Assajar és de covards. La bombolla

Al final he assistit a l'”Assajar és de covards, La bombolla” una de les propostes del Teatre Tantarantana conjuntament amb Àtic 22 i la companyia Cia Casa Real.

Explicar-ho és una mica difícil, has d’entrar en aquesta experiència i deixar-te endur en la proposta. Veure les diferents parts en què consisteix aquest xou i deixar de pensar que ets a una proposta com les “altres”. Surt una mica del que he anat a veure fins ara. I com he comprovat, cada funció és totalment diferent de l’anterior.

A l’entrada del teatre, el primer que veus són a les actrius que et van donant la benvinguda. En el meu cas, al ser verge en aquest tipus de funció m’han “desvirgar” una mica. Sembla que hi ha una cerimònia necessària per als primers assajos que assistim, o he caigut de quatre potes amb la complicitat del públic i de les actrius.

En la sessió d’avui hem tingut una companyia convidada per deixar dos dels seus textos per a la funció, aquest cop ha estat “El conde de Torrefiel” qui ha deixat dos fragments d’una de les seves obres. Una altra de les companyies convidades, la Peleona, han estat les que s’han enfrontat amb aquests textos per fer una lectura d’aquests, això si, amb una escenografia d’una tercera companyia que actualment la podem veure amb “Enterrando a dodot”.

Pel mig, hi ha un cantant, aquest cop Eloy Pazos a la guitarra que ha fet l’espai sonor durant la representació de la funció o lectura dels textos i posteriorment un petit concert amb unes peces seves.

Si això no és suficient, amb l’ajut del públic (4 assistents que han fet de dramaturgs i un que ha fet la direcció de la lectura) que han ajudat a alterar els texts que s’havia representat anteriorment per fer una nova relectura. Això si, amb parts dels textos modificats directament pels dramaturgs en funció. Deixant algunes frases alterades tant en el sentit com en frases.

Sembla complicat? Doncs quan ets a platea l’únic que pots fer és deixar-te endur i gaudir-ne d’aquesta “funció” (per dir-ho alguna forma). A l’inici m’he sentit com espectador de què tenia a l’escenari, però també del que succeïa a platea, ja que la gent va animant el “cotarro” de mica en mica. Vas veient que el xou és en tot el teatre, no només en l’escenari. Al finalitzar he tingut ganes de més. La veritat és que ha estat una autèntica bogeria.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç.

Aquesta proposta és més que res "una festa teatral" que té com a principal al·licient la participació d'una part del públic, i no tant un espectacle pròpiament dit; el millor de tot plegat és l'ambient que es crea al voltant de dues lectures dramatitzades i un petit concert.

Una proposta que ja fa 5 anys que organitza la Cia Casa Real al Teatre Tantarantana i ho fan normalment el segon dilluns de casa mes.

Aquesta nit, dos dramaturgs ens presenten les seves propostes, ells són Helena López i Ulises Labay; es tracta de dos relats curts que es presenten en format de lectura dramatitzada, interpretat per Virginia Blasco, Oskar Luko i Miguel Gomez Delgado. La direcció d'ambdues és de Marià Llop Brugada.

El primer relat m'ha interessat força... tracta sobre el dia a dia de dos personatges que treballen com a enterramorts i la relació entre el personatge més jove (Miguel Gomez Delgado) i un gairebé a punt de la jubilació, que porta bona part de la seva vida tancat en el cementeri (Oskar Luko). M'han agradat les interpretacions de tots dos, malgrat que crec hauria estat molt millor que haguessin pogut assajar una mica més la proposta perquè guanyaria en credibilitat.

El segon relat ens ha parlat d'una parella en un món envaït per les xarxes socials, on s'ha d'aparentar si o si, per ser reconegut per la societat i on es grava tot per ser publicat amb posterioritat. Aquest no m'ha convençut gaire, ni pel propi text ni per la forma de ser representada, entremig del públic dempeus a sobre l'escenari del Teatre. En aquesta ocasió ha estat representada per Virginia Blasco i Miguel Gomez Delgado, actor que ha actuat en les dues lectures dramatitzades.

Després d'un breu descans, va arribar el millor de la nit, primer amb un extraordinari concert d'un parell de músics desconeguts per mi, en Stéphane Laidet i Paco Bastida, que ens van sorprendre molt favorablement, interpretant la seva música a l'harmònica i guitarra.

Després vindria el "remake" en petit format de les dues lectures dramatitzades, però aquesta vegada interpretada d'una manera improvisada pels espectadors que es van oferir com a voluntaris. Sense cap mena de dubte el millor de la nit.

La meva valoració 5 sobre 10

Si voleu llegir la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