Blackface y otras vergüenzas

Entrem a la sala, ens asseiem a les butaques i… comença el viatge. Viatjarem en el temps, en l’espai, a interiors i exteriors, de la mà de persones, animals i d’altres...si, d’altres éssers i formats diversos.

Com a guies d’aquesta aventura tenim un bon grapat de personatges. Vertaderament la Silvia Albert Sopale desapareix per cedir l’espai a Tomasa, Sara Baartman, el negre de Banyoles i tants més que no desvetllaré. Tots i totes exemples del que ocasiona un abús de poder des del privilegi blanc.

És un viatge amb diverses estacions.  També podriem fer el símil amb un collage o una tela de patchwork, ja que és com una composició de retalls que conforma una mateixa realitat. Personatges molt diferents, amb registres molt diferents. Transitem de l’humor al drama, de la poesia a la vehemència més terrenal, de l’absurde al realisme. I aquest trànsit l’experimenta l’escenografia, el vestuari i fins i tot veiem afectada per aquesta voràgine a la mestressa de cerimònies.

A destacar la feinada de l’actriu en la interacció amb aquestes dues vessants, escenografia i vestuari ( especialment creatiu i ben jugat! molt bona feina també de la Gina Baldé), ja que està sola en escena, hi ha molts canvis i absolutament tots han sigut nets i acurats. No perd el ritme ni en aquestes interaccions ni en les transicions entre personatges, que són ràpides, directes, clares i de seguida ens situen.

Moviement, text, audiovisual, cançó...en una horeta llarga veiem l’ús d’infinitat de recursos, molt ben posats. Entre els personatges, les històries i tots els recursos utilitzats, potser l’únic que diria és que m’ha sigut un poc difícil arribar a tot en profunditat, però com a tast d’una realitat que han viscut i viuen moltes persones, des de diferents perspectives i moments històrics, dels quals segurament moltes persones del públic ignoravem fins aquest moment, està molt bé. Un tastet per després seguir tirant del fil, buscant nosaltres més sobre el que se’ns presenta sobre l’escenari.

Finalment destacar també l’enorme disponibilitat, capacitat de joc, espontaneïtat i frescor de la Silvia Albert Sopale, que demostra tenir moltíssimes tables i estar absolutament receptiva al que ocorre a la sala, integrar-ho sense problema si s’escau i interactuar amb el públic d’una manera amable, curosa i gens forçada, que ens fa estar i sentir presents en tot moment ( res de whatsap, instagram, facebook, twitter, gmail,... ). Final de trajecte, toca abandonar les butaques  i travessar de nou la porta cap a l’exterior, però com en tot viatge, alguna cosa ve amb nosaltres...

A pesar de que, a veces, nos parece que el panorama teatral no sale del normativismo blanco, heterosexual y masculino, lo cierto es que, poco a poco, aunque sea en espacios pequeños, estamos viendo cómo la cartelera se está abriendo a la diversidad y a las minorías. Un buen ejemplo de este camino hacia la inclusión es Blackface, el nuevo espectáculo de Silvia Albert, que, después del éxito de No es país para negras, vuelve con un monólogo cómico igual de crítico e incisivo. Con un carácter tan fresco como reivindicativo, la actriz hace una sátira social y política sobre algunas de las tradiciones racistas con las que hemos convivido en nuestro país a lo largo de la historia sin darle ninguna de importancia, hasta el punto de que muchas de ellas todavía perduran. Albert domina perfectamente el tono, el discurso y las metáforas como instrumento narrativo, consiguiendo, a través de diferentes escenas y personajes, articular una descripción del problema endémico de nuestra cultura que es la base del odio y la discriminación. Quizás Albert confía demasiado en la fuerza de quien se sabe en posesión de la verdad y, por lo tanto, puede parecer que construye un mensaje exclusivamente para una audiencia ya convencida. En cualquier caso, en un momento político con tantos retrocesos ideológicos es más que necesario repetir hasta la saciedad aquello que creemos ya saber; especialmente, cuando la realidad está lejos de ponerse a la altura de las lecciones, en principio, ya aprendidas

En un moment de Blackface..., un dels personatges, que, com tots els altres, és interpretat per la Silvia Albert, s’escola entre bambolines i, per art de màgia, o més ben dit, per “art de teatre” és conscienciada de manera sobtada sobre el racisme estructural que regeix el seu entorn, el seu país. No és trivial aquest fet, potser és l’expressió d’un desig, fer teatre que remogui consciències, que influeixi en la societat.

