Els gossos

Amb el foc de l'espelma d'un pastís d'aniversari hi cremen anys de silencis, dubtes, pors, retrets i insatisfaccions no resoltes. Quan l'homenatjada demani un desig i bufi fort sortiran disparades en totes direccions, com armes esmolades per obrir-se pas després de tant de temps amagades. I la comèdia estarà servida.

La comèdia familiar de Nelson Valente és salvatge, intensa i violenta. No provoca un hihihahà superficial i lleuger, sino que et glaça el somriure amb la força de l'huracà que es desferma quan algú gosa assenyalar que alguna peça grinyola en l'engranatge (sic Mònica Terribas). Aquell moment en què tot es trenca. Fa riure d'incomoditat, d'al·lucinar amb les converses dantesques d'unes persones que algún dia es van estimar però que no són capaces d'escoltar ni respectar l'altre, i menys d'acceptar que el temps ens canvia a tots i ens hi hem d'adaptar. Malgrat tot no és malrollera: surts del teatre amb ganes de posar sobre la taula familiar totes les teves inquietuds i emocions, abans d'acabar com les pobres bèsties a qui has estat espiant durant una mica més d'una hora.

La màgia de l'espectacle rau en la quotidianitat (tan argentina) del text i la posada en escena, i les superbes interpretacions de Sandra Monclús, Mercè Arànega, Joan Negrié i Albert Pérez. Ens acompanyen subtils i precisos en un esfondrament emocional lent i catàrtic. Monclús i Arànega acaparen atenció, bona part de l'obra, més pel que callen que pel que diuen. És una delícia divertidíssima només d'observar el subtext de les seves mirades, especialment el primer llarg silenci de Monclús, i en les anades i vingudes de l'altra fins al minibar. Sens dubte una de les comèdies de la temporada.

Potser no es tracta d'un tema massa original ni d'una forma d'explicar l'argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l'autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda... i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d'aquí els personatges van mostrant-se sense cap pudor i van tenint la seva oportunitat d'explicar-se, o dit d'altra manera... el seu moment de lluïment, o els seus cinc minuts de glòria. Tot plegat per explicar-nos el que costa sortir de les presons quotidianes que ens fabriquem tots... també els que estem entre el públic, naturalment.

La interpretació és l'altra gran pota en que se sustenta aquest espectacle. Res seria el mateix sense les actuacions de Sandra Monclús, Albert Pérez i Joan Negrié... però sobretot de Mercè Arànega, que sembla acabada de sortir d'una versió costumista de Qui té por de Virginia Woolf. És cert que a vegades he trobat que els moments de divagació o semi-improvisació -tan típics del teatre argentí- semblaven excessivament marcats i assajats. Tot i així, val la pena endinsar-se en el darrer artefacte de Nelson Valente, que després d'El declive i El loco y la camisa ja suposa un referent obligat dins de les nostres cartelleres.

La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho.

Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els exemples més emblemàtics. A Els gossos, Valente ens presenta l’enèsima història sobre una família disfuncional que tracta com poden de suportar la rutina que els ofega. La trama no és especialment original però el seu in crescendo des de les converses més anodines a l’esclat emocional on tota la insatisfacció dels personatges surt a la llum està tan ben construït que captiva. El quartet d’intèrprets maneguen el ritme amb audàcia, matisen cada diàleg amb gràcia i intensitat i, en especial, una fantàstica Mercè Arànega brilla per la veracitat del seu cinisme. Es tracta, en definitiva, d’una proposta sobre l’acceptació de la infelicitat, explicada amb un sentit de l’humor tan fosc com enginyós, que aconsegueix divertir i incomodar a parts iguals, des del poderós mecanisme de fer-nos reflexionar com espectadors sobre les nostres pròpies misèries.

Nelson Valente, autor molt reconegut a casa nostra des de l'estrena "El loco y la camisa” (2014) a La Villarroel i “El declive”(2018), el primer espectacle del cicle del OfflaVillarroel , entre altres, ens torna a sorprendre amb  "Els Gossos", una obra que va néixer  per encàrrec del  Festival Grec de Barcelona i la Sala Trono, però no ha estat fins ara, a causa de la crisi sanitària del Covid-19, que s’ha pogut estrenar a La Villarroel.

 “Els Gossos” és el primer text de Nelson Valente que s’estrena abans a Catalunya que a Buenos Aires.

De la mateixa manera que anteriors obres de Valente, “Els Gossos” parteix d’un fet quotidià en el que molts de nosaltres ens hi podríem sentir identificats, com pot ser la celebració d’un aniversari familiar, convertint-lo en una situació grotescament teatral. Realisme intel·ligent, amb un llenguatge proper ,enginyós i amb doble sentit.

