Sinopsis

Pere Arquillué vuelve al Teatre Nacional de Cataluña como protagonista de esta cruda obra escrita por una de las autoras contemporáneas más reconocidas, Sarah Kane

En una lujosa habitación de hotel en Leeds, una chica de veintiún años se reencuentra con su antiguo amante, que está gravemente enfermo del pulmón. La joven soportará los abusos de este hombre que le dobla la edad, hasta que el peso de la violencia acabe reventando la intimidad del cuarto.

Cuando Sarah Kane estrenó Blasted, su insólito impacto sobre la sociedad británica convirtió muy rápidamente la obra en uno de los hitos teatrales más emblemáticas del siglo XX. El tiempo no ha hecho sino poner de relieve la extraordinaria calidad literaria de esta pieza dramática, que mantiene plenamente vigente su capacidad de forzar los límites escénicos para interpelarnos.

Idioma:
Catalán

Edad:
No recomendado para menores de 16 años

Sinopsis

Pere Arquillué vuelve al Teatre Nacional de Cataluña como protagonista de esta cruda obra escrita por una de las autoras contemporáneas más reconocidas, Sarah Kane

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 11

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

La violència que no volem veure

BLASTED (REBENTATS) és una obra escrita per Sarah Kane (1971-1999) dramaturga britànica molt reconeguda. El gener del 1995, l'estrena de Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, va causar un gran impacte sobre la societat britànica i en aquell moment l'obra va ser titllada d'immoral, de ser un festival d'immundícia, una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar.

L'abril del 2001, quan es va tornar a programar a la sala gran del mateix teatre, els elogis van ploure, i van convertir l'obra en un clàssic contemporani.

És una obra dura, on la violència és un dels temes centrals, la violència de gènere, la guerra, el racisme, però és un tema malauradament tan actual que podem pensar que l'obra s'ha escrit ara, i no fa més de trenta anys.

Una obra amb dues parts clarament diferenciades que arrenca amb la trobada de Ian (excel·lent interpretació de Pere Arquillue), periodista de la premsa groga de mitjana edat, xenòfob, racista, alcohòlic i amb càncer de pulmó, amb Cate (magnífica Marta Ossó) una jove una mica retardada, ingènua que tartamudeja quan s'atabala, patint desmais ocasionals.

L'escenografia ens presenta l'habitació de l'hotel i un vel que l'envolta totalment de manera que nosaltres som espectadors d'allò que passa dins de les quatre parets i que realment no hauríem de veure perquè forma part de la intimitat d'aquesta parella. Una parella que ens mostra un gran desequilibri de forces tant per l'edat com per la capacitat intel·lectual, una trobada marcada per la violència sexual i verbal. La nit acaba amb una violació.

De cop i volta, la irrupció d'un soldat (una magnífica interpretació de Blai Juanet) ens obliga a fer un salt mental i ens qüestionem si és la guerra la que ha entrat en aquesta habitació d'hotel, o són els protagonistes els que s'han traslladat a una zona de guerra. Una bomba explota i obre un enorme forat a la paret, ja no hi ha interior i exterior, ja no hi ha un aquí i un altre lloc. I el que quedava protegit per la Cortina, queda a la vista, I el que era una bonica habitació es converteix en un no res, un lloc on tot l'horror I la violència de les guerres queda a la vista, on tot és visible...... fins i tot els trucs del teatre ens ho fan visibles (preciosa l'escena del bebè construïda amb una bossa de plàstic transparent plena d'aigua).

BLASTED (REBENTATS) en traducció catalana d'Albert Arribas, va ser estrenada a Salt dins del festival de Temporada Alta.

L'obra està dividida en cinc escenes i al final de cada una d'elles l'autora indica l'acotació de soroll de pluja: pluja de primavera, d'estiu, de tardor, d'hivern I simplement pluja al final de la darrera escena. Aigua, gel, cava, pixum, sang, ginebra, esperma ....