En qualsevol cas, el teatre de la Silvia Albert mira d’incomodar, de convèncer-nos d’allò tan important al teatre que és que el que ens estan explicant té a veure amb nosaltres i no ens en podem desentendre. Albert fa servir dues estratègies igualment efectives: la primera és la presentació d’un conjunt de testimonis que dibuixen un fil invisible de la vergonya, dels silenciats, dels maltractats, dels derrotats per l’única visió i construcció de món, l’heteropatriarcal; en segon lloc, el canal que utilitza per a explicar-nos el que ens vol explicar és l’humor, de manera que, el contrast amb els moments més durs deixa glaçat l’espectador.

És interessant la idea que sigui una mèdium (a la Woopi Goldberg) qui ens presenti els testimonis, potser el mateix fet teatral és el mèdium que ha de transmetre’ns les experiències dels qui han patit modes de viure basats en la desigualtat, en la por i en la submissió. Amb bon criteri, la Silvia Albert defuig la catarsi col·lectiva, perquè no es tracta de sentir-nos part d’alguna cosa sinó de prendre consciència que vivim des del privilegi i que no hi ha una altra opció que començar a fer les coses d’una altra manera.

“BlackFace” és el segon espectacle de la companyia No es país para negres que es pot veure a la Sala Fènix.

Es tracta d’un unipersonal tragicòmic creat, dirigit i interpretat per Silvia Albert Sopale, una afrodescendent que posa veu a una comunitat silenciada, mostrant-nos fins en quin punt el racisme és present dins la nostra societat.

Racisme que és present en celebracions, festes populars, fets i situacions que ens són del tot quotidianes, i que hem naturalitzat des de ben petits. Fets del tot intolerables, molts dels quals ni tan sols hem estat capaços d’identificar com a racistes i dels que malauradament fins hi tot hi hem participat.

Hi ha poques veus que el denunciïn que el rei Baltasar pintat de negre és una blackface, que la Negra Tomasa és un blackface, que la festa de “Moros i cristians” és un blackface, que l’exhibició de Floquet de Neu és racisme, que l’exhibició del Negre de Banyoles és racisme, que la colonització és racisme, ... Silvia Albert Sopale ho fa. Ho fa amb humor, un humor que ens fa pensar, un humor que fins hi tot ens incomoda, perquè veiem quanta veritat desprenen les seves paraules.

Una vegada vaig llegir que el primer pas per combatre el racisme i eradicar-lo és admetre que existeix.

Existeix !!!

Per això crec que són del tot necessari espectacles com aquests; espectacles que neixen de l’autenticitat, de testimonis reals i de veus silenciades. Espectacles que ens fan reflexionar sobre tot allò que en el seu dia vàrem viure com a quelcom normal i no ho eren , com el cas del Negre de Banyoles que el vàrem anar a visitar amb l’escola, i de la qual cosa m’avergonyeixo enormement, i en demano disculpes.

Per últim només dir que, espero seguir aprenent i millorant com a persona de la mà de Silvia Albert Sopale, i també que em vaig quedar amb les ganes de prendre cafè i de fer-li una abraçada.

 

Per cert m’agradaria ressaltar la magnífica feina de Gina Baldé per la creació d’un vestuari tan funcional. Enhorabona.

Incómoda, culpable y con la consciencia removida. Así es como una servidora salió de ver el nuevo espectáculo de la compañía No es país para negras. Y no era para menos. Blackface y otras vergüenzas es una obra que pretende crear consciencia en sus espectadores y poner en duda la idea preconcebida que ha tenido la sociedad en ciertos aspectos, ya sea por tradición o desconocimiento.

Oda Mae Brown –sí, como Whoopi Goldberg en Ghost– es la protagonista y, como en la película, es una vidente que deja su cuerpo a personas muertas que tienen alguna cosa que explicar. Principalmente, estas voces pertenecen a mujeres negras que quieren explicar su historia. Pasamos pues, de la negra Tomasa a Sara Baartman (la venus negra), rememorando vivencias de mujeres que fueron violentadas, vejadas, utilizadas y ridiculizadas por ser, además de mujeres, negras. Pero aquí no queda la cosa, ya que también hay momentos para las voces negras masculinas, una de las que más impacta: la de “El negro de Banyoles”.

Silvia Albert Sopale es la encargada de dar vida al espectáculo (creadora e intérprete) y se deja el alma para transmitir al espectador hasta la última brizna de emoción. Reímos con Tomasa, padecemos con Sara y nos indignamos con la figura de Banyoles. La fuerza de las historias y su interpretación conmueven al espectador que llega a sentirse cómplice en algunos momentos, pero sobretodo culpable e incómodo por no haberse dado cuenta qué significan realmente algunos comportamientos, siempre justificados con la etiqueta de la tradición o la cultura.