Nelson Valente animalitza la vida dels protagonistes fent-los actuar, metafòricament com a gossos. Uns gossos fidels i silenciosos que obeeixen les ordres d’un amo manipulador, però quan arriba el moment de dir prou són capaços d’ensenyar les dents i bordar per defensar el seu espai.

A “Els Gossos” l’autor argentí ens proposa, en forma de tragicomèdia,  una mirada sobre les nostres vides i la insatisfacció que hi trobem en elles, provocant una sèrie de preguntes, dubtes, inconformitats, retrets, angoixes i reflexions, com possiblement molts de nosaltres ens hem fet al llarg de la nostra vida.

Preguntes com, qui soc?, és això el que realment vull?, m’agrada el que sóc?,  és així com vull passar el meu temps?

Reflexions sobre el valor de la nostra llibertat, el desgast emocional en les nostres relacions, les obligacions que hem anat adquirint al llarg dels anys i les pautes que ens han dit que hem de seguir perquè així és com ha de ser o s’ha de fer.

A part d’un text intel·ligent a “Els Gossos”  gaudireu d’un repartiment de luxe. Mercè Arànega, Albert Pérez, Sandra Monclús i Joan Negrié ens regalen moments realment excepcionals. Brutals les cares de Mercè Arànega i Albert Pérez. 

 

Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l'altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l'espectador. En aquest sentit, s'aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d'humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, en definitiva, de ser imperfectes en tot moment. Aquí també juga la gran feina dels quatre actors que saben trobar el punt ambivalent fusionant excel·lentment la part còmica amb la més dura, molt ben dirigits pel mateix autor que aporta el ritme adequat pel seu text.

Així doncs, ens trobem davant d'una bona comèdia que encerta a l'hora de trobar uns personatges que tracten una temàtica altament realista amb la que l'espectador se sent identificat, fent-lo riure, però alhora fent-lo enfretar amb la crua realitat.

Tal i com ja passava a El loco y la camisa, els eixos temàtics en què posa el focus Nelson Valente són la família i la revelació d'una veritat latent fins aleshores. Les "famílies de Valente" són el lloc perfecte on soterrar els sentiments més profunds, on encaixonar tot allò que no es diu, de vegades per no fer mal, però sempre per a no trastocar una realitat donada, les convencions. Aquí és on rau la força dramàtica dels textos de Valente, en la tensió entre la necessitat de prendre les regnes de la pròpia existència i la por de desafiar l'allò establert que gaudeix de la protecció d'un sistema ferri.

La Laura (Sandra Monclús) és, aquest cop, qui experimenta la revelació i el conseqüent trasbals. Podria haver-ho deixat passar, però no ho fa, i aquesta decisió destapa la caixa de Pandora particular d'aquesta família i, possiblement, la d'una societat adotzenada i refractària als canvis que puguin posar en perill els seus privilegis. És estranyament inquietant la primera mitja hora de representació. La Laura roman asseguda al sofà escoltant una conversa anodina dels seus sogres amb el seu marit. Més tard sabrem que mentre assenteix amb somriure impostat, està pensant si abordar o no un tema que esdevindrà un terrabastall per a la vida còmoda de què gaudeixen. Sandra Monclús és capaç, sense obrir la boca, d'atraure l'atenció dels espectadors, que intueixen que és en aquest personatge on el conflicte prendrà forma.

El text de Valente construeix tot el plantejament de la història a partir d'un sentit de l'humor que exerceix la funció de distanciament respecte dels personatges i que, al final, haurà estat una manera de suportar la calma d'abans de la tempesta. Valente encerta amb el to i la dilatació de les escenes que enuncien que alguna de grossa està a punt de passar. D'altra banda, la ingenuïtat amb què els personatges joves entomen l'embat del destí anuncia de manera massa evident el desenllaç. L'Emilio (Albert Pérez) és el representant del sistema a la família i l'encarregat de sufocar la rebel·lió a partir d'una gran interpretació que sap amagar en la subtilitat dels seus actes i de les seves paraules la perversió del missatge neoliberal que inhibeix qualsevol intent de dissidència. Mercè Arànega, potser en el seu últim paper, se celebra a sí mateixa amb un desplegament de talent gens comú, un ritme precís en el dir i un magnetisme a prova de bomba.

Celebrem Mercè Arànega i celebrem Els gossos!