Una obra molt dura però captivadora, que produeix rebuig i al mateix temps atrau, que després de pair-la t'obliga a la reflexió sobre la violència que veiem, la que no veiem i la que no volem veure. Curiosament acceptem molt millor la violència real que veiem reflectida a la televisió diàriament o la violència fingida al cinema, que la representada en un teatre.

En acabar un interessantíssim col·loqui conduït per Mireia Aragay (professora titular de Literatura i Drama Anglesa a la Universitat de Barcelona), que ens va ajudar a entendre que l'objectiu de Blasted no és escandalitzar.... i també a entendre que darrere de la violència que veiem descarnada davant els nostres ulls, existeix una segona capa on s'amaguen sentiments de tendresa, de compassió o inclús d'amor.

La nostra valoració 10 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

21/01/2018
Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Brutalidad sin morbo

Sarah Kane es una autora tremendamente compleja. Su obra está llena de interrogantes y de brutalidad nada gratuita. La virtud de Blasted, su primer texto, reside en la rotura in situ del realismo de la primera parte en favor de la representación abstracta de la violencia y el horror humanos.

En la primera parte, los espectadores somos voyeurs de lo que ocurre entre las cuatro paredes de la habitación de hotel diseñada por Silvia Delagneau. A través de las cortinas semitransparentes que la delimitan, vemos como llega una pareja. Él, mayor, dominante, sin tapujos. “He cagado en sitios mejores”, suelta nada más ver el espacio. Ella, pequeña, sumisa, tímida, quieta y silenciosa. Ya en los primeros minutos de función, sin apenas palabras, descubrimos el tipo de relación que tienen, tóxica, abrupta y basada en la dependencia emocional. La violencia se va gestando poco a poco hasta explotar, y entonces llega el caos. La guerra (¿qué importa cuál?) se personifica y extiende su manto. Lo que era pequeño e íntimo cobra dimensión, invade el escenario y la vida. La historia de unos personajes concretos se convierte en un drama que nos salpica a todos.

[...]

Lee la crítica completa aquí.

10/02/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

I si rebentem…

Per anar bé, alguna cosa hauria de rebentar dins nostre cada cop que anem al teatre. A Blasted tot rebenta perquè cal que ho faci per començar a reconstruir. Sarah Kane entén cada text que escriu com un seguit d'explosions que han de desmuntar tot allò preconcebut que han passat a formar part d'un magma espès absolutament indiscutible, o millor dit, indiscutit.

No és casualitat, doncs, que l'Alícia Gorina s'hi hagi fixat per dur-la per primer cop a Catalunya, tenint en compte que la seva mirada també és pertinaç i igualment compromesa, com ho és la de l'anglesa. Compromesa amb l'ésser humà i amb una voluntat de posar en evidència la realitat sense embuts.

01/02/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Teatre incòmode, però necessari

Com és possible l’existència de violència en el marc social i polític, avui en dia, dins una societat contemporània, aparentment civilitzada?

L’obra “Blasted”, escrita fa més de vint anys per la dramaturga anglesa Sarah Kane, va suposar un canvi dins l’escena anglesa. El seu realisme escènic sobrepassava els límits que hi havia establers fins aleshores. Un realisme visiblement impactant, tant per les fortes imatges teatrals que s’hi poden veure, com per la duresa i explicitat en els seus diàlegs.

Puc imaginar-me la reacció dels espectadors i el ressò mediàtic que deuria suposar quan es va representar per primera vegada (vint anys enrere), després de veure la reacció dels espectadors que seien al meu costat, que tot just acabar la funció, van sortir per cames.

Certament “Blasted” no és una obra fàcil. És una obra incòmoda, directa, intensa, punyent, difícil de digerir, però del tot necessària.

La història està protagonitzada per tres personatges Ian, un periodista sensacionalista, interpretat per un dels actors més reconeguts de l’escena catalana, en Pere Arquillué ; Cate, la seva ex-amant, una noia d’uns vint-i-un anys interpretada per l’actriu Marta Ossó; i un soldat interpretat per l’actor Blai Juanet.

L’obra es divideix en dues part :una més realista i una segona més surrealista.

