El Gegant del Pi

Com ens influeixen els nostres avantpassats?

Sabem o creiem que heretem molts trets dels nostres avantpassats (físics, manera de fer, caràcter...).
La manera de fer, la ideologia, les actituds, els recursos, la manera d'afrontar la realitat i els problemes, l'ambient, la conducta i les creences dels nostres familiars ens pot afectar o influenciar?

El gegant del Pi és un monòleg escrit i interpretat per l'actor Pau Vinyals. Es tracta d'una peça d'autoficció que parla dels silencis que habiten dins la família.

Aquest projecte neix d'un teatre radiofònic que es va presentar, durant la pandèmia, al Teatre Lliure.

El gegant del Pi és una reflexió personal d'en Pau davant la descoberta d'un secret familiar, el passat franquista del seu avi. Descobriment que el va portar a qüestionar-se com i de quina manera els va poder afectar a ell i a la seva família.
Qüestionar la seva identitat, l'educació rebuda, els seus valors i privilegis, són fruit d'aquell fet?

El gegant del pi és una obra plena de capes que van caient de mica en mica a mesura que avança l'obra.
Molt ben construït, escrit i interpretat. Amb un contingut molt potent, sense entrar en dramatismes ni melodrames. Molt textual i a la vegada visual. Un text i una posada en escena plena de simbolismes on a través d'ells expressa les emocions i les paraules que habiten dins seu (el poema Pagèsiques del poeta Perejaume, la cançó El Amor, la disfressa de Spiderman, l'aigua, les flors, el ball de la geganta...)
L'espai sonor, dissenyat pel músic Arnau Vallvé, serveix per explicar les emocions.

Tots tenim secrets familiars i silencis que amagar. Sigui per por, vergonya o prejudicis, no els expliquem.
Hi ha secrets amb més pes que altres. Per en Pau descobrir que el seu avi havia lluitat en el bàndol franquista li va generar dubtes, preguntes i reflexions. D'aquests dubtes, reflexions i preguntes va sorgir aquest text que ara podem veure dalt de l'escenari.

En Pau es despulla metafòricament i físicament davant nostre i ens parla de les seves pors. Comparteix els seus pensaments.
Comparteix. En Pau no busca respostes. No calen respostes.

No us la perdeu!

 

Encara que fa dies que la vam programar al Teatre de l’Aurora, va ser tot un encert programar-la a Igualada. Vam gaudir de valent.

Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del pi és una autoficció de l’herència rebuda, un intent per encarar la construcció d’una llar.

Últimament, estem assistint a obres que ens parlen molt dels avis, del nostre passat i d’on venim. I així ho hem vist en algunes de les propostes que s’ha anat programant al Teatre de l’Aurora. El fet que sigui un avi, amb anys a distància amb el seu nét fa que sigui important aquest descobriment. En el cas del Pau, s’adona que el seu avi és franquista. A mirar-ho amb el pas del temps, possiblement ho mirem amb altres ulls.

La narració de l’obra parteix d’un fet en concret, quan en Pau veu que el seu avi tenia un passat i que part de la seva familia va poder gaudir-ne d’aquest fet. El Pau ha marxat d’un poble i ara viu al Raval, lloc on ens ubica.

El Pau Vinyals és autor i director, conjuntament amb la Júlia Barceló. En el teatre és un joc, entre la ficció i autoficció. El Pau necessitava, tenia ganes de fer aquest text. Però a més d’explicar-nos aquesta història, volia buscar-ne una teatralitat que funciona.

Amb un Pau totalment entregat, ens fa nostra aquesta història familiar. Hi ha moments que sembla de ser actor i ens interpel·la directament a nosaltres, d’una forma molt natural.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç 

El inicio ya no te es indiferente. Un spider-man cantando un poema al lado de una ducha de lo que sabremos que es un piso ubicado en el Raval. De esta manera singular entramos en este proyecto tan personal de Pau Vinyals. El autor parte de una verdad de la cual fue consciente cerca de la trentena: su abuelo era franquista.

Hacía casi dos décadas que Pi -su abuelo- estaba muerto, pero esta realidad le llevó a plantearse recuerdos infantiles y el amor que sentía por él. Se encontró con el desconocimiento del que para él siempre había sido una persona maravillosa y llena de amor.

La narración parte de este hecho y construye todo un monólogo basado en la vida del autor/protagonista donde se combinan recuerdos del pasado y situaciones del presente. Nos ubica en el piso que ha comprado Vinyals con su pareja para exponer la idea de hogar, de sentirse en casa, que a veces olvidamos o dejamos arrinconada para vivir el momento e ir tirando. Partiendo de aquí, hacemos un viaje al pasado, al pueblo gerundés de procedencia de la familia, donde realmente comenzó esta historia. Es el contexto que nos ayuda a comprender los relatos y narraciones que nos va sirviendo Vinyals en cada fragmento…. y el resto se tiene que ver.

Texto ágil, muy divertido en algunos momentos, que crea complicidad y un nexo entre público y artista. Nos está explicando su historia, pero podría ser la nuestra… y quizás lo es, la tuya o la de la persona que tienes sentada al lado. Una interpretación natural y cercana consigue que a la espectadora se sienta como una amiga a la que están explicándole una anécdota familiar mientras toman una copa. Eso sí, de vez en cuando sala a escena el intérprete cómico y payaso que necesita potenciar el texto con una puesta en escena enérgica, viva y nada desapercibida, que crea un impacto en el público, ya sea en forma de canción, baile o ducha.

La realidad es que no se puede apartar la mirada del escenario porque si lo haces, seguro que te perderás algún momento hilarante, cómico, tenso o emotivo. Atrapa de tal manera que cuando se cierran las luces esperas por si hay alguna sorpresa más escondida en la recámara.

La escenografía es mínima, pero potente, aderezada con una iluminación estudiada que entra en escena de manera visible cuando es necesaria.

Se trata de una retrospectiva personal a través de los abismos familiares, con la que Pau Vinyals llena el escenario de preguntas y reflexiones y nos hace cómplices de todo entre sonrisas discretas y vergüenzas escondidas.