La Llamada, de Javier Calvo y Javier Ambrossi, comenzó como un musical underground en el hall del Teatro Lara de Madrid, pero el público y la crítica lo llevaron hasta el escenario principal donde ha colgado el cartel de “localidades agotadas” desde entonces. La Llamada es un musical con canciones originales y una banda de rock en directo. Una comedia sobre la amistad, el primer amor, la búsqueda de la identidad, el electro-latino y Whitney Houston que en el 2017 llegó al cine con el mismo éxito.
Sinopsis
Segovia. Campamento cristiano La Brújula. Bernarda, una monja recién llegada, quiere salvar el campamento con su canción “Viviremos firmas en la fe”. La Hermana Milagros, una joven con dudas, recuerda lo mucho que le gustaba Presuntos Implicados. Y María y Susana, dos adolescentes castigadas, tienen un grupo que se llama Suma Latina. Pero desde que Dios se le aparece a María una noche, todo está cambiando. Y es que a Dios le encanta Whitney Houston.
La Llamada es una epopeya en clave Disney con actuaciones musicales que sigue el desarrollo de una comedia romántica, pero trasciende y juega con todos estos géneros para acabar siendo un canto a la libertad y al primer amor.
Reparto por días:
Nerea Rodríguez: 12, 13 i del 18 al 29
Andrea Guasch: 14 i 15
Lucía Gil: del 12 al 29
Mar Abascal: del 12 al 29
Roko: del 12 al 29
Ruth Lorenzo: 12, 13, 26 i 27
Raoul: del 20 al 22
Richard Collins Moore: 14, 15, 18, 19, 25, 28 i 29
Ahir vaig estar al Poliorama veient aquesta comèdia musical escrita i dirigida per ¨Los Javis¨, Javier Calvo i Javier Ambrossi. La veritat és que anava amb poques expectatives, perquè el text s’aparta bastant del que normalment m’agrada però he de reconèixer que vaig rebre molt més del que esperava i ho vaig passar francament molt bé. Ens situa en un campament d’estiu tutelat per monges on dues de les adolescents, estan apartades de la resta pel seu comportament totalment contrari a les estrictes normes dictades per les monges. I a una d’elles cada nit se li apareix Déu cantant cançons de Whitney Houston. Com veieu a l’argument no cal buscar-li transcendència però si et deixes portar per la seva frescor, els seus gags alguns molt divertits i el seu ritme trepidant, acabes formant part de la festa i descobreixes que darrera de tot hi ha un missatge sobre l’amistat, la recerca de identitat i sobretot un cant a l’amor i a la llibertat sexual. L’escenografia és molt simple, una llitera de campament i una gran escalinata il·luminada per on baixa Déu del cel, però el que fa atraient la posada en escena és l’espectacular il·luminació i els efectes visuals de fum i llum. La part musical fantàstica amb una bande rock de quatre músics guitarra, teclat, baix i bateria que són presents tota la representació i toquen de meravella. Tres o quatre cançons escrites per a l’obra amb lletres al·lusives al tema i la resta alguna cançó de Presuntos Implicados i les cançons de W. Houston que canta Déu. Pel que fa a la interpretació hi ha diferents repartiments segons el dia. Ahir van ser Nerea Rodríguez (Maria) la noia que veu i parla amb Déu que va estar fantàstica, Lucia Gil (Susana) l’amiga de la Maria molt correcta, Mar Abascal (Sor Bernarda) la monja rondinaire i autoritària que compleix perfectament el seu personatge, Roko ( Sor Milagros) la monja jove i manipulable super divertida un crac, genial i per fi Richard Collins Moore (Déu) que per a mi va estar irregular, algunes cançons bé però en altres va desafinar en més d’una ocasió. Tinc la i impressió que Ruth Lorenzo el dies que actua, el millora. Dues hores sense haver de pensar en res que passen volant i que recomanaria, però crec que les entrades estan exhaurides per a totes les sessions o en queden molt poques soltes.
Todo
Me ha encantado
hola,la he visto en madrid 6 veces esta super excelente continuara por mucho tiempo,porque aquí dura 90 minutos y en madrid 2 horas.