Les cortines que envolten l’escenografia (Sílvia Delagneau), amaguen dues realitats. Una bomba de morter esclata sobre una de les parets de l’habitació i la furada, de cop i volta l’espai que en un primer moment semblava estable es converteix en un lloc horrible, l’explosió situa ambdues realitats en un mateix pla.

Per mi el més important de l’obra no ha estat ni les interpretacions, ni el text, sinó en el que ens diu l’autora i com ho diu; la seva valentia en mostrar, criticar i denunciar públicament i d’una manera molt realista, els grans problemes de la nostra societat. Fets tan desagradables com són l’abús de poder, les violacions o les conseqüències devastadores que comporten les guerres.

“Blasted” ens parla de dolor, de patiment, de sang, de violència, de tristesa, d’horror, de desesperació, d’honestedat, de valentia, de tabús, de compassió, d’amor i d’esperança, i ho fa des d’una mirada directa sobre la monstruositat de l’ésser humà, i la supervivència de l’amor, dins un món implacablement cruel.

“Blasted” s’endinsa dins de la part més complexa de l’esperit humà i de la seva lluita contra la fam, la por i la bogeria. Però contràriament també ens mostra una part més esperançadora: la capacitat que te l’ésser humà per sobreviure dins els límits d’una situació devastadora, violenta i esfereïdora, com pot ser la guerra i tot el que ella comporta ( violacions, fam, ...).

***/****

16/01/2018
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

Escapçant la realitat humana

Quan decideixes anar al Teatre Nacional de Catalunya saps que el que vas a veure, sovint, és una proposta que ha passat uns filtres que s'apropen més al teatre clàssic que no pas a una perfomance o al "teatre modern". Amb Blasted crec que aquesta condició no s'ha de tenir gaire present. Blasted és una aposta segura que trenca tots els esquemes establerts de la "filosofia TNC" amb la premissa que es tracta d'un text de Sarah Kane, i els qui en saben mínimament, entendran que Sarah Kane va ser una dramaturga que, amb els seus pocs anys de vida va escriure textos realment "anats de l'olla". De totes maneres, la direcció d'Alícia Gorina ens transporta, d'una manera poc habitual, a un viatge en el temps, on l'evolució dels dos personatges, Ian i Cate, es veu marcada pel passat que arrosseguen. Demostra, una vegada més, que el més supremacista i aparentment fort pot ser el més dèbil de l'escena. No per això es limitaran a deixar passar la seva vida per davant. Configurada per silencis que desesperen i jocs de llums que poden fer escapar algun aplaudiment abans d'hora, Blasted és una obra captivadora que a poc a poc, i després de pair-la, et fa reflexionar sobre l'alter ego i les ganes de venjança dels éssers humans.

13/01/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Elegancia visceral

Sarah Kane es una de esas personalidades que, en cierto modo, parece que tenga más importancia por la influencia que ha tenido su obra en el teatro contemporáneo que no por su obra en sí. De hecho, oficialmente, nunca se había estrenado ninguna versión de este Blasted, un texto de 1995, en ninguna sala de nuestra ciudad hasta ahora. El teatro de Kane es visceral, violento, incómodo y radicalmente transgresor pero, al mismo tiempo, nada fácil de poner en escena. De todas las veces que hemos visto adaptar su célebre Psicosis de las 4:48, parece que hemos aprendido que sólo con el mínimo artificio, autenticidad y la vehemencia más desnuda y honesta se consigue transmitir el verdadero espíritu teatral de esta interesante dramaturga. El montaje que propone el Teatre Nacional se encuentra bastante lejos de esto, buscando una elegancia en la puesta en escena que contraste con el horror emocional de los hechos y los personajes. El contraste funciona hasta cierto punto y las interpretaciones de Pere Arquillué y Marta Ossó son, francamente, magníficas. El problema es que su mirada distante sobre el contenido nos aleja de la angustia, el asco y el terror existencial que tendría que llegar al espectador de manera mucho más impactante. Visualmente, el espectáculo encuentra la manera de aparentar ser una gran obra pero, precisamente, es aquí donde se pierde parte de la colisión sentimental que habría que experimentar. Las virtudes están pero el envoltorio, quizás por accidente, las aligera en vez de potenciarlas: alargando la duración y buscando una perfección formal que acaba resultando demasiado prefabricada. El teatro de Kane nace del rincón más oscuro de las entrañas del ser humano y necesita una inmediatez e imprevisibilidad que aquí no están presentes. Aún así, hay que aplaudir la valentía de llevar un proyecto de estas características a un teatro como éste y conseguir un resultado demasiado calculado pero, en general, bastante digno.