Els Gossos és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, on veiem com el dia a dia d’una família acomodara és capgira totalment. Però comencem parlant una mica de Nelsol Valente, si heu vist El loco y la camisa o El declive que vam poder veure fa temps a Barcelona, aquest cop torna amb Els gossos amb una tempatica semblant. També vam veure Lontano Blue a La Badabaloc. Nelson torna amb la familia que sembla que tan li obsessiona i tan bones obres hem vist Aquest cop ens parla de la felicitat i del que deixem per aconseguir-la. Tenim a escena a quatre personatges, dues parelles que assisteixen a un sopar d’aniversari. Per un costat els amfitrions Sandra Monclús i Joan Negrié, i els parells d’ells amb Mercè Arànega i Albert Pérez. Tots quatre són uns personatges que he reconegut al moment. Per un costat vivint la rutina d’any rere any que es pot veure durant la primera part de l’obra. Aquesta part possiblement és la més divertida. A partir d’un moment, tot sembla que se’n va a la merda i tenim un gir de 180 graus. A partir d’una reflexió, tothom és pregunta si som feliços i que hem de fer per ser-ho. Els diàlegs semblen insubstancial, i sembla que l'hem escoltat altres vegades en les nostres converses diàries. Però ho fa amb tanta gràcia que podries tornar a escoltar-los i gaudir-ne altra cop. Fins i tot, veiem com els silencis ens posen dels nervis i que ningú vol afrontar-los i per aquest motiu omplim amb frases sense sentit.



Aquests petits moments que ens serveixen amb un sentit d'humor que ens fa somriure, són els que he comentat que eren els més divertits. Possiblement per ser molt més reals.





Tots quatre actors han estat meravellosos, però quan els sogres tenen protagonisme (en una part de la conversació o en diferents moviments) és quan Mercè Arànega i Albert Pérez brillen. Però no puc deixar de mencionar tant a la comicitat de Joan Negrié i com amb molt poc, Sandra Monclús ens fa riure. L'obra en conjunt m'ha agradat molt, he sortit content i pensant que els 90 minuts que han durat s'han fet curts. Creieu-me si us dic que aneu al teatre a divertir-vos i possiblement veureu que la felicitat és molt més a prop del que pensem; però possiblement ho deixem per a les setmanes vinents.



Ara ho puc dir, he estat entre votar entre 4 estrelles o 5 estrelles. Però això de tenir poc marge per valorar l'obra ho deixaria en un 4.5, que s'ho val. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

“Todos tenemos derecho a hablar y ser escuchados” esta afirmación es el detonante de una crisis familiar tremenda en casa de Laura y Albert durante la comida para celebrar el 40 aniversario de ella. En esta cita culinaria no solo está el matrimonio, sino que también están invitados la Alicia y el Emili, los padres del Albert. Lo que empieza como una celebración normal, pronto se transformará en una gran discusión donde todos dirán por qué no son felices o qué les gustaría cambiar en sus vidas.

Una conversación cotidiana aguanta la situación justo antes de soplar las velas de cumpleaños. Mientras el Emili recuerda cada uno de los perros que ha tenido y como se comportaban, Alicia lo soporta bebiendo vino y whisky, Albert asiente a cada recuerdo de su padre y Laura, apartada sentada en el sofá, está físicamente, pero su mente está en otro sitio. En pocos minutos nos damos cuenta que el principal problema que tiene esta familia es que todos hablan, pero ninguno de ellos escucha al resto. Alrededor de esta premisa girará todo.

El texto, frenético y muy bien entramado, va exasperando al público e incomodándolo con ciertas actitudes que reconoce como propias. La necesidad de llenar el silencio con cualquier palabra o la falta de valor para decir cómo se siente cada personaje para no hacer daño al resto se nos muestra como un espejo de nuestra vida. Hace reflexionar sobre ciertos momentos o actitudes, adoptadas socialmente, pero que tienen que erradicarse o modificarse para poder ser más felices.

Con una puesta en escena sencilla y funcional, el texto llega a su versión más óptima gracias a las actuaciones de los intérpretes de cada personaje. Mercè Aránega como Alicia está excelsa, como siempre, aunque queda corto su papel, podría haber habido más mala leche o más explosión (¡sí, aún más!). Albert Pérez increíble, pero al Emili se le acaba odiando de una manera intensa, pero el objetivo del texto es que exaspere… i lo consigue. Joan Negrié muestra a un Albert que evoluciona a lo largo de la trama, para acabar tirando atrás todo lo conseguido en el último minuto. Un personaje muy humano, interpretado de manera brillante. Sandra Monclús con su interpretación de Laura es quien marca la diferencia en la situación cotidiana y, aunque consigue interpelar al espectador/a, quizás es el personaje que queda más eclipsado. En el texto, pero también en la interpretación.

Divertida, reflexiva, y en ocasiones demasiado intensa, esta obra provoca una reflexión en el público que saldrá del teatro pensando si su vida le hace feliz. Id con precaución.