Breu visita a la gola del llop

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia.

L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible si volem que la nostra vida tingui sentit. Un espai prou sòrdid per posar en evidència les nostres foscors i les dels qui han dissenyat la societat hiperconsumista del segle XXI. No tot és ombrívol a Breu visita a la gola del llop, el text d’Àlex Solsona i Carla Coll es mou entre la comèdia i l’inquietant, de fet, els moments còmics són contrarrestats immediatament per un cop d’incertesa que ens deixa amb un pam de nas. Una informació nova que irromp de manera inesperada fa present, de sobte, quelcom sinistre que atapeeix l’ambient i serveix com a disparador de les vergonyes que havien romàs ocultes.

En la posada en escena de Camille Latron hi té molt pes la voluntat de convertir l'espectador en còmplice dels intèrprets, només així estarem preparats per a que se’ns faci visible l’invisible, allò que som de veritat. Els quatre protagonistes (Alex Solsona, Carla Coll, Àrid Soldevila i Gaspar Corts) conviden  a mirar, i a mirar-los, més enllà, ben endins, potser per a trobar-hi alguna cosa sobre nosaltres mateixos, potser per a desembrollar els nusos que les contradiccions assumides amb què vivim apreten tant i ens dificulten veure-hi amb claredat.