05/02/2018
Adrià Illesca

No sé molt bé com arribar a dir el que m’ha semblat aquesta obra tan peculiar. Difícil de dir. M’he comprat el guió per a casa analitzar tot el que volia arribar a transmetre.

07/10/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Iba a ver a Blasted con muchos comentarios de compañeros que me habían avisado que era una obra muy dura, incomoda de ver y transgresora. Y no digo que no lo sea. Pero con tanto comentario me la había imaginado mucho peor. Y aunque lo que cuenta es brutal no me ha terminado de impactar porque iba preparado.
Sarah Kane nos trae la historia de un periodista racista, homófono y enfermo de cancer de pulmón que se cita con su amante a la que triplica su edad y que parece padecer un leve retraso en un hotel. Básicamente para abusar de ella y desatar sus instintos más primarios.
En la segunda parte explota la guerra y un soldado que ha padecido todo tipo de humillaciones con torturas, violaciones y canibalismo entra en escena para desatar toda su rabia.
Solamente voy a valorar la valentía de Pere Arquillué para interpretar el personaje que le toca. Ha estado soberbio.
Del resto mejor me callo porque no me ha acabado de entrar…

07/02/2018
ignasi tomás lopez-doriga

https://culturayalgomas.wordpress.com/2018/01/29/blasted-descenso-al-infierno-de-dos-almas-podridas/

30/01/2018
Hèctor Fibla Ferrà

Obra radical que trenca amb formalismes clàssics. Enllaça amb la tragèdia però va al moll de l’ós. Arquillué destaca amb un paper brutal, la resta del repartiment força bé.

22/01/2018
Josep OS

Avui al TNC he estat veient aquesta obra escrita fa 23 anys per la dramaturga Sarah Kane i que dirigeix Alícia Gorina. L’obra té dues parts molt difrenciadas, la primera diríem més naturalista ens situa a l’habitació d’un hotel on un periodista homòfob i racista (Ian) passarà la nit amb una noia (Cate) a la qual ell li dobla l’edat amb per tal d’abusar d’ella. Amb una cruesa i violència extrema i un llenguatge explícit i per descomptat sense cap tipus de tabús se succeeixen tot tipus d’aberracions que jo no recordo haver vist mai en un escenari. A la segona part després de descobrir que l’hotel està enmig d’una guerra brutal i després de destruir l’habitació amb una bomba, un soldat que ha patit tota mena de vexacions, violacions i canibalisme les posa posa a la pràctica amb Ian. L’escenografia que en entrar m’ha semblat espectacular, quan ha començat l’obra m’ha fet canviar d’opinió ja que l’espectador ho veu tot a través d’una cortina que al meu parer dificulta veure-ho amb claredat i el pitjor en molts moments no se sentien bé els diàlegs (estava a la fila 4). Pel que fa a la interpretació incòmoda per als actors bàsicament per l’esforç físic que requereix, Pere Arquillué sobre qui recau tot el pes fa un excel·lent treball de la mateixa manera que la Marta Ossó. Blai Juanet tot i que el seu personatge queda en segon pla el treu amb nota alta. . Una obra incòmoda que segur generarà opinions molt dispars i que a mi no m’ha acabat de fer el pes. Després de gairebé dues hores d’aguantar la respiració agraeixes el fred i l’aire del carrer.

13/01/2018

Deja tu opinión

Las obras que nos recomiendan los críticos, periodistas culturales y colaboradores de TB

Con el inicio oficial de la temporada teatral las carteleras de todos los teatros de la ciudad se llenan de muchas propuestas y más allá de nuestros gustos, teatros, actores, […]

7 septiembre 2017