guitarra, teclat, baix i bateria que són presents tota la representació i toquen de meravella. Tres o quatre cançons escrites per a l’obra amb lletres al·lusives al tema i la resta alguna cançó de Presuntos Implicados i les cançons de W. Houston que canta Déu. Pel que fa a la interpretació hi ha diferents repartiments segons el dia. Ahir van ser Nerea Rodríguez (Maria) la noia que veu i parla amb Déu que va estar fantàstica, Lucia Gil (Susana) l’amiga de la Maria molt correcta, Mar Abascal (Sor Bernarda) la monja rondinaire i autoritària que compleix perfectament el seu personatge, Roko ( Sor Milagros) la monja jove i manipulable super divertida un crac, genial i per fi Richard Collins Moore (Déu) que per a mi va estar irregular, algunes cançons bé però en altres va desafinar en més d’una ocasió. Tinc la i impressió que Ruth Lorenzo el dies que actua, el millora. Dues hores sense haver de pensar en res que passen volant i que recomanaria, però crec que les entrades estan exhaurides per a totes les sessions o en queden molt poques soltes.

Todo
Me ha encantado

hola,la he visto en madrid 6 veces esta super excelente continuara por mucho tiempo,porque aquí dura 90 minutos y en madrid 2 horas.