Albert nos atrapa desde el principio de la obra, acompañada de pocos objetos, los únicos necesarios para ponernos en situación, y con un pequeño tratamiento musical, sonoro y luminoso que acaba de crear la atmósfera perfecta para cada una de las diferentes historias.

Se trata de un gran ejercicio de empatía y de toma de consciencia de la sociedad real, imprescindible especialmente hoy en día cuando más que los parecidos, se busca la diferencia entre las personas.

Tras No es país para negras, Silvia Albert Sopale vuelve a denunciar el racismo a la vez que inaugura la nueva temporada de la Sala Fénix con su nueva creación. A través de un tono humorístico ácido y provocador, cuestiona la práctica del blackface, es decir, cuando una persona blanca se pinta la cara de negro para representar a dicha raza. Un ejemplo de cómo la representación puede ser utilizada para ridiculizar la diferencia y perpetuar así los privilegios del sector dominante.

Pero más allá de mostrarnos algunos ejemplos cercanos de esta práctica, como son el caso de la Negra Tomasa o el Carnaval de Alcoy, el espectáculo irá destapando “otras vergüenzas” de casos en los que la raza blanca ha utilizado a la negra con fines caricaturescos y de espectáculo, propagando así la visión eurocentrista del mundo. Sarah Baartman o el Negro de Banyoles son dos buenos ejemplos de ello.

Con esta interesante temática sobre el escenario la intérprete va saltando de un personaje a otro a través de una carismática médium que da cuerpo a los distintos personajes, algunos reales y otros ficticios, de este relato. Una mezcla de teatro cómico, trágico, documental y social con una clara voluntad de concienciación y de denuncia. Una obra con un ritmo ascendente que a pesar de contar con un arranque un poco difícil, va ganando en interés conforme entra en contenido y emplea interesantes recursos narrativos y escénicos. Finalmente, la obra llega a un clímax en el que la creadora, en una muestra de ingenio y empoderamiento, le da la vuelta a la tortilla empleando un conocido icono de la ciudad de Barcelona.

En definitiva, una obra que más allá de su ingenio escénico merece la pena por su contenido político, demostrando la importancia de que cada colectivo se represente a sí mismo. Porque si cada lucha merece su espacio en la cultura, ya es hora de que se lo cedamos también a la negra.

La Sala Fènix estrena la seva nova temporada, i sembla que va ser ahir i ja porten 7 temporades de treball per portar una sala petita a Barcelona. Però any rere any tenim una programació que sempre hi ha ganes de veure que ens presenten.

Aquest cop comencem amb Blackface i altres vergonyes la proposta que he anat a veure i que és l’inici ja que hi ha ganes de veure les altres propostes que ens han preparat. Tot i anar el passat dijous, per culpa de la Fira de Tàrrega no he pogut donar la meva opinió fins ara.

El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant una caricatura de la població negra. La pràctica neix en l’època de l’esclavitud als EUA, i que podem veure en la primera película parlada del cinema. I aquí en Espanya, podem veure a inicis d’any amb la cavalcada de Reis.

El fil conductor d'una pitonissa, amb un aire de Whoopi Goldberg, ens va presentant altres personatges. I com a fil conductor, la Negra Tomasa, on un home blanc es pinta la cara de negre i en forma de Pàdua durant els carnavals fa que el racisme que la societat segueixi sent una pràctica normalitzada. I això ens fa veure que estem davant d'una celebració racista, per molt que diguem que és tradició.

A partir dels diferents personatges que ens presenta aquesta pitonissa, estem davant d'un humor amb una perspectiva diferent i amb un aire àcid i de cinisme ens dóna una visió del Blackface. Amb un inici que m'ha despistat una mica, a poc a poc hem anat augmentant en intensitat acompanyat pel treball de Silvia Albert a cadascun dels exemples que ens ha anat ensenyant.

Una obra que ens parla dels referents actuals pels nens i nenes que veuen que les actrius i actors racialitzades estàn invisibilitzats en la nostra societat. On els privilegis que tenim els blancs es perpetuen amb el que anomanem tradició. Una obra que ens parla del racisme que pateixen i que sense adonar-nos fem perdurable en la nostra societat.  Funcionara? O és un crit que es perpetuarà durant les properes generacions?

Una història de feminisme, lluita contra el racisme i que és l’inici d’una nova temporada de la Sala Fènix. Totalment recomanable per apropar-se aquests dies a la Sala Fènix.

Podeu verue tota la resenya de la meva opinió al següent enllaç