El policía de las ratas

En temps on la pèrdua de drets essencials sembla que va en augment, així com la diferència (cada cop més ample) entre rics i pobres, textos com El policía de las ratas de Roberto Bolaño resulten més impactants i necessaris que mai. Adaptat i dirigit pel sempre inquiet Àlex Rigola, l’obra és un thriller addictiu, mòrbid i, per moments, esgarrifós, amb només dos actors omplint l’escena juntament al cadàver d’una enorme rata morta. La proposta, si bé s’acosta perillosament a la lectura dramatitzada, també demostra que el relat de Bolaño és prou sucós com per hipnotitzar al públic i transportar-lo psicològicament a les clavegueres de la nostra ànima. Andreu Benito i Joan Carreras donen veu i cos als diversos personatges de la història amb sobrietat i solvència. A més, els pocs elements que fan servir acompanyen perfectament la tensió acumulada de l’atmosfera d’allò que se’ns està explicant. Rigola aconsegueix tallar la respiració, angoixar i, sobretot, entretenir de la manera més brutal, recolzant-se tot el que pot sobre l'extaordinari text de Bolaño. I, tot i que el final és ambigu i anticlimàtic, el fet és que com al·legoria de l'alienació social i existencial que estem patint avui en dia impacta al bell mig del nostre dolor. Tristament, mai ens havíem sentit tant a prop de les rates.

Decía Rigola en el Kosmopolis del año pasado que Bolaño hace poesía cuando hace prosa. No le falta razón, los textos de Bolaño tienen una música especial, una forma de narrar hipnótica, un ritmo que te acompaña tiempo después de haberlos leído… Pero no es menos cierto que Àlex Rigola entiende al autor chileno y es capaz de dar vida a sus textos como si fueran propios. La gran maestría que mostró con su adaptación de 2666 regresa intacta en esta El policía de las ratas, en la que se acompaña de dos de sus actores fetiche, Joan Carreras y Andreu Benito, para rematar la faena y no dejar cabos sueltos. El resultado es un montaje emocionante, que te angustia y te fascina. Otro imprescindible de la temporada.

Más información

Una puesta en escena mínima pero claramente intencionada y efectiva para un gran texto. Àlex Rigola vuelve a traer al teatro una obra de Roberto Bolaño y apuesta para dejar todo el protagonismo a las palabras, el cual se traslada a las voces sobre el escenario.

Una propuesta que nos obliga a ponernos en la incómodo piel de una rata, a sentir su mundo donde lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través de sus ojos, de su gusto, de sus orejas, de su olfato, de su tacto… y por si algún espectador se despista en algún momento, una rata muerta de tamaño humano sobre el escenario blanco. Aun así la historia atrapa y es difícil desconectar mientras sigues esta investigación sobre unas extrañas muertes por parte de un roedor detective llamado Pepe lo Echa, personaje central de la historia. Entre pesquisas aparecen reflexiones sobre la condición del individuo, sobre su lugar en la sociedad, sobre aquello socialmente aceptado, sobre la vida y la muerte… Un thriller con mucha sustancia.

Això és el que li diuen el forense i el comissari a la rata policia José, perquè no volen posar en perill l’ordre establert, però el funcionari honrat vol continuar investigant malgrat veure que s’està posant en un camí ple d’espines. Rigola, possiblement un dels intel·lectuals que millor han comprés Bolaño, ha bastit una peça magnífica, de les que et fan pensar i dubtar, i... Dins una escenografia genial de Max Glaenzel, Benito i Carreras han donat una lliçó d’interpretació dirigida pel mateix Rigola. Teatre de categoria del que t’obliga a pensar . La funció no s’acaba quan baixa el teló i s’apaguen els focus, sortosament.

Quan de petit veia els caçadors fent de les seves vora casa, el pare em deia que l’home era l’únic animal que matava pel plaer de matar. Per fer que les rates, que no maten rates, les acabin matant i sense motiu aparent, només cal humanitzar-les. Bolaño se’n surt prou bé i Rigola se’n aprofita. El text original està escrit en primera persona. La dramatúrgia intenta evitar que es converteixi en un monòleg i fa que algunes referències a tercers en el text original, acabin convertint-se en rèpliques. No sé si calia. Tot i així, no poden evitar (ni ho volen, per això posen micròfons davant dels actors) un protagonisme de la veu narrativa  en detriment de l’acció, que és pràcticament nul·la. Joan Carreras porta el pes de la funció, narrant de cap a peus el relat de Bolaño sense deixar-se una coma. A Andreu Benito li toca fer el paper d’espàrring, canviant de personatge quan toca i impostant la veu per marcar les diferencies. Tampoc sé si calia. Un thriller a les clavegueres, que manté la atenció del públic durant 55 minuts. El tàndem Rigola-Carreras torna a funcionar.  No se la perdin.